20.11.13

pervivència


M'agrada repassar alguns llibres; no cal que siguin d'un temps o d'un gènere determinat, sinó que sigui el moment adient per rellegir-los. Els llibres de poesia són els que solen resistir millor el pas del temps, potser per la condensació expressiva, per la facilitat d'evocacions múltiples segons els estat d'ànim o el període de la vida en que hi tornes. No ho sabria dir. En canvi, dels contes d'infantesa, les històries dels quals romanen ben fixades, prefereixo els records vagues del moment en què els corresponia fer-me companyia. En tot cas, no sóc refractari a les noves versions, a les actualitzacions. Per exemple, no fa res que vaig tornar a llegir La caputxeta vermella, encara que el conte no es deia així i hi havia tres caputxetes; bé, tres dones pèl-roges assetjades pel senyor llop. Vaig trobar instructiu, per exemple, aquest fragment de les reflexions del llop:


Volvió a vacilar y en esta ocasión dejó vagar la mirada por la última entrada en la pantalla del ordenador. “¿Qué hace que un libro realmente funcione? -se planteó de repente-. Tiene que asumir riesgos. Tiene que absorber al lector al interior de la historia. Cada personaje tiene que ser fascinante a su manera. Debe crear la necesidad imperiosa en los lectores de pasar página. Esto sirve tanto para la novela costumbrista como para un thriller de ciencia ficción. Las mismas normas del asesinato se aplican a la escritura. ¿De qué sirve -escribió- contar una historia que no tiene repercusiones mucho después de que se haya leído la última página? ¿Acaso el asesinato no se enfrenta a la misma pregunta? Tanto el escritor como el asesino acometen la tarea de crear algo que perdure. El escritor quiere que el lector recuerde sus palabras mucho después de la última página. El asesino quiere que el impacto de la muerte permanezca. Y no solo para él sino para todos aquellos a quines la muerte ha afectado.

“El asesinato no se limita a una sola muerte. Es una onda que se expande en la vida de muchos”.

John Katzenbach: Un final perfecto.



Anàlisi en el més genuí estil Forster. Segurament, la diferència més notable entre la majoria dels escriptors i el comú dels assassins és, excepte casos patològics, que els escriptors assassinarien per tal que la posteritat recordés el seu nom, mentre que els assassins matarien per quedar en el més absolut anonimat. Em pregunto si els polítics -evidentment, la novel·la no té el mal gust d'incloure'ls- es troben més prop dels escriptors o dels assassins. Hi deu haver de tot, però tant uns com els altres ho tenen pelut, percentualment parlant.

3 comentaris:

Carme ha dit...

M'ha agradat el fragment que ens regales, però t'he de dir que m'ha agradat molt més encara el teu últim paràgraf! Somriure de bon dia

Ignasi Revés ha dit...

Un text meu sobre un de teu:

http://primerdietarientresolsticis.blogspot.com.es/2013/11/dimarts-16-de-novembre-de-2010.html

miquel ha dit...

Gràcies, Carme, somriure de bona nit :-)

Ignasi, gràcies per pensar que el meu text podia comunicar-se amb els teus. Ara acabo de venir de casa teua i t'he trobat collint (plegant) olives. M'ha agradat