Vals d'aniversari (Ion Ivanovici i Jaime Gil de Biedma)

Fa uns anys, vaig escriure un post protagonitzat per un vals, un dels meus preferits, que, en la meua ignorància musical tantes vegades expressada, vaig atribuir, esclar, a Strauss. És un vals alegre i decadent, com la majoria, triomfant i malenconiós i amb un punt de tristor que a mi em sembla molt marcat en algun moment. Ningú no em va corregir i el vals va anar rodant i fins i tot en altres pàgines d'Internet van donar per bona la meua errada.

Ahir, en llegir una altra vegada un dels millors poemes de Gil de Biedma, em va semblar que era el moment de desmentir definitivament la falsedat. El vals de l'aniversari es va titular en els seus orígens Onades del Danubi (Valurile Dunării, en l'original romanès i Donauwellen en alemany) i va ser popularitzat amb el primer nom a partir d'una versió americana. L'autor és Iosif Ivanovici (1845-1902).

Llegint el poema de Gil de Biedma, em preguntava si ell tenia en ment aquest vals -potser l'escoltava?- quan va escriure el poema. Em preguntava fins quin punt una música, una cançó, una melodia, és un element important, decisiu o accessori a l'hora d'escriure: el poder d'evocació concret o tantes altres coses.

He fet la prova de llegir el poema mentre escoltava el vals, d'adequar paraules, versos, i música, però el temps de la lectura, evidentment, és inferior al temps de l'audició. En canvi, he suposat que el temps de l'escriptura és possiblement molt superior al de la durada del vals. El devia escoltar el poeta una vegada i una altra? Quina interpretació escoltava? Quina part del vals li suggeria o l'acompanyava en cada vers? Va ser primer el vals o el poema? Preguntes inútils d'una hipòtesi improbable i improvable. O no.

Nada hay tan dulce como una habitación
para dos, cuando ya no nos queremos demasiado,
fuera de la ciudad, en un hotel tranquilo,
y parejas dudosas y algún niño con ganglios,

si no es esta ligera sensación
de irrealidad. Algo como el verano
en casa de mis padres, hace tiempo,
como viajes en tren por la noche. Te llamo

para decir que no te digo nada
que tú ya no conozcas, o si acaso
para besarte vagamente
los mismos labios.

Has dejado el balcón.
Ha oscurecido el cuarto
mientras que nos miramos tiernamente,
incómodos de no sentir el peso de tres años.

Todo es igual, parece
que no fue ayer. Y este sabor nostálgico,
que los silencios ponen en la boca,
posiblemente induce a equivocarnos

en nuestros sentimientos. Pero no
sin alguna reserva, porque por debajo
algo tira más fuerte y es (para decirlo
quizá de un modo menos inexacto)
difícil recordar que nos queremos,
si no es con cierta imprecisión, y el sábado,
que es hoy, queda tan cerca
de ayer a última hora y de pasado

mañana
por la mañana...

Jaime Gil de Biedma: Vals de aniversario.