1.3.14

qui pela una ceba sense plorar?


No insistiré en el tema de la llibertat i la privacitat. Tots ho sabem: aparentment som més lliures que mai, però estem més subtilment i globalment controlats o supervisats per més agents a qui hem donat una d'informacions per obligació, per voluntat pròpia o inadvertidament. Estem fitxats. Cada vegada que fem servir la targeta de crèdit al supermercat, cada vegada que ingressem o traiem diners del banc, que ja té les nostres dades, cada vegada que comprem una entrada per internet, cada vegada que llegim un diari digital, cada vegada que entren a Facebook, cada vegada que passem per davant de la càmera d'una botiga, cada vegada que fem una trucada, cada vegada que escrivim un post o entrem a mirar el post d'un altre, cada vegada que enviem un correu... deixem una empremta que va assenyalant el nostre camí en una base de dades en forma de puzle que mostra una part de la nostra biografia. És el que hi ha, i em temo que fins i tot alguns estan satisfets que el seu nom i, si s'escau, la seua personalitat o els seus gustos figurin en tants llocs, com si fos un símbol d'una certa immortalitat, que, en el millor dels casos serveix per fer-los arribar publicitat.

Els qui escrivim algun bloc deixem voluntàriament moltes mostres de nosaltres mateixos en cada text, però fins i tot deixem detalls dels qual no som conscients. Inevitable. Molts blogs, a més, tenen comptadors de visites que informen sobre aspectes de la persona que entra a llegir algun apunt. En el cas dels lectors reincidents (sabem qui són els reincidents perquè se sol repetir el seu ID) coneixem quin explorador fan servir, el seu sistema operatiu, potser l'ordinador que tenen, des de quina població ens entren, si ens miren des de la feina o des de casa, etc. Un cas concret ( i ja veieu que no dic qui és):



Coses de poca importància si voleu, però que configuren un tret més de la persona. La proposta d'avui, totalment innocent, malgrat que la wiki la denomina com “xarxa fosca” o”web profunda”, es presentar un sistema de navegació que ens permet romandre en l'anonimat. Podem visitar la pàgina que ens sembli i difícilment serem detectats. En el nostre cas es tractaria simplement d'un joc. Què hem de fer? Doncs carregar TOR, és a dir, The Onion Router, és a dir, un sistema en què quedem amagats sota capes com les que tenen les cebes (i a més ens ofereix protecció sobre intrusions). Com que és curt, copio el que diu la viqui catalana (la castellana és més extensa, més precisa i més inintel·ligible per als no iniciats):

Tor (acrònim de The Onion Router o "El Router Ceba", en català) és un programari lliure que permet navegar de forma anònima.

Tor dirigeix el tràfic d'internet cap a una xarxa gratuïta, voluntària i d'abast mundial que té més de 5 mil relés per ocultar la ubicació de l'usuari o l'ús de qualsevol tipus de vigilància de la xarxa o l'anàlisi de trànsit per part d'autoritats o autoritats competents. TOR dificulta el rastreig d'activitat a Internet d'un usuari, incloent visites a webs, posts, missatges instantanis, o qualsevol altre tipus de comunicació i el que es vol es protegir la privacitat personal dels internautes així com també la seva llibertat. Un extracte d'una avaluació publicada en els documents secrets de la NSA descriu TOR com "el rei de l'alta seguretat" i "sense cap mena de rival esperant a ser coronat".

El terme anglosaxó "onion routing" o "encaminador ceba" fa referència a les capes d'encriptació, com les capes d'una ceba, que es fan servir per garantir l'anonimat de les comunicacions en xarxa. Tor encripta diverses vegades les dades d'origen d'un dispositiu, incloent l'adreça IP, i envia mitjançant un circuit virtual de forma aleatòria i successiva, les dades comprimides cap als diversos relés de TOR. Cada relé desencripta una capa i passa les altres al següent. El relé de destí desencripta la primera capa i envia les dades originals sense revelar la IP.

En resum, com allò que hem vist en alguna pel·lícula quan algú no vol ser descobert i fa que el seu ordinador de Terrassa sembla que estigui a París, però després resulta que sembla que està a Toronto...



Una petita prova feta avui. He entrat als blogs de l'amic Allau i de l'amiga Júlia i des d'allí he clicat l'enllaç que amablement conserven i que condueix al meu blog. L'única informació certa és que faig servir Windows 7, però crec que ho podria amagar. De fet, puc entrar en qualsevol lloc sense deixar empremta, tot és qüestió de configurar adequadament TOR:
 


 
En definitiva, com que avui és dissabte i molta gent té temps lliure de sobra amb perspectives d'avorriment o d'aventura, la proposta és que baixin TOR (una mica d'informació prèvia aquí, i aquí)   i que s'entretinguin una estona. Que aquest temps de lleure sigui o no satisfactori ja no és assumpte meu. I que el joc només permet una petita pausa en la nostra visibilitat universal és una evidència.
 

P S:
 
 Tembló el mar como una golondrina cuando por fin comprendimos que no podíamos hacer otra cosa que vivir. Pero las ciudades estaban lejos y, como si una gran heladería hubiera caído a mis espaldas y me fuera imposible regresar, no puedo decir cuántos días tardé en averiguar que todas las calles desembocan en los muelles y qué triste es tener que abandonar las casas para que las paredes y los libros no nos vean llorar.

Anna Maria Moix

He fet un vol per la premsa digital i m'he trobat que el càncer se l'ha emportat. Em sap greu. Només en la memòria ja.

 

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Diria que Google tambè ho té, l'altre dia no se quin botó vaig prèmer que em sortia ¡està vostè navegant en forma secreta! pero ja no recordo quin botó vaig tocar.
De totes maneres no t'en refiís de TOR, D'NA MANERA O ALTRA sempre estàs controlat.

M'he assabentat de la mort d'Anna Maria Moix aquest matí com tu.
Aixó, nomès és ja memòria d'un passat que se'ns està enduent molta gent.

Júlia ha dit...

Cada vegada em preocupa menys aquest tema de deixar rastres, la veritat, em moriré, com tothom, i els rastres s'esborraran d'una manera o d'una altra...

Allau ha dit...

Prefereixo que quedi constància dels meus passeigs per la xarxa: fins i tot em fan sentir important!

miquel ha dit...

No ben bé, Francesc. Hi ha el que se'n diu navegació "in private" o coses semblants, però deixem molts rastres. I és clar que estic controlat, de manera que la meua màxima és "embolica que fa fort" a l'hora de fer segons quines gestions, Que es es fotin!
Ja comencem a ser grans. De l'AMM gairebé no he llegit res, sempre la veia com la germana de Terenci (o Ramon)

Una vegada morts rai, Júlia, però jo que sóc internàuticament promiscu rebo sorpreses desagradables a partir de visites a certes pàgines.


Doncs ja veus, Allau, que, ara i aquí, ets un personatge important.