una espurna d'aproximació al cosmos d'Alice Munro

No sé si Alice Munro, tan gran ja, gaudirà gaire del Nobel que li han concedit, però estic segur que els lectors més o menys despistats agrairem la concessió del premi perquè podrem llegir unes obres que sense el premi potser ens haurien passat desapercebudes o no arribaríem a trobar traduïdes.

És fàcil que en l'extensió de les novel·les els lectors trobin múltiples històries i puguin seguir nombrosos camins, en canvi, en les històries curtes, que difícil aconseguir bons resultats! Tot sol ser molt acotat, com una estructura amb una única finalitat, tancada en si mateixa malgrat els possibles finals oberts, l'intent de sorprendre el lector i la diversitat d'estils. De Munro se sol dir, copio l'Acadèmia sueca, que és mestra del relat curt contemporani, que el seu estil és clar i d'un realisme psicològic. Certament, però jo, a penes lector incipient de la seua obra, afegiria que els mons que presenta, a vegades tan aparentment concrets, o simplement tan concrets, tan quotidians, tan pendents del temps, tenen una condensació intensa i, al mateix temps, unes dimensions còsmiques, uns camins inesgotables.

Si se'm permet una petita broma còsmica, llegiu aquest fragment del seu conte titulat “Les llunes de Júpiter” que faria les delícies de qualsevol hel·lenista o d'Isaac Asimov. La resta dels humans potser hauríem de llegir una mica més.

Aquella nit, la seua darrera nit, no estava al llit. Li havien desconnectat els aparells i s'asseia en una cadira a la vora de la finestra. Tenia les cames nues i portava una bata de l'hospital, però no se'l veia cohibit ni fora de lloc. Se'l veia pensatiu, però de bon humor, un amfitrió afable.

-Ni tan sols has dit les antigues -li vaig dir.

-Dóna'm temps. Galileu els va posar nom. Io.

-Ja has començat.

Les llunes de Júpiter van ser els primers cossos celestes descoberts amb el telescopi -va dir greument, com si pogués veure la frases en un llibre antic-. No va ser Galileu qui els va donar els noms, tampoc; era un alemany. Io, Europa, Ganimedes, Cal·listo. Què et sembla?

-Sí

-Io i Europa eren nóvies de Júpiter, veritat? Ganimedes era un noi. Un pastor? No sé qui era Cal·listo.

-Crec que també era una nóvia -li vaig dir-. La dona de Júpiter- la dona de Iovis- la va convertir en un ós i la va col·locar al cel. L'Óssa Major i l'Óssa Menor. L'Óssa Menor era la seua nena.

L'altaveu digué que era l'hora que se n'anessin les visites.

-Et veuré quan surtis de l'anestèsia -li vaig dir.

-Sí.

Quan vaig arribar a la porta em va cridar.

-Ganimedes no era cap pastor. Era ...

Alice Munro: “Les llunes de Júpiter”, a Les llunes de Júpiter (1982)

I la pregunta de regal és: Qui va batejar els quatre primers satèl·lits de Júpiter? O: quina relació tenia Ganimedes amb Júpiter?

P. S.: Com sempre, demano disculpes per les deficiències de la meua traducció.