primera aproximació, més aviat lingüística i un pèl filosòfica, als concepts d'ètica i de moral

Durant dos o tres cursos, en etapes diferents, em va tocar de fer (ser?) professor d'ètica. Era una època, que encara continua augmentada, en què no importava gaire la idoneïtat ni els principis a l'hora de professar una matèria menor, així que sense cap protesta vaig assumir que la confessió de la meua incompetència no faria fred ni calor a l'hora de parlar de la meua visió del món, dels meus costums, de la meua moralitat o manca de moralitat.

La primera pregunta que un s'ha de fer quan parla de l'ètica és si coneix el significat del terme, i aquí és quan cal distingir entre dos conceptes sovint coincidents i complementaris: ètica i moral. Recorrem al diccionari, on trobem dues accepcions d'ètica. 1. Relatiu o pertanyent a l'ètica, a l'acció moral, als sentiments, als deure, als capteniments, morals. Aquí ja podríem plegar, no només per una coma que no sabem quina funció fa, tampoc perquè en la definició s'inclou la paraula definida, ni perquè s'al·ludeixi a coses tan etèries com els sentiments (sempre canviants), etc., sinó perquè ja veiem que ens serà impossible discernir entre ètica i moral. Però, incombustibles i optimistes,  continuem amb la segona accepció: Disciplina filosòfica que tracta de la moral. Només ens faltava això: l'ètica és la filosofia de la moral. Completament perduts, però amb una constància implacable, busquem al diccionari la definició de moral. En la primera accepció: Que concerneix els costums, els actes i els pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa. No cal llegir les altres accepcions. Es podria pensar que aquí tenim dos conceptes indiscutibles: bondat i maldat, però, com en el cas de qualsevol abstracció, són conceptes buits si no els exemplifiquem en el context individual, social i temporal en què vivim. Tot tan divers com la humanitat, cada dia més uniforme i més dispersa. Podem continuar donant-li voltes, però l'única conclusió que se m'acut és que la tendència actual és que hi ha tantes ètiques i morals com individus. Algú em pot demostrar el contrari? Fins i tot un especialista com Fernando Savater -molt discutible en molts camps- va publicar ja fa anys un llibre que es deia Ética para Amador, és a dir, una proposta ètica, i potser moral, per a un sol individu, i, a més, era el seu fill.

Si en el paràgraf anterior m'he basat en el diccionari per parlar de l'ètica i la moral, em sembla que són d'agrair els intents aclaridors sobre aquests termes que fan els individus, encara que siguin advocats. Deia fa dos dies Ramon Mullerat: La moral és la noció del bé i o del mal que guia cadascú individualment i subjectivament... es refereix als sentiments subjectius d'allò que és bo i dolent en la ment de cada membre de la comunitat. El concepte sembla més clar, però ens queda el dubte de la definició de comunitat i, sobretot, de bé i de mal; sigui com sigui, tants caps tan barrets. Continua Mullerat: Entre el dret i la moral hi ha l'ètica. L'ètica comença on acaba el dret... són unes regles d'acció i exemplificació de valors compartides per un grup humà dins una comunitat sobre la base del reconeixement recíproc. La definició és diàfana i supera de molt la del diccionari; l'únic inconvenient és que cal concretar els valors, la comunitat i, evidentment, el coneixement recíproc.

Permeteu-me que avui no vagi més enllà dels suggeriments de discussió proposats que ja indiquen clarament les meues reticències a fer classes d'ètica. Encara podria introduir el concepte de lleis lligat al de moral i ètica, però ens perdríem i, en definitiva, la proliferació de lleis sol ser un indicador del fracàs de la moral i de l'ètica.

Per cert, i em remeto únicament al camp lingüístic, com és que moral té antònims (amoral, immoral) i no en té ètic? Sobre la llei, insisteixo, no tinc res a dir.

Un darrer per cert. Sabíeu que ètic també significa tísic o que està molt flac? M'encanta quan la majoria dels polítics parlen d'ètica.