La notícia de la mort de Manolo
Escobar em fa pensar en els Manolos de la meua vida. No fa res en
parlava d'un. En el cas de Manolo Escobar es tracta sobretot de la
banda sonora dels anys 6o al poble, de les ràdios de migdiada, dels
estius llarguíssims de sol esfereïdor i dels hiverns de freds
encara més persistents i d'abrics de llana massa curts en sortir de
les sessions dobles del cine dels diumenges, d'uniformitats a penes
trencades per paraules clandestines, de temps grisos que els nens i
els adolescents miràvem, com sempre, de pintar de tots els colors,
de resignacions imposades i de rebel·lies puntuals, de projectes a llarg termini. Temps lents de
la postguerra inacabable amb ràdios que marcaven el pas dels anys i
que no eren nostres i ho eren, algunes més.
Fa uns anys vaig trobar una cançó de Manolo Escobar en un disc de la Marató. Cantava en un català que mai no devia parlar, però que devia escoltar en el seu exili d'emigrant fins que li va arribar la fama. Avui he tornat a mirar les fotografies que em van servir per il·lustrar la veu del cantant i he vist que són les meues imatges, les que en aquell moment tenia més properes. Quines devien ser les imatges de Manolo Escobar? Quin devia ser el seu rosebud? Una vegada vençuda la resistència final, no té cam importància. Els altres decideixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada