compassos de tardor

He anat mirant, escoltant i llegint homenatges a Lou Reed. He recordat, a partir de Vilaweb i del post d'en Jaume, la seua relació amb Catalunya. He escoltat la seua veu a través del magnífic Metrònom Ferrater i m'he quedat en aquesta tardor que diuen que avui començarà definitivament. Inútil dir res més, avui.

The blind not fully closed, like a sudden fear

held back from falling, does not separate
us from the open air. Look, there are
thirty-seven neatly ruled horizons,
yet the heart dismisses them. Without regret
the light recedes, the honey-coloured light
is now the colour of the scent of apples.
How slow the world, how slow the world, how slow
one’s grief for the hours that quickly slip away.
Will you recall this room? “I’m fond of it.
What are those workmen’s voices?”
Builder’s men.
The block still lacks one house.
“They sing,
but today I hear no sound. They shout and laugh,
and now they’re silent it seems strange.”
How slow
the red leaves of the voices, how uncertainly
they come to cover us. As if in sleep,
the leaves of my kisses cover by degrees
your body’s secret hiding places and,
while you forget the tall midsummer leaves,
the expanse of days we didn’t kiss, deep down
the body recollects: your skin
retains one half of sun, one half of moon.

(traducció d'Arthur Terry)

 

La persiana, no del tot tancada, com

un esglai que es reté de caure a terra,

no ens separa de l'aire. Mira, s'obren

trenta-set horitzons rectes i prims,

però el cor els oblida. Sense enyor

se'ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d'olor de poma.

Que lent el món, que lent el món, que lenta

la pena per les hores que se'n van

de pressa. Digues, te'n recordaràs

d'aquesta cambra?

                  "Me l'estimo molt.    

Aquelles veus d'obrers - Què son?"  

                                                     Paletes:  

manca una casa a la mançana.

                                              "Canten,    

i avui no els sento. Criden, riuen,

i avui que callen em fa estrany".

                                                Que lentes   

les fulles roges de les veus, que incertes

quan vénen a colgar-nos. Adormides,

les fulles dels meus besos van colgant

els recers del teu cos, i mentre oblides

les fulles altes de l'estiu, els dies

oberts i sense besos, ben al fons

el cos recorda: encara

tens la pell mig del sol, mig de la lluna.