Piemburg enganya, res seu no acaba de ser el que sembla.
Tom Sharpe: Assemblea sediciosa.
Em sobta que tantes persones hagin entrat avui al bloc
buscant Tom Sharpe. Més tard, a través de TV3 m’assabento que Sharpe ha
mort. En vaig parlar no fa gaire, d’una
exposició de fotografia que ell no tenia gaire interès a fer, però el
galerista el va convèncer que era el moment. Fotos en blanc i negre de feia
anys, imatges d’instants i personatges de Cambridge. Va fer fotos de Llafranc,
on acaba de morir? No ho sé. No sé si sabia que vivia a Catalunya, malgrat que apreciava
els seus metges.
No sé qui era Tom Sharpe, però conec totes les seus
novel·les que, com a mínim, m’han fet la vida més agradable en alguns moments,
i més. A través dels personatges sovint esbojarrats i esperpèntics, a través d’unes
històries aparentment inversemblants, a través del riure incontrolable o el
somriure reflexiu, Sharpe va anar bastint la seua visió del món. Sota l’aparença del caos, Sharpe va anar
presentant una comèdia humana, sovint
hiperbòlica, però també entranyable. Possiblement un dels personatges que va
estimar més, grotesc, patètic, antiheroi i heroic a la vegada, va ser Wilt, el
fracassat supervivent:
Com totes les altres coses en la vida d’Henry Wilt, aquesta
no va ser una decisió sobtada. No era un home decidit. Deu anys com a professor
adjunt (segon grau) al Col·legi Fendland d’Arts i Oficis n’era una bona prova. S’havia
passat deu anys al Seminari d’Humanitats fent classes a instal·ladors del gas,
guixaires, paletes i lampistes, o bé, mantenint-los en calma. I durant deu
llargs anys havia passat els dies anant de classe en classe amb dues dotzenes
de còpies de Fills i Amants, o els Assaigs d’Orwell, o el Candide, o bé el
Senyor de les Mosques, i havia fet les coses més abominables per tal d'eixamplar
les sensibilitats dels aprenents diürs amb una notable manca d’èxit.
Tom Sharpe: Wilt.
2 comentaris:
Quan vaig llegir WILT, a part de riure molt, m´hi vaig sentir molt identificada.
En aquell temps jo feia classe a mecànics i electricistes i havia fet coses tan "abominables" a classe per mantenir-los en calma com portar diaris en català i llegir exclusivament les cròniques esportives,i parlar de futbol sense tenir-ne ganes ni idea...
Uf, te'n recordes de "Carn 1"? De tota manera, la nostra sort és que aprenem cada dia... per exemple sabem més de futbol que si haguéssim triat un altre ofici. :-)
Publica un comentari a l'entrada