l'absència de la presència, i viceversa

La desaparició de les persones que hem vist de prop amb els nostres ulls, escoltat, a tocar, amb les nostres oïdes, besat amb els nostres llavis (no diré tastat amb la nostra llengua, que també podria ser) o encaixat amb les nostres mans, olorat amb el nostre nas..., crea un buit quan s'esdevé la seua desaparició física definitiva que perdura tota la vida per bé que el record, no necessàriament amable, les situï en compartiments ben diferents del nostre pensament i més o menys lluny del nostre cor. La seua absència, la impossibilitat de tornar a comprovar a través dels sentits la seua entitat física, és irreparable.

En canvi, hi ha persones, aquelles amb qui no hem tingut cap contacte físic directe, la desaparició de les quals crea un dol d'intensitat diversa, segons la nostra aproximació intel·lectual o sensitiva, que no produeix aquesta sensació de pèrdua irreparable. És possible que el temps amb totes les seues circumstàncies apaivagui el record, el dilueixi, però seguiran amb nosaltres tal com els vam conèixer i tal com ens hi vam relacionar, a través de les seues obres i del que d'altres deien d'elles. Relativitzarem la seua mort física perquè mantindrem amb ells la mateixa relació que teníem quan vivien. Si s'escau, quan en un moment determinat algú ens recordi la seua absència física, direm: Ah, però ja és mort?

És complicat buscar ara mateix, ràpidament, les paraules de Max Cahner, que no la seua obra, directament escassa, però és molt senzill pensar que aquesta imatge de Toni Catany, nostàlgia a part, és bellíssima: