2.12.13

del temps virtual


Ahir va ser el meu aniversari. A casa, tranquil, amb les sorpreses controlades. Em cansa fer anys cada any i he pensat de buscar alternatives extremes. Una possibilitat, ara que el temps passa accelerat, és celebrar únicament cada lustre; l'altra, precisament també pel ritme del temps, és celebrar cada dia el naixement, per allò de que qui dia passa any empeny. Entremig, múltiples possibilitats que aniré explorant, tot i que d'entrada descarto la celebració d'unitats temporals més petites que el dia.

Em resulta curiós, i relativament nou, que la majoria de felicitacions m'hagin arribat virtualment, tant d'amic, coneguts, saludats, com membres de la família. La primera felicitació que vaig rebre, de matinada, va ser d'una de les meues fonts preferides de felicitat literària; després en van arribar d'altres també via de correu electrònic, algunes a través de la complicitat del pseudònim que vaig fer servir durant tant de temps. He vist per casualitat, perquè rarament hi entro, que uns quants amics encara només virtuals i alguns de reals m'han felicitat a través de Facebook. Whatssap ha estat una petita font de recordatoris de la meua edat. Fins i tot m'ha passat una cosa molt curiosa que demostra com n'estem de relativament controlats: en un moment determinat del dia he entrat a Google i he vist que les lletres tenien forma de pastís, espelmes, etc.; en passar-hi el ratolí s'activava el missatge: ¡Feliz cumpleaños, Pere! Uf!

Algunes felicitacions, a través del mitjà que sigui, han estat especialment personalitzades i emotives i les agraeixo especialment, però no m'acabo d'adaptar a les noves tecnologies. Em costa acceptar l'absència de veus, no la de presències, que entenc perfectament. Sóc poc amant del telèfon, un inepte telefònic, asseguraria, però de tant en tant m'agrada sentir la calidesa, o no, les vacil·lacions o la seguretat, el to, el que sigui que comporta la presència d'un dels sentits corporals. Després, em dic que malgrat la meua aparença de modernitat o els meus interessos per la llengua escrita sóc un personatge ancorat en el segle XX, potser en el XIX. Bé, és el que hi ha.

Avui he trobat a faltar sobretot dues persones que van nàixer el mateix dia que jo en anys diferents. Una ha estat la dona del meu cunyat, que ha mort aquest any de càncer i amb qui seia ben sovint costat per costat en els àpats familiars del nord. Queda en la memòria. He pensat també en J. el meu amic d'infantesa, una mica més gran, tot cor. M'hagués agradat trucar-lo, però la vida, morts els pares, se li ha torçat i ha degut passar el dia sol, sense llum ni telèfon, ni aquestes petites coses que habitualment no pensem que ens fan els dies més confortables, ni que sigui per fora. Llenya per al foc no li deu haver faltat, que encara li queden camps que molts voldrien. Esperaré l'estiu per fer-li una abraçada.


7 comentaris:

ninona ha dit...

Moltes felicitats (també virtuals, és el que hi ha) i per molts anys.
A mi m'agrada celebrar aniversaris; és una bona excusa per fer celebracions si més no perquè, com deia Groucho Marx, “l’alternativa és molt pitjor”.

Que els dies i els anys et siguin favorables i que puguis fer totes les abraçades i sentir les veus estimades.

M'agrada la idea de celebrar cada dia el naixement, o potser seria celebrar cada dia la vida.

Una abraçada virtual

Júlia ha dit...

Per molts anys! ahir la meva néta en feia un.

Josep ha dit...

Feliç aniversari! ja veus que el meu també és virtual, i també igual que el tu ben segur que quan els compleixi em felicitaran més persones que no els he vist mai i segurament tampoc els veuré mai, que no els que ens coneixem de tota la vida
Quant a celebrar cada dècada, jo no, jo estic totalment mentalitzat en celebrar-lo cada setmana. Abans vivia a Barcelona, i en posar-me malalt al cap d'un temps i veient que no em curaria vaig deixar la petita empresa que tenia i vaig venir al poble on sóc ara, i un cop per setmana pugen meus fills, aquest és el dia que ho celebro. Però no sols això, dono gràcies cada dia por ser aquí. Sóc molt afortunat.
Salutacions.

Carme Rosanas ha dit...

M'has deixat parada amb això del Google...

Jo també sóc una telefonista inepta, em costa saber què dir per telèfon, més enllà de l'objectiu específic de la trucada...

I les felicitacions virtuals també poden ser molt maques... a vegades en són...

T'ho repeteixo, Miquel, moltes, moltes felicitats...

PS ha dit...


Em sap greu que se m´hagi passat, no m`apunto mai res i la memòria de vegades va per una banda i jo per l`altra.
Avui m´han dit que ja era hora que utilitzés una agenda com Déu mana i no paperots escampats. Comencen a tenir raó.

Per molts anys Miquel i una abraçada ben forta.

Macondo ha dit...

Passo de tant en tant per aquí, com sempre, i et deixo les meves felicitacions, que encara que virtuals, són de tot cor. Apa! Muà i muà!

miquel ha dit...

Gràcies, ninona, per la felicitació real que em desitges des de la virtualitat :-)
A mi també m'agrada celebrar, encara que sigui modestament, l'aniversari i que la gent el recordi, però detecto massa virtualitat en els casos que penso que no hi hauria de ser.
En realitat, esclar, cada dia és una celebració, i si no, el següent.
Una abraçada


Gràcies, Júlia. I un petonet a la teua néta que va tenir el seny de triar el signe de sagitari.

Gràcies, Josep. Ja ho veus, ens relacionem, a vegades de manera força intensa, a través de les pantalles. Ja m'està bé, però allà on hi hagin els sentits corporals que qui sap si un dia no ens caldran...
La teua setmanal i la que munti cadascú segons les seues circumstàncies, és la veritable celebració de l'alegria de viure dels aniversaris que tots celebrem de manera més convencional.
Sí, entenc que ets afortunat malgrat la malaltia.
Una abraçada, Josep

A mi també em va deixat parat Google, Carme. Ja has vist que en deixo prova per no ser considerat mentider (avui he vist que felicitaven la Callas :-)
M'agrada compartir la ineptitud telefònica (tot i que em sembla que no he explicat per aquí que durant un temps vaig ser telefonista semiprofessional).
Esclar que les felicitacions virtuals poden ser molt maques, a vegades més que les presencials, sobretot les de compromís, però...
Et repeteixo les gràcies, Carme.

No et sàpiga greu, A., que em faràs tenir mala consciència quan no et feliciti ( i ara mateix no sé si sé quan t'he de felicitar per qüestió dels anys que passen).
Jo també penso en les agendes... potser demà...
Moltes gràcies, i et torno a abraçar.

Ja saps que els meus passejos per casa teua també són habituals, Mac.
Gràcies per passar per aquí i pels teus bons desitjos. I considera't petonejada :-)