4.6.14

Desideri Lombarte


M'agraden els anys literaris dedicats a tal o tal altre escriptor. Si en sóc lector, perquè les activitats que es fan -incloses les editorials- em permeten rellegir-lo, arribar a algun text nou o batxillerejar la seua vida; si el conec poc o gens, les celebracions com a mínim m'estimulen la curiositat. Que em sembli que l'any està més o menys ben organitzat és una qüestió secundària que em preocupa poc si trobo fàcilment les obres de l'escriptor homenatjat.

El problema d'algunes d'aquestes celebracions literàries és que a vegades són conegudes en àmbits molt restringits i tenen poca publicitat per diferents raons. Per exemple, durant el 2014, per recordar el vint-i-cinquè aniversari de la seua mort, se celebra l'Any de Desideri Lombarte.

Com que qui és Lombarte? Doncs aquesta és la qüestió. Qui coneix un escriptor nascut a Pena-roja que escrivia en català? Pena-roja? Sí, home, sí, al Matarranya..., cap al sud i a l'interior. Sí, Terol. I va publicar gaire? Prou. I on podem trobar les seues obres? A cap llibreria de Barcelona. Però el reeditaran ara? No ho sé, si hi ha diners. Etc. I val la pena llegir-lo? Bona pregunta que només es resolt amb la lectura. Jo, a casa, només tinc un llibre seu que es diu Memòries d'uns desmemoriada mula vella que comença així:
Al desvagat lector que vulgue passar el temps i matar l'avorriment llegint les meues presents memòries, l'haig d'advertit que si espere trobar-hi grans fets, extraordinàries històries i apassionants aventures, perd el temps.

No sembla gaire estimulant aquest començament, sobretot amb l'escassetat de temps que tenim i tantes coses a fer. Què pot explicar una mula vella i desmemoriada a un lector actual? Pregunta inútil si no és resol, com deia més amunt, amb reedicions i una bona distribució. Esclar que qui tingui interès sempre pot desplaçar-se fins al Matarranya.

Mentrestant, un poema escrit i una mica de poesia musicada (cal buscar el reproductor al requadre, a la dreta), tot senzill, popular, com les històries de la mula vella:


Trist joc de comprar i vendre:
Vestits, sabates, llibres,
mobles, cotxes i motos.
Alcohol i detergent,
discs, peres i aspirines,
acer inoxidable, carn picada.
Camises, bacallà,
calces, pasta de dents
i fulles d'afaitar.
Desodorant i mitges,
diaris i revistes.
Tot es ven, tot es compre.
Es ven la intimitat,
i es ven la llibertat,
i es compre l' amistat.
I es compren il·lusions
i es tenen decepcions.
I es compre una hora al llit,
i un bes i un plor i un crit.
Qui compre poesia?
Jo en venc a tant el vers.
Tinc trossos d'intimisme,
retalls de pols d'estiu,
estocs passats de moda
de flors de primavera
i blanca neu d'hivern
i....diables de l'infern.
Venc romanços i versos,
barata llibertat.
Venc paraules al vent
a canvi d'amistat.

D. Lombarte: Trist joc

6 comentaris:

Júlia ha dit...

HI hauria d'haver algunes llibreries a Barcelona -i a tot Catalunya- on es poguessin trobar aquesta mena d'autors així com estudis sobre el territori fets per gent d'allà, tot està quedant molt restringit a la pròpia comarca o als voltants, em sembla. Fa anys encara ho trobaves a les Drassanes quan la setmana del llibre en català encara feia patxoca.

Tinc algun llibre del Lombarte però comprat a Mora d'Ebre.

Fins i tot els llibres del CERHISEC tan sols es poden trobar a una llibreria del barri...

Carme Rosanas ha dit...

Doncs jo ni idea de Lombarte...però m'han agradat aquests poemes.

I també el començament del llibre, encara que no sigui engrescador, m'agrada.

Francesc Puigcarbó ha dit...

confesso que és la primera vegada que en sento a parlar.

iruna ha dit...

sort que, a pesar de la dificultat de trobar segons quins autors i les seues obres més enllà d'entorns restringits, celebracions com estes o altres activitats i difusió com la que fas tu ara, per exemple, mos permeten descobrir-los o retrobar-los.

lo nom de Desideri lombarte només me sona, miquel, però no recordo haver-lo llegit. havies parlat d'ell alguna vegada potser? també em pot sonar perquè amb aicard i sara hem anat un parell de vegades a penya-roja (jo ho conec per penya-roja de tastavins, dit així, amb "ny" i "de tastavins"), un poble que em va semblar preciós, i com vam estar uns dies per allà, potser vam trobar-lo en algun prestatge d'alguna botiga o vaig sentir a parlar d'ell.

lo fet és que igualment m'és desconegut, i m'han agradat molt especialment la primera peça de les tres peces breus i un poema que hi ha a la web que enllaces, on parlen de l'exposició fotogràfica "quan érem emigrants" (i que per cert diuen que la inauguraven al febrer i que continuaria oberta "els pròxims mesos" -deu estar oberta encara?-):

la mare mos va fer la maleta,
mig plorosa, mig contenta.
lo vestit dels domenges,
tres camises, la de portar, la nova i la vella.
les sabates als peus
-no en teníem més que unes-.
i el calaix que va quedar forro.

a la cartera onze bitllets d'a cent
i cap d'a mil
i un nugo al pit.

guau! sensacional.

per cert, l'ermita esta que diuen de la font, si és lo lloc que em penso, és molt bonica, tant per les pedres com pels racons que l'envolten. vam estar allà amb los xiquets unes quantes hores, visitant-la i gitats a l'herba. allà és on vaig fer-li aquella foto a la sara on sortia amb un saltamontes al cap que semblava un clip enorme pa'ls cabells, i aquelles fotos on sortien los dos, ella amb lo xupe encara i ell fent-li bessitos (no sé si les recordes).

si encara fan l'exposició o algun dia baixes o baixeu a penya-roja o pena-roja, podríem anar junts a trobar el Desideri, te sembla?

iruna ha dit...

ah! només una altra coseta:
se m'ha fet bastant estrany llegir primer les tres peces breus i després sentir-les "en oriental". la música i la veu, precioses, però he trobat a faltar l'accent tal com allà ho deuen pronunciar.

i una més, perdona, un dubte: quan parlen de "la seua llengua", per com ell escrivia i pel que diuen d'ell, veig que li diuen "català pena-rogí". saps si devia conèixer també o si va digué investigar sobre alguna variant de l'aragonès?

miquel ha dit...

Estic amb tu, Júlia, amb el desig i la proposta. I també trobo que hi ha molta literatura compartimentada, suposo que no per voluntat d'autors i editors.
I nostàlgia del que es trobava a les Drassanes, sí; a part del propi lloc.

Carme, a la xarxa es poden trobar alguns dels seus poemes, i esperem que arribin també a les llibreries. Ja t'avisaré si és així.

Doncs espero que no sigui la darrera, Francesc.

N'havia parlat alguna altra vegada molt per sobre, Iruna, però ja veus que el meu coneixement és escàs, i li dec a l'Hèctor Moret, que va editar algun text seu, com aquest de la mula.
Bonic poema el que transcrius, i amb aquesta poesia vivencial però també social que ara no és tan freqüent.
Uf, ja saps que la meua desmemòria és més gran que la de la mula, però ja buscaré les paraules i les imatges per casa, sí és que les tinc.
Una proposta interessant la de l'exposició, a veure si una mica més endavant...
Jaja, cert, el pas de l'occidental a l'oriental és com a mínim curiós.
No crec que fes cap tipus d'investigació sobre l'aragonès, només sobre la seua llengua, com consta a la bibliografia de la wiki; l'aragonès li quedava massa lluny.