2.5.13

Tom Sharpe: una altra mirada


Sóc un fidel seguidor de l'obra de Tom Sharpe, des que vaig llegir... No sé si vaig començar per la seua primera novel·la, per Fart de llop o per Wilt, però ho he llegit pràcticament tot, fins i tot els seus darrers llibres, en què la meua fidelitat ha estat superior a l'interès de les seus propostes. De tota manera, a mesura que passa el temps, estic més convençut que les seus històries hiperbòliques, grotesques, àcides, s'acosten més a la realitat absurda que vivim.

El que potser no sé sap de Sharpe és que una de les seus aficions, la fotografia, va estar a punt de convertir-se en professió. El seu interès va començar durant la seua estada a Sud-Àfrica, on mentre els seus companys es dedicaven a la dialèctica que no porta enlloc, ell buscava imatges en els carrers, en els suburbis, en la realitat de cada dia dels altres. Abans de ser deportat a Anglaterra la policia sud-africana va destruir la major part dels seus 40.000 negatius. Ja a Cambridge, va continuar fent fotografies, no sé amb quina intensitat i dedicació; tampoc no sé si ara continua buscant imatges o si conserva la vella Leica africana.

Em va fer gràcia saber que a Barcelona es mostraven algunes fotos seues de l'època de Cambridge, dels anys 60. Sembla que Carles Taché el va convèncer d'exposar les imatges en la seua galeria. Vaig anar a veure-les al primer pis, on s'accedeix per una porta petita, gairebé anònima. No sabria dir quantes imatges hi ha en total, totes en blanc i negre, la majoria de persones i “personatges”. Em va agradar que fossin fotos sense excessives pretensions, sense retocs, moments no buscats sinó triats i captats en el deambular de la quotidianitat, potser després d'acabar les classes, potser en els dies festius. Un petit mosaic heterogeni del Cambridge dels 6o, un retall de la intrahistòria, ee la que tenia més propera.

A més de les fotos, en una taula hi ha totes les seues novel·les en la versió castellana. La noia de la galeria no em va saber dir el motiu de la tria de la llengua, potser l'oportunitat o l'atzar. Vaig conversar una mica amb ella. Em va dir que havia començat a llegir Reunión tumultuosa, absolutament recomanable, i que perseveraria. Li vaig comentar com em desplaïa que l'autor, que ja porta gairebé vint anys a Llafranc, no només fos incapaç de parlar català -també castellà- i segurament entendre'l, sinó que se'n vantés. Vam coincidir en les valoracions d'alguns súbdits de l'antic imperi, que continua tan viu com sempre, encara que no sigui geogràficament.

No em vaig atrevir a preguntar, perquè entenc que les qüestions de negocis exigeixen certa discreció, si s'havien venut gaires fotos, el preu de les quals va, segons al mida, entre els dos mil i els dos mil cinc-cents euros. Entre mi vaig pensar que els compradors devien ser una mica fetitxistes, més interessats en la firma de l'autor que en les imatges, encara que imagino que també pot ser que la valoració de la fotografia com a obra d'art no tingui excessiu adeptes en aquest país, o, en tot cas, sigui molt menor per al gran públic que la dels olis, les aquarel·les o tot allò que fan els pintors, collages amb paper higiènic inclosos.

Si algú té interès a veure o a comprar les imatges de Tom Sharpe, pot pujar al primer pis del número 292 del carrer Consell de Cent. Només queden nou o deu dies. Després podem comentar el resultat de la visita.



2 comentaris:

pons007 ha dit...

De Tom Sharpe m'he llegit Wilt i tot i que em va agradar, el seu estil em va cansar molt, tan que vaig decidir que no tornaria a llegir res més seu, i mira, ara ja fa més de 7 anys d'això i encara ho mantinc

miquel ha dit...

Ja ho veus, Pons, jo dec ser un dels seus darrers lectors.