29.10.13

compassos de tardor


He anat mirant, escoltant i llegint homenatges a Lou Reed. He recordat, a partir de Vilaweb i del post d'en Jaume, la seua relació amb Catalunya. He escoltat la seua veu a través del magnífic Metrònom Ferrater i m'he quedat en aquesta tardor que diuen que avui començarà definitivament. Inútil dir res més, avui.




The blind not fully closed, like a sudden fear
held back from falling, does not separate
us from the open air. Look, there are
thirty-seven neatly ruled horizons,
yet the heart dismisses them. Without regret
the light recedes, the honey-coloured light
is now the colour of the scent of apples.
How slow the world, how slow the world, how slow
one’s grief for the hours that quickly slip away.
Will you recall this room? “I’m fond of it.
What are those workmen’s voices?”
Builder’s men.
The block still lacks one house.
They sing,
but today I hear no sound. They shout and laugh,
and now they’re silent it seems strange.”
How slow
the red leaves of the voices, how uncertainly
they come to cover us. As if in sleep,
the leaves of my kisses cover by degrees
your body’s secret hiding places and,
while you forget the tall midsummer leaves,
the expanse of days we didn’t kiss, deep down
the body recollects: your skin
retains one half of sun, one half of moon.

(traducció d'Arthur Terry)
 
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
                  "Me l'estimo molt.    
Aquelles veus d'obrers - Què son?"  
                                                     Paletes:  
manca una casa a la mançana.
                                              "Canten,    
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
                                                Que lentes   
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
 

3 comentaris:

Carme ha dit...

Tot un viatge el teu post, m'has fet anar fins als llits de l'internat, que en el meu cas estaven separats per un envanet que no arribava al sostre... ;)

I m'ha fet molta gràcia el diàleg del final del Sorribes...

Que tinguis un bon dimecres i estic segura que tu no necessites cap estímul per enlairar el teu cor, però jo sí i em dic a mi mateixa: au! sursum corda i endavant!!!

Assum ha dit...

M' encanta aquest poema! És el que més m' agrada de l'antologia poètica dels alumnes de Bat.
No coneixia la versió anglesa, m' agrada com sona.
La traducció,tot i que és molt literal, "funciona".
Les imatges són igual de boniques i sonores en ambdues llengües.Curiós.

miquel ha dit...

Ei, Carme, ja t'he parlat una mica més amunt. Jo com tothom... si em poguessis veure sobretot al matí... Uf!

Un gran poema, Assum. Sobre la traducció no puc dir, com saps, gaire cosa, confio en tu. En canvi, la lectura (vaig escoltar més poemes llegits per Lou Reed) a mi em sona força monocord.