Devia fer una mica més de dos anys que
no la veia. Xerrem una estona mentre compartim el camí. Em diu que
fa Sociologia a l'Autònoma. M'ho explica una mica. Em confessa que
no li acaba d'agradar, que no era com pensava. Somriu quan em parla
de la possibilitat de passar-se Criminologia i jo faig broma amb la
inacabable i misteriosa història de Método 3 i amb la possibilitat
d'un futur assegurat si el país continua com fins ara. Torna a la
realitat, ara no pot canviar perquè ja va per la meitat dels
estudis. Potser quan acabi...
No li ho dic, però penso que té tot el temps del món, temps de fer unes quantes carreres, algun doctorat, els postgraus corresponents... Potser arribarà un dia que trobarà una feina, fins i tot satisfactòria. Potser haurà de començar a pensar que aquest no és un país per a joves... Tants futurs incerts... Què faran els joves quan es facin grans? Què farem sense els joves?
3 comentaris:
Jo crec que el meu futur també era molt incert quan era jove, per no parlar del futur dels meus pares i avis, limitat i miserable, hem potenciat el pessimisme dels joves amb un excés d'expectatives i una manca de fe, em temo.
El que ha de venir no es pot saber, patim pel present i pel que imaginem.
Quan estudiava a la Universitat, durant una de les meves estades als EUA vaig anar a una escola de menuts a parlar de com vivíem a l'altra banda de l'Atlàntic. En aquell moment vaig adonar-me de que m'havia equivocat de carrera i de que el que jo volia ser de gran era mestra d'Educació Infantil.
Però ja tenia més de la carrera feta i no vaig canviar. No em penadeixo d'haver-la estudiat, però sí de no haver optat per fer Magisteri ni que fós més endavant.
I així és com sóc Llicenciada en Sociologia i mai m'hi he dedicat :-)
Júlia, jo, en canvi, que no tenia gaire clar què volia fer, penso que tenia més opcions de futur laboral que les meues nebodes. Deixant de banda la publicitat de pares i institucions i els seus efectes sobre els joves, continuo pensant que hi ha una sèrie d'"indicadors" que diuen que en aquest país -en d'altres no en sé prou- no tenen gaires perspectives satisfactòries i que es fomenta, i a tothom li va bé, que facin uns estudis interminables que en la majoria dels casos no es correspondran a les espectatives que poden suggerir.
Jo sí que crec que el que ha de venir en els propers anys es pot saber; una altra cosa és que no es vulgui veure per raons diverses.
Que bo, ego! Em sembla que no sabia que ets sociòloga. sries més feliç o menys si haguessis triat la vocació més tardana? No se sabrà mai i no té importància. Si no fos perquè sé que és difícil et demanaria que m'expliquessis aquesta part de la teua història.
Per cert, aquest matí m'he trobat amb un company que té la dona arquitecta; va exercir durant uns anys, tenen dues nenes i fa dos anys ella va deixar d'exercir per fer Magisteri :-)
Publica un comentari a l'entrada