17.4.13

púrria


Sé que mai no he escarnit, i encara menys vilipendiat, ningú des d'aquí, i escassament des de fora, però me'n vénen ganes. De moment trio el títol i començo l'entrenament: Cucs vils de la terra (cucs de la terra vil?) , baboies de l'escarni, torneu a la cendra d'on heu sortit...

Crec que, quan arribi l'hora, hauré de ser més contundent.

5 comentaris:

Pais secret ha dit...

No sé si estàs enfadat...

Quan me la fan grossa em poso una cançó de l´Adrià Puntí: Ull per ull. No saps com em quedo quan dic allò de ...sempre has estat un "cucudrilu" merdós.
M´allibera.

(avui també em ve de gust posar-lo a tota castanya, mira)

Carme ha dit...

A vegades és com consolador, llegir algú com tu que mai no ha escarnit ningú i que sempre et mantens dins dels límits d'una reflexió serena i acurada, que digui aquestes coses... entrena't, entrena't faràs teràpia doble per a tu i per a mi...

Cucs de la terra vil... (mira, jo em decanto per la segona opció) :D

I dit això aniré a escoltar l'Adrià Puntí. Gràcies guapa!

Bon dia país, bon dia Miquel!

miquel ha dit...

Doncs ben posat, A!
M'ha agradat això de cucudrilu merdós... i n'hi ha tants que a vegades hem d'oblidar la seua existència si no volem parar bojos.

Dona. Carme, potser si que he escarnit una miqueta, però sempre he pensat que no valia la pena si no era per esbravar-se; ara bé, potser ja va sent hora de fer un entrenament seriós.
Et decantes per la mateixa opció de Verdaguer a "Sum vermis"... tens sentit de la llengua :-)
Tots (i totes) amb en Puntí, doncs.
Bona nit, Carme.

Lluís Bosch ha dit...

Potser per la meva incosntància en seguir-te al blog no sabria dir... però en tot cas en Puntí (sigui quin sigui el seu nom, es veu que el cognom perdura com una maledicció) té molts títols que produeixen un efecte terapèutic, quan hom se sent enfadat o emprenyat.
Jo de vegades tiro cap al Pau Riba, que també sap expressar el cabreig:
http://youtu.be/PQ41ikoOssw

I finalment: jo també em decanto per la segona opció de la frase.

miquel ha dit...

Va com va, Lluís, però no només m'he d'emprenyar molt per vilipendiar, sinó que ho he de fer en calent, i quan escric aquí ja és massa tard, normalment, per conservar la ira del moment.
Aniré mirant de seguir els teus consells terapèutics, que en el cas de Riba ja els tinc presents.
Ei, jugues amb avantatge: tu també ets verdaguerià, oi?