Espriu i la música

Vaig arribar cinc minuts tard a l'acte i vaig asseure'm, procurant no fer soroll amb el paraigua, al costat de l'A. La sala era plena de gom a gom, és a dir, de 25 a 30 persones i mitja -la mitja és l'asseguda a primera fila que entra i surt de tant en tant. Espriu i la música és l'única conferència que m'interessa del cicle programat a l'Ateneu. Entenc que l'Espriu narrador, l'Espriu clàssic, etc., han estat o seran molt interessants, però com que cada vegada sóc més selectiu i m'avorreixo més escoltant històries que ja més o menys sé, em va semblar que la música em faria el pes. A més, tenia ganes d'escoltar Miquel Desclot.

És curiós que l'acte es desenvolupés a la sala Verdaguer, un dels autors més musicals de la nostra poesia, però a qui no ha estat concedit l'espai més gran de l'Ateneu. Abans d'anar-hi tenia el convenciment que hi seria mitja Catalunya: tots els professors de literatura del país, tots els músics que no tinguessin un concert ineludible en aquella hora, tots els representants de la Institució de les Lletres Catalanes, tots els qui preveien -o preveuen- que els actes espriuans serien només dedicats a l'Espriu “poeta nacional”, tots els qui canten Espriu dels dels blogs... En fi, la llista imaginada seria interminable. Fins i tot vaig pensar que com que el dia era plujós, augmentaria el públic, nodrit per passavolants que buscarien una estona d'aixopluc abans de continuar amb les seues activitats programades. Quan vaig veure que feia cinc minuts tard, vaig estar a punt de tornar a casa perquè vaig pesar que si els organitzadors no havien pensat de posar pantalles gegants, em seria impossible de veure res. Deixem-ho estar, ja se m'entén.

Miquel Desclot -quina llàstima no tenir memòria ni haver agafat llibreta i llapis- va dividir la seua conferència, ben preparada en un seguit de folis que anava llegint, en dues parts. En la primera, va resseguir les al·lusions i les concrecions a la música en l'obra d'Espriu, per a concloure que no eren gaire abundants i que tampoc no semblava que l'escriptor fos un melòman. En la segona part, Desclot va parlar dels compositors i cantants que havien musicat i interpretat una de les obres menys musicals dels poetes del segle XX. Història cronològica, anècdotes i audicions d'algunes peces difícils de trobar actualment. Un ràpid esment a Raimon i a la Locomotora Negra va cloure la conferència.

Podria ser més extens, però estic segur que tot el que cal saber sobre aquest acte es pot llegir al portal de l'Any Espriu o a la premsa especialitzada (?), de manera que només afegiré un moment de la conferència per als qui no tinguin ganes de consultar les dues fonts esmentades. Afegiré que ja m'agradaria que en aquest país de tants oblits algú s'hagués encarregat de recollir la totalitat de l'acte, encara que només fos per poder parlar-ne una estona amb elogis o blasmes, però entenc que això és demanar massa.

Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.