4.2.09

quiasme

Deuen haver arribat fa molt poc perquè encara continuen baixant de l’autocar i ocupant bona part de la vorera. Els primers ja es van dispersant. Em creuo amb algunes parelles. Només uns segons.

La nena es menja un entrepà mig embolicat en un tovalló de paper. Somriu i no para de parlar. Segurament explica les impressions del viatge. No deixa de mirar la cara del seu pare. Ell no diu res. Mira distant la cara de la nena, que sembla que vol aturar-se, i de tant en tant alça el cap al cel i torça el coll en un gest d’impaciència davant la incontinència verbal de la filla. Voldria anar més de pressa.

El fill, sorrut i impacient, amb prou feines alça la vista cap al pare si no és per apressar-lo amb el gest. El pare sembla que voldria aturar-se. Alenteix el pas mentre, sense deixar de somriure, s’inclina sobre en nen, potser per preguntar-li detalls de la sortida. El nen, mut i impassible, menja uns palets de pa que treu d’una bossa de plàstic.

Uns segons després, deixo enrere l’autocar. Queda poca gent. La circulació de les voreres es normalitza.

3 comentaris:

mar ha dit...

ja tens la convocatòria al correu!!!
i aquí et deixo una abraçada
:)
apa, vaig a fer nones...

Jesús M. Tibau ha dit...

i un cop a casa els records fluiran amb més comoditat

pere ha dit...

Rebuda i confirmada!
Una abraçada!

Exacte, Jesús. Encara que el que compta és sobretot el moment, després no és fàcil de comunicar.