20.4.13

literatura, cinema i música


Encara que arribem només cinc minuts abans de començar la pel·lícula, ens fan esperar una bona estona més perquè cal col·locar el piano i qui sap què. Dos antics alumnes que m'han reconegut vénen a saludar-me. Mentre esperem xerrem una mica del passat, del present i del futur. Estan acabant Física i Filosofia i estan satisfets, són optimistes. Fan, també, moltes altres coses. El físic acabarà aquest any la carrera de piano al Conservatori i si té temps començarà Composició; l'altre, que vol ser professor, em diu que vol fer el doctorat a Finlàndia, desconec com està el tema tant al nord. Tots dos tenen clar que el futur és incert, però no els importa, saben que el que cal és caminar.

El músic -l'altre tampoc- no coneix el pianista, que també és físic, que posarà música a la pel·lícula i en un primer moment em sembla que la seua ignorància és un sacrilegi, però immediatament m'adono que no és que el pianista sigui d'una altra època, sinó que, com tants altres ha estat silenciat o bé no ha tingut cap interès a fer carrera als mitjans.

Un dels socis del cinema fa la presentació general i després el pianista ens parla de la pel·lícula: una de les millors còpies que es conserven. Quina sort que no es destruís, tal com va decidir el tribunal a instàncies de la vídua de l'escriptor.

S'apaga la llum i apareixen els crèdits a la pantalla, un pla curt de la ciutat, el protagonista que es corda el corbatí davant del mirall, la protagonista que juga amb un gatet a la finestra de casa... El pianista, a l'esquerra de la pantalla segons el veig, va interpretant la història... Divideixo l'atenció entre la pantalla i pianista i piano, il·luminats tènuement. No podria assegurar si fa més temps que no veia la pel·lícula o el pianista o he llegit la novel·la; en canvi, no fa gaire que vaig escoltar la música del disc que m'agrada més del pianista, que em sembla que per un moment es repeteix en aquesta escena que potser algú sabrà identificar, encara que la meua gravació sigui precària:



6 comentaris:

Júlia ha dit...

La meva mare tota la vida va recordar la por passada de petita veient aquesta peli...

Assum ha dit...

El pianista sé que és en Jordi Sabatés, m´agraden molt les seves interpretacions de jazz.
La pel·lícula sembla un vampir, però el Dràcula no és, el Franquestein tampoc, el Nosferatus?
On fan aquesta mena de coses?

Unknown ha dit...

Es Nosferatu, de Mornau...Una autèntica joia de l'expressionisme alemnany.

miquel ha dit...

I en canvi, Júlia, per nosaltres és història, arqueologia, com ho seran no sé quines pel·lícules que són les nostres.

Ja veus, Assum, que et respon el Veí.
Vaig anar-la a veure al cine (cines?) Girona. El mes que ve li toca a Mèlies i l'altre a Buster Keaton, sempre amb el piano de Sabatés.

Una joia, Veí, però no t'hi vaig veure. A veure si organitzes una trobada el dia de Keaton :-)

Assum ha dit...

Em pensava que en Sabatés estava molt malalt,m´alegra saber que torna a estar actiu.De fet no m´estranya que els alumnes no sabessin qui és, crec que ha estat fora de circulació molt de temps.

miquel ha dit...

No sabia res sobre una possible malaltia de Sabatés, Assum. Bé, els discos seus continuen al mercat, encara que es trobin amb dificultat, però jo mateix vaig pujar una part del seu "Tot l'enyor de demà" a Youtube. sí que és veritat que els mitjans fa temps que el tenen força oblidat.