àngels i dimonis

LAR DOCE LAR

Para Mauricio Maestro

Minha pátria é minha infância:
Por isso vivo no exílio.

Cacaso

(La meva pàtria és la meva infantesa:
Per això visc a l'exili)

(En els poemes curts sovint hi ha trampa, en els altres, també)

En els tebeos que llegia de petit de vegades, normalment al final d’una historieta, un dels personatges pujava en un vaixell camí de Pernambuco. Jo creia que Pernambuco –podia ser d’una altra manera amb aquesta sonoritat?- era un nom inventat que representava l’extrem més allunyat de la Terra, un lloc des del qual era impossible tornar. Més tard vaig saber –hi ha sabers que potser no calen- que Pernambuco era un territori del Brasil, però va continuar igual de llunyà. Encara més tard, la distància física continuava, però pel·lícules, llibres i persones me’l feien proper. Fa cinc dies, s’escurçava una mica més l’espai amb Antologia de poesia brasilera contemporània, publicada per Edicions de 1984, que em sembla que no figura en cap llista dels més venuts d’aquest Sant Jordi. 15 poetes nascuts entre 1935 i 1955, alguns traduïts per primera vegada al català.

Continuarà.

(Aquest cap de setmana hi ha 1002 exalumnes convocats, dels quals una mica més de 20 són del meu curs. Jo continuaré el meu exili geogràfic, que no emocional. M’envien una foto de quan teníem 16 anys –érem els més grans- i no aconsegueixo recordar tots els noms, però sí que els reconec -em reconec-. Alguns ens hem anat veient de tant en tant, però ajuntar-nos tots de cop... i trobar-ne ja a faltar algun.)















Apa, us deixo amb “Dentro de mim mora um anjo”, de Sueli Costa, amb lletra de Cacaso.


Powered by Castpost

roses d'abril

Fa quatre dies que va ser sant Jordi i ja ens ha arribat la marededéu de Montserrrat. Una mica més tard, és clar, perquè les dones sempre han d’anar uns passos enrere. La patrona de Catalunya no té cap celebració especial, d’aquelles que es veuen, en el conjunt del país. Ni llibres ni roses ni cap altre invent... Potser alguna cosa de pastisseria?

Deixeu-me que us recordi, Montserrats, Montses, Rats, roses d’abril, morenes –i rosses- de la serra –i el mar- que de tant en tant passeu per aquí, i us en regali la dotzena vermella, com és de justícia i em ve de gust. Sou les darreres que quedeu? El vostre nom encara persistirà en les properes generacions?

Avui se celebra el 125è aniversari de la proclamació de la Verge de Montserrat com a patrona de Catalunya. Sembla que en la iniciativa hi va tenir molt a veure el bisbe Urquinaona, un gadità que devia enyorar les noies morenes de la seva terra. De totes maneres, el gran triomfador de les festes del mil·lenari de la trobada de la mare de Déu va ser Verdaguer, que durant tot un any no parà de fer poemes, fins i tot un poema èpic, Llegenda de Montserrat, que mai no va competir amb L’Atlàntida o Canigó. Vet aquí alguns versos de diferents poemes seus (Catalunya serà romàntica o no serà).

Colomet que voles,
tes ales tingués,
aniria a veure
mon amor on és.

Rosa catalana,
flor d’or,
Rosa catalana,
qui us tingués al cor...

Cançó de la rosa


Rebeu eixa corona
de perles i brillants;
Reina del cel, siau Reina i Patrona
dels catalans...

Himne de la Coronació



Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d’Aragó
pujà al cim de Sant Geroni
A l’hora que hi surt el sol;
quin pedestal per l’estàtua!
pel gegant, quin mirador!
Les àguiles que hi niaven
al capdamunt li fan lloc;
sols el cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l’estimada del seu cor!

Don Jaume en Sant Geroni


Marededéu de Montserrat il·lumineu la catalana terra, a veure si alguns hi posen una mica de seny.


(Aviso que fins al dia 1 de maig totes les Montserrats podran viatjar de franc en el cremallera de la muntanya -que no sigui dit-. No us oblideu el DNI.)

espectadors primaverals

Baixo a peu des de casa. A la Monumental no és tarda de toros, però al TNC està a punt de començar la representació d’Aigües encantades de Puig i Ferrater. Espectadors hivernals a les primeres files i primaverals a tota la resta de l’amfiteatre de vertigen. Ha arribat l’hora de la veritat, però encara falta el parlament de l’empresa. En un acció valenta, sola davant dels espectadors que demanaran el cap dels actors o els perdonaran la vida, la representant de la casa fa didàctica, adverteix, amenaça, dóna consells: “El teatre, a diferència de la televisió i el cinema...., la representació consta de tres actes d’una durada total aproximada d’una hora i mitja, no hi haurà entreactes, els vostres professors ja us deuen haver parlat de l’obra (jo no)...si heu de tossir..., si algú no pot aguantar tota la representació hi ha les portes allà, allà i allà (assenyala)..., no es poden fer fotografies... apagueu els mòbils...” Els espectadors primaverals, que no reben cap programa de mà –deu ser perquè l’empresa confia que els professors ja fan sobradament la funció del programa-, han estat objecte tantes vegades de la desconfiança que no els ve de nou el parlament –potser no se n’adonen- i l’accepten amb la resignació dels qui saben que aquesta situació encara es repetirà durant uns quants anys i que els marca més l’accident de l’edat que no la formació de la seva individualitat; els espectadors hivernals accepten el discurs perquè saben que encara gràcies que els hagin fet descompte, que ells ja compten poc, que ja són pràcticament invisibles.

Gairebé dues hores en silenci absolut. Aplaudiments quan toca. Apoteosi –curta- final, més per alliberar la tensió de tant silenci i perquè toca que per l’entusiame que ha provocat l’obra.

Hem parlat de l’autor, de l’obra i de la representació. Els espectadors primaverals han captat perfectament les idees, han estat capaços d’extrapolar, han analitzat mite i realitats, estancament i progrés, tradició i modernitat, llibertat i submissió, valentia i covardia, relacions de pares i fills, evolució dels personatges (alcalde i mare), desencadenants de l’acció, escenografia... La majoria, però, han trobat que no calia tant de temps, tantes reiteracions, per aconseguir el que es pretenia. Els espectadors primaverals són més directes i estan acostumats a un altre ritme i, a més, no han vist cap novetat en el camp de les idees.

I jo, què us puc dir? Doncs que la representació és una mostra digna de la història del teatre català, del regeneracionisme, que és un muntatge honrat i ben servit. Vosaltres mateixos ho podeu comprovar fins el 30 d’abril a Barcelona. Jo, avui, només parlo en nom dels espectadors primaverals.

P. S. L’Hanna em fa adonar que no funcionava la música del castpost anterior –culpa meva-. Solucionat el problema, em plau deixar-vos un altre Chopin que ben bé podria haver escoltat moltes vegades la Cecília d’Aigües encantades i que penso que també anirà bé a tots els polacs que a París o des de casa celebrin la victòria del Barça.


Powered by Castpost

pel davant i pel darrere

M’agraden les estructures arquitectòniques que repeteixen la mateixa pauta gairebé indefinidament –les altres també-. De vegades em produeixen un cert avorriment –les altres menys-. Posats a triar, i fotogràficament parlant, però, no sé per quines em decantaria. Depèn del dia, del moment, de la llum. En aquesta vila del Baix Empordà, acabat el mercat del dissabte i amb gairebé tothom dinant, em vam semblar que eren un dels elements estàtics més característics i plàsticament més interessants. Més dubtes: no sabria si quedar-me amb el davant o amb el darrere (prenc el sol o em bec una cervesa?).


















Potser més tard, si em quedés a la vila, escoltaria un nocturn de Chopin en una festa de prometatge o de casament, o simplement esperant que m’arribés la son en una matinada fresca de primavera amb un moviment de fulles a penes perceptible des de la finestra oberta.


Powered by Castpost

recompte (hi ha títols millors)

Dec estar entrant en una estranya menopausa novel·lística. Des de l’adolescència, el gènere que menys m’ha interessat – com per comprar-me tooot un llibre- ha estat la poesia, i el que he llegit més, la novel·la. Aquest Sant Jordi –ja ho havia començat a notar abans-, que en el meu cas va començar el divendres -encara sense descompte- i va acabar ahir, he fet recompte i m’adono que la poesia guanya de molt (5 a 2) l’altre gènere. No m’ho crec, no m’ho acabo d’explicar. Busco justificacions diverses que no trobo. Penso que una mala setmana la té qualsevol, que diu en Trallero. Que arriba un moment que busques la condensació expressiva. Que la vista t’agraeix no passar hores i hores intentant descobrir un món que pots conèixer en dos quartets i dos tercets–s’escriuen encara quartets i tercets?-. Que ha canviat la meva sensibilitat. Potser les males influències, em dic... Res, és el que hi ha i no té explicació. Demà...?

Em copegen –tot i que no estic segur que m’afectin els cops-, em fereixen – encara que potser sóc invulnerable-.


ART POÉTIC
À Victorugo

Il est evident que le poète écrit
Sous le coup de l’inspiration
Mais il y a des gens à qui les coups ne font rien.

Boris Vian




















Joan Brossa

de passada

He passejat un Sant Jordi més breu i més ràpid que altres anys. Com que treballo en diumenge a la tarda -per voluntat pròpia, ep!-, he sortit a la una tocada pensant que la gent del país, cada cop més europea, ja aniria retirant-se a dinar. Error, des del carrer Vàlència-Passeig de Sant Joan, fins al Liceu, passant pels passeig de Gràcia, la corrua d’una humanitat variada, atípica en altres caps de setmana, és espectacular.

M’aturo un instant a saludar la Júlia, espectadora privilegiada de la marea humana des de darrere de la barrera. La Tina, com ja se sabia, no es troba encara al costat del banc (dubto si la paraula s’ha d’escriure en majúscula quan es tracta d’un d’aquests llocs on t’hivernen els diners acanvi que paguis comissions diverses) i del seu Aeroplà. A la vora de la font de Canaletes m’atura l’Hèctor (el de la divisa de més amunt). Quedem que ens veurem aviat, quan li publiquin l’obra completa, que com no és un autor mediàtic sinó un corredor de fons i nascut a la perifèria, no cal que surti per Sant Jordi. Sóc incapaç de trobar la parada dels de Relats en català: espero que al menys els quedi un llibre per a mi.

De tornada, pujo per la plaça del Pi i el Portal de l’Àngel. A la plaça, un pintor em demana una cigarreta i se’m vol quedar el paquet. Desfet el malentès, em proposa la compra d’un quadre. Veig que només en té un i, davant de la meva negativa a acceptar l’oferta, me l’ofereix al preu que jo vulgui: “preu a convenir”, em diu, “50 euros”, insisteix des de lluny. Les mides de la seva obra són notables, però el contingut –un paisatge de tons claríssims- no m’atreu, així que declino l’oferta a la francesa.

Ens aturem a Catalònia –a la llibreria, no a la parada- perquè la Joana ha decidit que em comprarà un llibre. Mentre ella va remenant, jo em quedo just a l’entrada, fullejant L’església del mar. S’atura al meu costat una parella de la meva edat, és a dir, un senyor i una senyora. Ell llegeix en veu alta els títols i li diu a ella amb to i posat d’entès: L’església del mar, La catedral del mar. Aquest va tenir èxit amb el primer i va continuar escrivint. Ara deurà escriure L’ermita del mar...” Somriure còmplice dels dos, que s’endinsen en la llibreria a la cerca d’una obra... menys marina? Ni idea. La realitat sempre supera la ficció.

Compro dues roses a “Navarro”. Crida l’atenció en les parades de roses, la diversitat de motius que es fan servir com a reclams: proviatge de fi de curs de..., en benefici de les malalties del cor..., l’esplai del Pi...

El dinar, tard, però bé. Gràcies. Un altre dia parlarem de llibres.

Ah, i una rosa per a tothom, que el relat ja us el vaig regalar ahir.

La veritable història de l’assassí del drac i de la seva mare pastissera

No és cap novetat que durant segles la dona ha estat supeditada al mascle. Tothom sap, encara que mai no s’esbrinarà del tot –s’han procurat esborrar les empremtes i tergiversar els fets-, que durant tots aquests segles els pensaments i les accions de les dones han estat més brillants, més determinants i ... més de tot que els dels homes. Ningú no ignora que fins avui –i potser demà continuaran- molts barons han intentat conservar desesperadament uns privilegis ancestrals vergonyosos que només la força, l’engany i la paciència i condescendència femenina els han permès mantenir.

Conscient d’aquesta realitat secular i penedit de l’actuació dels meus avantpassats -i contemporanis- masculins, voldria explicar-vos avui la veritat d’un mite que, com molts altres, no ha estat més que una manera d’aconseguir una supremacia i un domini totalment immerescut. No espereu cap història literàriament brillant, cap fet extraordinàriament imaginatiu, sinó que únicament sabreu les coses tal com van passar, en la seva justa mesura, absents de tota altra poesia que no sigui la de la realitat.

LA MARE DE L’ASSASSÍ DEL DRAC

Una vegada, una velleta va matar un drac amb un pastís.
A les llegendes normalment són els herois els que maten els dracs. Ja sabeu com va la cosa: un cavaller d’armadura ostentosa arriba i mata amb una sola estocada el drac, que treu foc per la boca i que és tan gran com un autobús de dos pisos. Doncs bé, si voleu creure una història com aquesta no sou gaire llestos. Potser no és gaire romàntica la idea d’una velleta que mata un drac amb un pastís, però sí que és una visió una mica més realista de l’assumpte.
Aquella encantadora senyora es deia Meg Puttock i, tot i que normalment és el seu fill qui s’endú el mèrit d’haver matat el drac, va ser ella qui en realitat matà la bèstia.
La Meg vivia al nord d’Anglaterra prop d’un llac pantanós que es deia Forat del Knucker. A sota d’aquest llac és on vivia el drac. El llac rebia aquest nom perquè quan la Meg era petita els dracs es deien Knuckers.
Aquell era un drac amb molta sort. El van descobrir el mateix dia que el número u dels assassins de dracs es va jubilar i, per tant, ja no quedava ningú que el pogués vèncer. Era lliure de menjar tot el que li vingués de gust: vaques i gent. L’única cosa que no li agradava gaire eren les ovelles, perquè es veu que els trossets de llana se li quedaven enganxats entre les dents.
Un dia la Meg era fora de la seva caseta donant menjar a uns ocellets. Els alimentava amb molles d’un pastís que feia temps que havia fet. De sobte, va aparèixer el drac i també va començar a menjar.
Aquell pastís li va agradar molt, gairebé tant com els humans, i va dir a la Meg que si li feia uns quants pastissos més no se la menjaria, ni a ella ni a la seva família.
Però és clar, la Meg no era la millor cuinera del món. De fet, els seus pastissos eren pesats i atipaven tant que sempre et feien venir indigestió. Tot i això, per al drac, els seus pastissos eren menjar celestial.
La Meg va fer tants pastissos com va poder, i cada un d’ells era més pesat i més gran que l’anterior. El drac en va menjar tants que al final ja no es podia moure i jeia inflat i fent rots a l’hortet de la Meg.
Tant bon punt es va haver adormit, la Meg va agafar la seva paella més gran i negra, recoberta de greix i de menjar socarrimat, i va començar a atonyinar la bèstia. Li va trencar el crani amb facilitat, com si no l’hagués tingut més gruixut que la closca d’un ou d’un pit-roig. El seu fill Jordi, que en aquella època era aprenent de carnisser, va tallar el drac a trossets i el va anar a vendre al mercat tot dient a tothom que ell havia matat l’animal.
Evidentment la gent se’l va creure i se’l creuen encara avui dia. El xicot és conegut arreu del món amb el nom de Sant Jordi, l’assassí de dracs. Però va ser la seva mare qui en realitat va matar la bestiota amb els pastissos i una paella

Brian Patten. El gegant de la història. Editorial Empúries

Dono aquesta història per certa, encara que els dracs -malaurats dracs sense paraula- potser expliquen una versió diferent; mentrestant ens haurem de conformar amb la versió tendra i trista d’Espriu, on s'esmenta la sofrença de l'animaló, que avui ens recorda en Jaume i que jo feia llegir als meus alumnes el divendres.

Ei, i no us oblideu de visitar els amics i amigues virtuals amb llibres recents o gairebé: la Júlia –que ja en deu haver venuts molts-, la Tina i els i les (la Mar...) de Relats en Català , que trobareu baixant des del Passeig de Gràcia fins al Liceu. I encara més llibres, evidentment.

Palafrugell... (presantjordi)

Com que demà farà 25 anys que va morir en Josep Pla i com que ja sabeu que jo el llegeixo i m’agrada -i em continuarà agradant-, avui serà ell qui col·laborarà en el post. Aquesta setmana i la que ve se celebra un cicle de quatre conferències sobre el personatge i la seva obra. Veient els pesos pesants que hi intervenen (Porcel, Jordi Pujol 1, Castellet, el conseller Nadal), imagino que es parlarà més del personatge que de l’obra i es tornarà a polititzar i a esmentar contradiccions, tensions i reivindicacions. Sembla inevitable que sigui així. Doncs va, fem-ho també des d’aquí a través d’un fragment, no sabria dir si romàntic o realista, que asseguraria que firmaria encara molta gent d’aquest país, gent d’aquesta que no apareix en els mitjans –ni tan sols als blocs- i alguns que de tant en tant escriuen allà i aquí. Ja no estic tan segur que el propi autor avui, 70 anys després, amb una guerra civil pel mig i molts altres esdeveniments determinants, amb eslògans identitaris constants i persistents –de bona fe i perversos-, escrivís més o menys el mateix. Potser sí.


Jo començo per no sentir-me ni europeu ni universal, car aquestes paraules per mi no tenen cap sentit. Li diré més: el que s’anomena la pàtria, aquesta cosa abstracta, grandiosa, burocràtica, ribetejada de duaners i de carrabiners, és un concepte que no he comprès mai. Materialment, no puc comprendre’l, i no tinc prou força per deïficar el paper timbrat. Sóc i he estat sempre localista, això és, un home que està disposat a dir en tot moment que no hi ha res al món com les coses de Palafrugell. Més enllà de Palafrugell hi ha un primer cercle a dins del qual, si dieu a un home o a una dona:
-Bon dia; avui fa bon temps- us responen:
-Bon dia; sí, sembla que fa bon temps...-i això és agradable.
Passats, però, aquests lligams essencials, tot és per mi completament igual, i el món es redueix a una bola amb petits pics vermells que representen els llocs on els amics meus que hi viuen tenen per aquest seu amic un llit parat. Els polítics, ben entès, tenen l’obligació d’ignorar aquestes coses, sobretot si la civilització humana s’ha d’anar adaptant de mica en mica als estralls i guerres capaces de fer onze milions de morts. Si un escriptor, però, ha d’ésser un home interessat essencialment amb els sentiments reals, no crec que pugui parlar d’una manera diferent de la que jo he emprat.

Josep Pla a “Revista de Catalunya”, 1927























1 Diu M. Trallero avui a "L V": Conferencia, magnífica por cierto, del ex presidente de la Generalitat sobre Josep Pla con motivo del veinticinco aniversario de su muerte en CaixaForum, en un ciclo dirigido por Baltasar Porcel y que coincidió con el partido Milan-Barça. Jordi Pujol tiene el coraje necesario para reconocer que haber censurado a Pla en el semanario Destino del cual era propietario y haber provocado su marcha fue un tremendo error. Los dos se llevaron estrepitosamente mal, "tuvimos una relación no necesariamente planera"dijo el político. El escritor del Empordà explicaba con sorna que Pujol quería ser como un político socialdemócrata sueco, pero de suecos en Catalunya había muy pocos. Ahora Pujol reconoce - y ello le honra- que "lo que yo diga no tiene ninguna importancia, lo que queda es la obra del escritor".

Vaja, vaja.

P. S. Arribo a veure la darreríssima part de Vides de Palau i Fabre al 33 –emgiro ens en recordava l’emissió-. Pasqual Maragall –partidari de la comunicació virtual- em felicita per Sant Jordi i em recorda que puc entrar a “pètals de cultura” -que bonic!-; mentrestant, Joan Rangel, delegat del govern a Catalunya, felicita els seus funcionaris amb Lorca-Picasso, de Palau i Fabre, Proa, i una entrada per visitar el museu de la Fundació Palau a Caldes d’Estrac. Són dues maneres d’enfocar l’assumpte.

333 (mitja pausa)

(remodelar v. tr. Tornar a modelar. ESP. Modificar la forma (d'alguna cosa) per adequar-la a un nou model, una nova funció, etc.)

La remodelació em fa venir gana.

Com que vaig agafar de l’hort més alls tendres dels que necessitava (d’aquells petits de tipus eivissenc), els he d’amortitzar i no em resulta fàcil: truites d’alls, tomata amanida amb all trinxat... “A la salut a través de l’all, la ceba i la llimona”, que diria el professor Capo. Bé, doncs avui he aprofitat per fer una paella de verdures segons la recepta que em va passar la meva verdulera del mercat de santa Caterina, ara ja jubilada (també l'altra Caterina). Si us sembla la comparteixo amb vosaltres.

Ingredients per a dues, tres persones:
Alls tendres, dos o tres alls , julivert, sal, oli d’oliva, arròs, 2 cullerades de tomata, 10 o 12 mongetes tendres tallades, pèsols (me n’he oblidat), 150 gr. de xampinyons, partits en quatre parts (anirien millor els rovellons, però si no són en conserva...), coliflor (10 o 12 talls no massa grans), carxofes (2 o 3, fetes en 6 o 8 parts, depèn de la mida), dos pebrots verds, tallats a trossos petits, faves (ara és el moment). Sobretot, res de verdures vermelles (pastanagues, pebrot...) Feu servir una paella valenciana, no un altre estri.

















Elaboració:
Una vegada posat l’oli a la paella, tireu els alls tendres i abans que siguin gaire rossos (compte a cremar-los) afegiu totes les verdures. Aneu remenant de tant en tant, i quan us sembli que els xampinyons estant cuits, afegiu les dues cullerades de tomata i la sal que us sembli. Remeneu una mica més i veureu que la tomata aviat és cuita; és el moment d’afegir l’arròs. Unes quantes voltes i ja podeu afegir l’aigua que teniu bullint. Ho deixeu coure tot, afegiu més sal, i uns 4 o 5 minuts abans d’apagar el foc, barregeu la picada d’alls i julivert que teniu preparada. Tanqueu el foc, Ho deixeu reposar un momentet... i a taula.



















Això que es diu: Espero que us hagi agradat i bon profit!

al·legoria

Alço la vista i veig l’Estatut. És una primera impressió a partir d’una imatge que forma part del meu paisatge quotidià. No hi puc fer res. Ha estat sense premeditació, sense pensar-hi. Una d’aquelles associacions sense sentit que no hauries d’explicar.





















És fer trampa, suposo, que després busquis justificacions remotes a la identificació. Que si els coloms que es caguen dia sí dia també, que sí l'àguila -o és un ànec?- té el coll tort, que la unió, que el fènix, que cal assegurar el que ja es té, que tornarem a lluitar i a vèncer...

(L’edifici és de l’arquitecte Eusebi Bona i Puig (Begur, 1890, Barcelona, 1972), especialista en companyies d’assegurances i bancs. )

P.S. No segueixo gaire les notícies sobre les vicissituds de l’Estatut, però em sorprèn –és un dir- que se’n parli tant i se’n digui tan poc. Fa unes setmanes em van asegurar que els d’ERC proposarien votar “sí a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya...”. Ningú no m’ha avisat que hagin canviat d’opinió. És clar que les propostes dels partits polítics parlamentaris solen ser canviants i de vegades imprevisibles, que no imaginatives.

P.S. 2 Traca final i complicitats a Saló de Lectura. Comiat de l’Emili Manzano. Ho veig a mitges, de manera que l’hauré de mirar demà o dissabte.

brumir i percudir

Pots mesurar la direcció i la força del vent, però no et serà possible aconseguir que deixi de bufar.

Hisao Takaku

I...? Doncs res, que cadascú ho apliqui -o no- segons li convingui. Si deixa de bufar, bé, però si continua, potser encara millor.

Vent a favor, el que ha tingut el Barça aquesta nit. En Màrius Serra s’ha equivocat de quatre gols, encara que el resultat final, fa no fa, era el previst al seu article.

I per fer-ho més japonès, vet aquí aquests seguidors de l'equip que ara -Barça, Barça, Barça- actuen a... Voleu creure que no me'n recordo?
















Powered by Castpost
(fragment)

pel·lícules

De vegades no és tan important la història –les històries- en si mateixa, el que veiem, sinó les històries que se’ns suggereixen, el que entreveiem, les possibilitats de recrear d’una manera indefinida. L’estructura circular i al mateix temps en espiral de Crash, les seves resurreccions sense haver passat per la mort, les seves morts sense resurrecció, els seus personatges lliures sense llibertat, herois i covards al mateix temps, triomfadors i víctimes, les dificultats de comunicació, el seu esquematisme i la seva intensitat, el mestissatge i l’aïllament de classes i de races, desintegrador i integrador a la força... Una pel·lícula amb trampa i sense trampa, com la vida mateixa?

El mateix dia, a més de les pel·lícules de romans -que us hi jugueu que l’any que ve s’estrena Judes, l’elegit-, en passen a la tele per enèsima vegada dues de les meves preferides: La finestra indiscreta (encara que el doblatge en català, que només escolto una estona, no m’acaba de fer el pes) i El bazar de las sorpresas (una mica més avall en la meva llista particular). En totes dues, James Stewart de protagonista. Com que encara me les sé de memòria, les deixo per una altra ocasió.

Ahir, tornant a casa, una pel·lícula amb un motiu reiteratiu. Els panells lluminosos de l’autopista insistien: "Des del gener, 104 morts. No t’hi volem!" Vaig notar que la Joana, al volant, es començava a posar nerviosa i va deixar de mirar la informació i el desig, per si de cas. Tant ella com jo haguéssim preferit un missatge de benvinguda en el nostre retorn a la ciutat una mica menys tètric, sobretot si es té en compte que els desitjos del govern de la Generalitat tenen tendència a qüestionar-se o a no realitzar-se.

d'allà i d'aquí

“L’Ahmed i el Mahmud es miren, sorpresos. Cada vegada que senten un moro com ells que parla català tenen una sensació ambivalent. D’una banda els sona a traïció. D’altra banda, voldrien assemblar-s’hi. Depenent de la situació pesa més una idea o l’altra. Amb el castellà no els passa, perquè mai no els sembla que un musulmà que parla en castellà hagi renunciat a res.”
Màrius Serra. Farsa.

La meva experiència va també per aquí. I ara podríem encetar un debat per analitzar motius i conclusions, però jo ho deixo així.

Continuo i canvio. Me’ls trobo sempre que pujo a l’Empordà. Són de més al sud. Estic segur que el nen parla en català amb els seus amics; la mare, no sé quina llengua parla. Em criden l’atenció, no pel color de la seva pell, sinó per la seva seguretat en un país estrany, per la seva elegància, per la seva art en la combinació de colors, que rarament veig en els autòctons... Els faig una foto a traïdoria, just abans d’entrar a la pastisseria per comprar uns canelons de marisc i uns bunyols perquè s’ha fet tard i no tenim res per dinar.






















P. S. Dies de molta passejada i poca setmana santa. Només una cantada de caramelles. Un altre any que em quedo amb les ganes d’anar a veure la processó de Verges i La fi del comtat d’Empúries.

passions

Moralment no puc deixar-vos en aquest dies de dejuni i abstinència sense una recepta senzilla de cuina que solucioni els vostres dubtes –indecisos com sou- a l’hora de preparar-vos un àpat humil adient a les dates als pocs que bloquegeu ara mateix.

Espero que compartiu el meu entusiasme pel bacallà perquè si no ja podeu plegar aquí.

Ingredients per al plat per a una persona (Direu: només per a una? En els blocs que llegeixo només soleu firmar un, respondré):
100 grams de bacallà esqueixat, 50 grams de tonyina de llauna (si en voleu de salada, ja us ho fareu), escarola, una ceba tendra (optatiu), un all tendre(optatiu), pebrot vermell(optatiu), dos filets d’anxova (jo, per aquest plat, les prefereixo del Cantàbric, del “Consorcio”, per exemple), olives negres de l’Aragó (res d’arbequines o olives negres dolces), un grapat de mongetes seques cuites.

Salsa:
Quatre alls escalivats, tres tomates mitjanes escalivades, 100 grams entre ametlles i avellanes torrades (més ametlles), una nyora o dos a les quals després de, com a mínim, dues hores en remull, haureu tret la polpa, una branqueta de julivert (si vull donar-li un toc refrescant li afegeixo també una branqueta de menta), sal, pebre negre, oli d’oliva i vinagre (no gaire, jo en faig servir una barreja de normal de vi –bo- i poquet de Mòdena).

Preparació:
Es barregen els ingredients segons les capacitats estètiques de cadascú, però a la base del plat hauria de quedar l’escarola i s’haurien de veure la resta dels ingredients. Al bacallà esqueixat, que s’haurà posat unes tres o quatre hores abans en remull en un recipient no massa petit, se li haurà canviat un mínim de tres vegades l’aigua, depèn del vostre gust. La ceba potser també caldrà haver-la posat en remull per treure-li la fortor (si és gran, no la poseu tota i talleu-la en trossos ben petits). L’all tendre és, com la ceba, optatiu, sempre ben trinxat, igual que el pebrot vermell.
Quant a la salsa, que tirareu per sobre el plat ja enllestit i barrejareu posteriorment, jo prefereixo preparar-la amb el morter perquè m’agrada més la seva consistència. Us deveu haver fixat que us en sobrarà molta: és perquè la guardeu per aprofitar-la per una altra vegada o bé per fer-la servir amb algun altre plat, com, per exemple, en un suquet de peix o en una esqueixada de bacallà.

No us dono indicacions sobre què més heu de menjar en aquest àpat; sovint només faig alguna cosa més de postres i vosaltres hauríeu de fer el mateix si voleu seguir l’esperit de la Quaresma.

Si haguéssim de posar un nom al plat, l’anomenaríem xató, però el puristes em sembla que no em perdonarien les heterodòxies. Podeu veure com el preparen en diverses poblacions i seguir la seva ruta en aquest web.

He estat a punt d’escriure-us una altra recepta només amb bacallà i patata, a més de la salsa, però després he pensat que potser la trobaríeu massa senzilla, fins i tot els que seguiu els dejunis quaresmals.

Ah, sí, de foto no en tinc cap a mà en aquest moment, potser demà o dissabte.

P. S. Us heu fixat que demà se celebra la proclamació de la República (75è aniversari) i la mort de Jesucrist. Paradoxes gastronòmiques per als doblement creients. Sembla que a Palma n’hi ha alguns que no acaben de digerir la doble efemèride.

desconnexió necessària

Tot i estar de vacances em sembla que estic excessivament espès i necessito una desconnexió més radical que la que em proporciona no seguir els horaris de la feina i no pensar-hi. Necessito no connectar amb les realitats de les notícies dels mitjans de comunicació durant uns dies, encara que siguin pocs, per veure si en la reconnexió posterior arribo a entendre no només el fets en si sinó també que hi ha al darrere. Us concretaré uns exemples d’avui mateix.

La inflacció interanual és del 4 %. El govern espanyol i el català, que en això segueix les directrius de Madrid, treballen sobre una previsió d’augment de l’IPC del 2 %. Per què? Si des de fa lustres tothom sap que la realitat s’avança com a mínim un punt i mig sobre les previsions que fan. Incompetència o presa de pèl? Dimissions?

L’oli d’oliva s’ha apujat aquesta temporada un 50 % (de moment no tinc problemes perquè el meu oli encara és de la collita anterior). Diuen que aquesta alça és deguda a la llei de l’oferta i la demanada i, en darrer terme, a la mala collita a causa de la sequera en territori andalús. Però si al meu poble ha plogut més que mai, que una mica més i es converteix en la Venècia catalana, i la collita, excepcional. És que encara no tenim autonomia en qüestions agràries? Solucionarà el nou Estatut, si s’aprova, aquesta situació?

Resulta que els quiosquers, que a part de vendre llibres, revistes i diaris també venien tabac, es van emprenyar molt amb la llei que els prohibia exercir aquesta darrera activitat. El govern, amb un acte de retractació que els honora, ha rectificat i ha permès que als quioscos es venguin cigarretes, això sí, el venedor tindrà una màquina homologada dintre del seu quiosc i el comprador, prèvia comprovació –visual i aproximada, imagino- de la seva edat, rebrà el seu paquet del quiosquer, que haurà dipositat l’import de la comanda en l’artefacte. No sé si també hi haurà una càmera de vídeo per confirmar, si s’escau, per part de les autoritats corresponents que les transaccions comercials s’ajustin a la llei. No s’aconseguirien els mateixos resultats si en lloc de la màquina hi hagués el prestatge de sempre? Qui fabrica aquestes màquines?

Podria continuar, però ja veieu per on va la cosa. Preguntes senzilles a situacions senzilles que no em sé respondre en aquest moment. Així que a partir d’avui i fins el diumenge amplio el concepte de vacances i potser a la tornada em serà més fàcil lligar caps. I ja començo avui. Em miro la lluna plena per sobre de l’església de les saleses i penso que demà m’enllunaré més al nord.

















P. S. M’agrada el que diu la Tina al seu bloc i estic segur que m’agradarà el seu llibre. Avui, com molts de vosaltres segurament, he rebut notícia de l’obra. Si no fos perquè la conec –virtualment-, trobaria a faltar el que se sol escriure a la contraportada i que fa que alguns es decideixin a comprar o no, encara que potser és això.
A veure si aquest any la desvirtualitzo ( la Tina) a la parada que munten al Passeig de Gràcia i em firma un exemplar. Ei, això de desvirtualitzar no acaba de sonar bé, però...

matinal

Com que m’han enllestit amb inusual rapidesa a Manso i em queda molt matí lliure, decideixo anar passejant fins a la rellotgeria Central Suiza del Portal de l’Àngel perquè pleguen i vull aprofitar els descomptes per comprar un regal d’aniversari.

Em planto a la Rambla des del carrer Tallers –el Boadas encara no té la persiana del tot pujada- i recordo que El llibreter parlava el diumenge de l’exposició Llegim del Palau Moja. Hi entro i començo a llegir les reflexions de diversos escriptors a l’entorn dels llibres i la lectura. La de Nobokov: 'Un bon lector és aquell que té imaginació, memòria, un diccionari, i un determinat sentit artístic', m’hauria pogut deprimir, perquè dels quatre requisits només en tinc un, encara que repetit; no obstant, em dic que qualsevol altre escriptor bé ho podria enfocar des d’una altra perspectiva i, a més, potser en tinc prou amb ser lector sense adjectiu. Acabades les banderoles amb els textos, hi ha l’espai on pots agafar un retolador i un simulacre de llibre en blanc, escriure el nom de la teva obra preferida i deixar-la en una prestatgeria al costat de la dels altres visitants –m’agrada aquesta oportunitat de convertir-me en codissenyador de l’exposició- . En el moment que escric el meu títol, que no dic, hi ha un altre espectador –l’únic amb qui comparteixo la sala- fent la mateixa tasca. Ens mirem de reüll, intentant esbrinar què escriu cadascú (em sembla que ell s’ha ficat un dels retoladors de l’exposició a la butxaca) . Tocant a la paret del fons hi ha físicament alguns dels llibres preferits de “famosos” -ara no me’n recordo si són sis-, per exemple, els de l’Oleguer, el jugador del Barça (en altres temps hagués estat Guardiola). La tria d’un dels famosos no m’interessa gens. Més a la dreta hi ha unes parets negres on amb guix del d’abans podem escriure per què llegim. Queda molt poc espai lliure i l’altre visitant i jo, d’esquena l’un de l’altre, escrivim, segurament menys del que voldríem, sense copiar-nos. Em diverteix l’aparent obvietat d’una frase que comença dient: “Per què la meva mare és bibliotecària”. Em queda un terç de l’exposició, però el llibreter ja en parla una mica i jo estic cansat de fer d’escriptor. Senzilla, intel·ligent, relaxant, participativa de pensament i d’obra...

A la botiga ja han venut l’exemplar del rellotge Swiss Army que buscava. Potser ho intentaré en un altre lloc encara que em costi una mica més.

M’acosto a la llibreria de vell de davant del Palau de la Música. Tampoc no trobo les revistes que buscava.

No vull caminar més i decideixo agafar el metro a Urquinaona. Puc aguantar dret les dues parades: m’agafo al metall horitzontal. La noia que tinc asseguda d’esquena just al davant meu passa les pàgines del llibre ràpidament, a penes la puc seguir: “Durante dos días Huttumen estuvo llamando ... "(pag. 111?)

(Avís: els dilluns no us deixaran entrar a l'exposició)

il cavallieri romano (o el romano cavallieri)

Els acudits polítics, perdoneu-me l'atreviment d'anomenar-lo així, sovint són ben efímers . Demà ningú no se'n recordarà gaire de si un aparenta ser un cavaller i l'altre diuen que és un professor-o voldran creure que no són, per sobre de tot, polítics?-, perquè, si fa no fa, tot continuarà igual a Itàlia. Més igual si guanya Berlusconi? Bé, doncs serà que els italians que voten (molta participació aquesta vegada i potser el desempat en mans dels qui viuen fora) ho volen així.

Que entendridora la imatge de Berlusconi anant a votar amb la sua mamma vestida de color verd esperança.













Prego als qui matineu que m'informeu dels resultats.

primavera i hivern

La primavera està esplèndida a la plana i al Montgrí. La natura té tots els projectes en marxa. És el moment de les planificacions dels recorreguts, després ja es veurà si arriben les realitzacions, però tothom sap que el que importa són els trajectes més que l’arribada, el camí més que la meta.

Després de donar-li gairebé dos anys de descans a la terra, tornem a collir timó. Potser conservarà la flor encara que l’hàgim agafat abans del divendres sant. De lluny, la muntanya té encara el negre dels arbres carbonitzats, però de prop hi ha una verdor de prat que feia anys que no es veia i que impedeix el creixement d’algunes plantes i arbustos.

A la tarda vaig a l’hort, que té tots els fruiters en flor: nesprers, magraners... Comencen a veure’s unes figues petitíssimes... Agafo alls eivissencs i cebes tendres, i alguns enciams. Els llorers llueixen sensacionals, atapeïts de fulles i de flors. N’arranco dues branques que no portaré a la benedicció de diumenge. Des que vaig tenir la primera màquina de fotografiar que no em puc resistir a l’esclat de les flors, a la seva fragilitat, a la seva provisionalitat que pretenc inútilment aturar.

Llorer, Laura, triomfant. Alguna vegada us dec haver dit que Laura és un dels meus noms preferits. Totes les Laures que conec i he conegut , reals, virtuals o literàries –ho dic a primer pensament-, m’agraden. La majoria de les meves Laures són excessivament assenyades i sensibles i això fa que alguna vegada pateixin més del compte.


















A la posta de sol i després de sopar -piuladissa esbojarrada de pardals i silenci- llegeixo una mica. Vaig avançant en Farsa i agafo un Pla a l’atzar. El darrere volum, el 46, Imatge Josep Pla, no conté els textos que l’escriptor volia publicar sinó que inclou els records, la correspondència i les fotografies que Vergés, els seu editor i amic, va voler deixar-nos. No llegeixo la correspondència entre els dos homes, passo ràpidament per les fotos, amb una reproducció de qualitat molt baixa, i m’entretinc amb els textos curts de la primera part de llibre que contenen idees i afirmacions dels darrers anys de Pla, fins el moment de la seva mort, i reflexions de Vergés. No entenc la finalitat que perseguia Vergés amb la reproducció de les paraules d’un home vell, ja una mica perdut i acovardit. El legat de Pla, el seu pensament, són sobretot els seus llibres, els seus articles, no aquest florilegi final, terriblement patètic en molts casos.

“El pitjor d’una dictadura és que després ve una democràcia.”
“La falta de sentit de l’humor dels obrers fa difícil el diàleg.”
“El pagès és l’única espècies d’home que no estima el camp i no se’l mira mai.”

Aquestes tres frases – una mena de vergonya m’impedeix de triar-ne més- són d’un any abans de la mort de Pla. Despullades, pràcticament descontextualitzades. M’atreuen per un moment com ho fa la morbositat dels programes escombraries de TV5 o d’algun altre canal que de sobte ressuscita morts, i no em puc estar de repetir-les. Continuo, però, sense entendre el seu propòsit. Passo.

exili

Divendres vaig haver de marxar precipitadament cap al nord. Com contrasta l’exuberància de la primavera amb la teva mort inesperada però feia temps anunciada, Jaume. No en parlarem avui d’això, que quedi entre nosaltres.

Arribo tard a casa i em trobo Millennium. Colom pregunta Joaquim Jordà. Passen el seu documental. Es veuen unes imatges que van de la nit al dia mentre Ovidi Montllor canta “Corrandes d’exili”. Temporitzo el DVD per gravar el documental d’en Jordà i me’n vinc aquí. El poema de Pere Quart, tantes vegades repetit, és un dels meus preferits, un dels pocs que em sé de memòria. Avui, Jaume, exiliat interior, perdedor de la guerra i guanyador d’una vida, a tu, a qui ni tan sols et deixaren travessar la frontera, te’l recordo en la veu d’un de la teva terra d’adopció, d’aquest Empordà que va ser el més lluny que vas arribar de la nostra petita pàtria, i on et vas quedar.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra plena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarona amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.



Powered by Castpost

oposicions

No us podia deixar sense la part final del sermó de fra Vicent que, com era habitual en la seva època, té un punt de profètic: si el predicador ressuscités avui mateix encara trobaria que “los perros ho posseeixen”, tot i que los perros hagin canviat de collares i de nom.

Godofrè de Billó, la conquesta de féu de Jerusalem e de Terra Santa, tant com estigueren en bona vida e sants, la tengueren, e aprés dix nostre senyor Déu Jesucrist: “Puix pecau, ¡fora! ¡Fora! Mes ans, que els cans la tinguen”. "Et Ierurusalem calcabitur a gentibus”, serà posseïda Jerusalem per los infels fins que sien complides totes les Esciptures, ço és, tro a la mort de Antecrist, que tots se convertiran: “Donec impleantur tempora nationum” (Lc, 21, 24). Així per confusió d’ells mateix, los perros ho posseeixen.

I per confirmar que, fa no fa, tot continua igual, he vist en les últimes setmanes un seguidor de Vicent Ferrer que es passeja per Barcelona advertint que ja va sent hora que ens recristianitzem amb l’ajuda de Jesús que corre d’incògnit entre nosaltres. El seguidor també afirma que s’apropa la fi de l’Anticrist (de fet, ja fa segles que ho diuen, això). Vaig voler demanar torn per acostar-me a l’il·luminat, però vaig haver de desistir a causa del gran nombre de gent que l’envoltava, interessada com jo a conèixer dates i identitats reals. Qualsevol altre dia, amb més calma, miraré de parlar amb el personatge, a veure si per fi aconsegueixo identificar Jesús i Anticrist, perquè de moment tinc uns quants candidats a Messies i a Anticrist, però no és qüestió d’assenyalar ningú sense proves fefaents, i encara menys quan el que imaginava Anticrist se’m converteix de sobte en el Salvador i viceversa. Ara bé, em sembla que la situació de Jerusalem i territoris dels voltants no la solucionarà ni la mort de l’Anticrist ni la identificació de Jesús.




















Forats de bala a la pancarta?

vicent ferrer, sant

Tinc la sensació que aquests dies, poc o molt, vaig endarrerit. Ahir, sense temps per a organitzar-me, els de la Fundació Folch i Torres em van enviar un recordatori de la celebració de l’acte de cloenda de l’any Patufet. M’hagués agradat assistir-hi per escoltar que ens explicava Eulàlia Pérez en la conferència Orgull i prejudici: En Patufet i el nostre patrimoni cultural. No crec que en Jaume ens en digui gaire cosa en el seu bloc. També avui, m’adono que el calendari assenyala que l’església celebra el dia 4 d’abril la festivitat de Vicent Ferrer.

Suposo que els valencians deveu fer una festa com cal amb motiu del seu patronatge. Quan tenia poc més de 20 anys em vaig llegir els dos volums dels seus Sermons de Quaresma, publicats a Clàssics Albatros amb introducció de Sanchis Guarner. Quin personatge terrible, aquest Vicent! (algú se'n recorda de La portentosa vida del pare Vicent?) Es veu que a la seva època tothom li feia cas i si no... Recordeu el seu protagonisme al compromís de Casp, quan va canviar la dinastia de la Corona d’Aragó?

Els sermons de Vicent Ferrer són una mostra força interessant de l’oratòria religiosa de l’època, interessants també per entendre alguns aspectes de part de la societat del moment. Doncs, apa, aquí us transcric un fragment d’un sermó, gairebé igual que com el van copiar els “reportadors”, que correspon a tal dia com avui de l’any 1413. Com podreu comprovar, no crec que els danesos s’haguessin fet tampoc gaire populars si haguessin publicat a les pàgines dels seus diaris aquest text que espero que no el llegeixi cap integrista, perquè m’hi pot anar la pell.

“Una qüestió. Dirà algú “Per què moros no deuen ésser així menyspreats, que Jesucrist no els menysprea, que la Terra Santa vol que sia posseïda per moros?” Vejats la raó: ver és que Deú vol que la terra de promissió, on naisqué e visqué Jesucrist, que sia posseïda per moros, per gran confusió de moros e excusació de cristians. Los malvats moros tenen estes errors: que Jesucrist, bé que sia sant, emperò no és Déu; e nostre Senyor Déu Jesucrist vol e permet que tinguen aquella terra on se mostrà que era Déu, car ells mateix mostren als cristians que van en lo romiatge: ací ressuscità, ací il·luminà lo cec; e de tots los altres miracles que es pertanyen a Déu, de boca ho han de dir, e ells mostren lo lloc on fón batejat, e com lo Sant Esperit li venc en semblança de coloma. Ítem, los moros no creen lo sagrament de l’altar; diràs: ”Moros, mostrau-nos on féu la Cena”, e ells mostren-ho. Ítem, no creen que Jesucrist morís en creu, ne lo moniment on fón ressuscitat, e ells ho ensenyen. A confusió d’ella mateix, ho mostren.

L’altra raó, per excusació dels cristians. Cert és que tots som pecadors : “Non est homo iustus” (Ecli, 7, 21). Cristians pequen e moros pequen. Jesucrist no vol que en la Terra Santa se facen pecats de cristians. En la cambra del rei haurà-hi cans, e pixaran e faran femta, e lo ca s’acostarà a la cadella; ara entra-hi lo fill del rei e faça tals actes dins la cambra del rei: no hu sostindria. E així sostén sobre allò als cans, e no als fills. Així als cans, ço és, als moros, ho sosté, e no als fills, ço és als cristians, lo nostre senyor Déu redemptor Jesús.”

Per avui ja heu tingut prou sermó (amenaço que demà potser hi afegiré un paràgraf) , que la majoria de vosaltres esteu poc acostumats a anar a l’església i això us deu semblar llarg. Sembla que en aquella època les relacions entre moros i cristians no eren excessivament tenses, però ja veieu les consideracions del sant. Tenia l’avantatge que les notícies trigaven força a arribar a grans distàncies, i de vegades es perdien pel camí.

Em pregunto què predicaria avui amb relació a l’assumpte de Marbella o què diria sobre l’especulació immobiliària bestial del litoral valencià. Sigui com sigui, s’hauria de comptar amb ell.

breus

Tothom, excepte veïns amics i coneguts, estan d’acord que l’esvoranc del Carmel va ser un accident, mala sort, un conjunt de coincidències. Els va sortir per causalitat. S’estan gastant molts diners per demostrar-ho.
El cas de la Sagrada Família –i rodalies- serà ben diferent. Sembla que tot ho tenen perfectament planificat (Alfredo Abián em diria atàvic).

Penso que els “joves valencians per la llengua” és confonen quan identifiquen, o gairebé, Tirant lo Blanc amb la pel·lícula de Vicente Aranda titulada Tirante el blanco: “VOLEM TIRANT LO BLANC EN VALENCIÀ, TENIM EL DRET DE GAUDIR AL CINEMA LA NOSTRA MILLOR OBRA” (la d’Aranda o la de Martorell?) . Em sembla bé que demanin més cinema en català, però potser podrien esperar a veure la versió original de la pel·lícula i a partir d’aquí reclamar la seva versió catalana (tot i que La Malla ja parla d'una versió valenciana) o continuar gaudint de l’obra original. Que una cosa és el clàssic i l’altra el tràiler del llibre centrat en l’imperi grec. Ep, parlo per parlar, que no he anat a l'estrena. En una sinopsi que he llegit es caracteritza Plaerdemavida d'“hiperactiva”. Quanta modernitat!

Llegeixo que la UEFA ha obert un expedient disciplinari al Barça a causa de les pancartes amb el text "Catalonia is not Spain" exhibides durant el partit amb el Chelsea. La sanció al club podria consistir en una multa o en el tancament de l'estadi. No em queda clar si l'expedient s'ha iniciat per considerar que el text és antideportiu o per faltar a la veritat.

la família

Avui m’he proposat escriure un post curt, condensat, suggeridor. A veure si me’n surto. Algun flash... Ja no vaig bé, massa introducció.

Ollanta Humala, possiblement el futur president del Perú –en altres temps M. Vargas Llosa, ho recordeu, fou presidenciable i “el xino”, president- té en alta estima la seva família i tots plegats col·laboren en la campanya electoral. Què me’n dieu d’alguns eslògans?

El pare Humala a Jaime Bayly, finalista del Planeta: “Díganle a ese maricón que no vamos a ir a su programa y que cuando seamos gobierno lo vamos a fusilar”.

Encara el pare: “La carrera militar es la pista directa al poder. Si soy comandante de una unidad voy con 60 hombres armados y tomo el palacio presidencial y desde allí impongo el etnonacionacionalismo”. En el nostre país el sistema, les paraules i el to sempre han estat més mesurades.

I per acabar, un dels germans, Antauro: “Los fusilamientos cumpliran el mismo rol que la guillotina en la Revolución Francesa. En este proceso, la cabezas de Toledo, de Kaqrp y otros, deberán tener similar destino que las de Luis XVI y María Antonieta, previo proceso”. Que no sigui dit que la cosa no queda clara.

(Informació gentilesa de "La Vanguardia")

M’agrada el Perú. Aquesta llibertat d’opinió i de previsió d'acció futura vivifica l’esperit i retorna la confiança en el gènere humà. No crec que cap democràcia interfereixi en els plans de la família Humala. A la fi, el Perú no és cap amenaça per a la pau mundial.

P. S. És curiosa aquesta nota que trobo a wikipedia quan busco informació sobre Ollanta: “Debido al reciente vandalismo, la edición de esta página por parte de usuarios nuevos o anónimos está temporalmente bloqueada. Puede discutir los cambios o pedir su desprotección en la página de discusión del artículo.”

rails i més rails

No us he dit res des d’aquí sobre el concurs d’haikus que ha organitzat la Renfe (rodalies) –segur que tots ho sabíeu, especialment l’Albert o en Ramon, que ara no recordo si n’han parlat- per tal que no ser titllat d’agent encobert d’una companyia que sol tenir mala fama. Ara que s’ha acabat el termini d’admissió d’originals, deixeu-me divagar un moment.

El viatge en tren és –o era- el meu preferit possiblement perquè és el tipus de transport assequible que permet el viatge dintre del viatge. Suposo, també, que el tinc una mica idealitzat perquè de petit, només amb el pare, em portava a terres llunyanes i desconegudes en aventures misterioses que incloïen dormir unes hores en els bancs de fusta de les estacions a l’espera d’un altre tren que ens portés al destí final que no sempre tenia tant d’interès com el del propi trajecte. Era l’època en què es compartia menjar i paraules, algun cop il·lusions, amb qualsevol desconegut, amb famílies senceres. En aquesta mateixa edat, dels vuit als dotze anys aproximadament, vaig passar part dels estius en un mas (pelar i assecar ametlles, collir fruita, inici de verema, sortides de sol i de lluna a la mar, descobriment de la varietat de la natura –i de mi mateix) i el pas dels trens, assenyalat inicialment pel fum, i la seva identificació marcava les hores i era un motiu de distracció, un breu descans en la feina que es feia (jo, poca).

Malenconia
Fum en la llunyania
Vagons de fusta.

Sobre el concurs, i deixant de banda ironies més o menys compartides que podeu trobar aquí, per exemple, em crida l’atenció que ara que ja han aparegut alguns haikus finalistes (21. 442 participants), no se’n trobi cap a Barcelona, Bilbao, València... en les llengües indígenes. Em pregunto si el motiu ha estat la poca participació en els idiomes cooficials, la manca de qualitat segons el jurat o, el més segur, un esperit crític envers la companyia que se sol manifestar més a la perifèria i que fa que les tres persones que s’han de llegir aquests milers de petites composicions creguin que no seria bo donar publicitat a coses tan suaus i hiperbòliques, en el fons positives, com ara:

20 quilòmetres
En tren de rodalies
Una hora llarga

o

Milions d’haikus
Puc fer en un trajecte
De rodalies.

Perquè, és clar, si us fixeu en un detall de les bases: ...acepta que Renfe OPERADORA pueda publicar el material en todo el mundo a perpetuidad, s’entén que el que ha de ser un estímul indefugible per als concursants: veure publicats els poemes a tot el món -aviat és dit- i fins que el planeta torni a estar en mans dels simis, és al mateix temps un risc publicitari in secula seculorum que la companyia no es pot permetre.

paella USA

Com altres diumenges, he decidit fer una paella per dinar. Ja fa anys que faig servir la mateixa recepta amb lleugeres variacions segons la temporada, però m'agrada contrastar el que preparo amb el que imaginen altres cuiners per tal d'intentar alguna millora si es dóna el cas. La recepta més curiosa -deixem-ho d'aquesta manera- que he trobat a Internet (paella per a nord-americans ideada a l'Argentina) és la que us presento a continuació. No hi ha dubte que no falten els detalls (obrellaunes imclòs) i les indicacions per reeixir en la seva elaboració, però... Si algú la fa, ja m'explicarà el grau de satisfacció que ha esperimentat en menjar-la. M'abstinc de comentaris inicials, només que 1/2 quilo d'arròs per a 8/10 persones de bon menjar em sembla una mica insuficient.


Ingredientes (para 8/10 de buen comer)

1 Pollo, más o menos 2 Kilos (4 libras)
1/2 Kilo de Langostinos (o gambas o camarones, o como los conozcan) (Shrimp, Prawns, or Tiger Prawns, 1 libra)
1 kilo de mejillones o mussels (2 libras) (se puede substituir por almejas littleneck o nada si no se consiguen)
OPCIONAL ‑‑‑ 150 gramos (5 onzas) jamón prosciutto. En España o en algunos otros países usaría 2 chorizos colorados o jamón serrano, pero aquí no se consigue serrano y los chorizos colorados que se ven no sirven para este platillo
3 cebollas amarillas grandes
3 pimientos morrones verdes o rojos (o 4‑5 pimientos tipo Calahorra)
1 zanahoria grande
3 o 4 tomates frescos, grandes
1 rama de apio
8 dientes de ajo
1 ramito de perejil
arvejas tiernas (petite peas) congeladas, 1 bolsita o caja
1 lata de garbanzos
2 cubos de caldo de pollo
orégano, 1 cucharadita de te tomillo (thyme) 1/2 cucharadita de te azafrán persa o español (saffron). NO USAR AZAFRAN MEJICANO, 1/8 cucharada de te. pimentón dulce Español o Húngaro, 1 cucharada de sopa
1/2 Kilo (1 libra) arroz español o arroz italiano arborio, o si no se consigue usar "Uncle Ben" converted rice (No instantáneo). Para aquellos que no tengan mucha experiencia de cocina, el "Uncle Ben" es mas fácil de preparar y perdona más los errores
aceite de oliva extra virgen
aceite de maní
3/4 limones
1 vaso de vino blanco seco, buen vino
2 sartenes, una mediana y una grande
1 cacerola grande (3‑4 litros)
1 plato hondo
2 cucharas de madera
1 abrelatas
cucharas de medir, de sopa y de te (Teaspoon, Tablespoon)

Preparación
Tiempo total necesario: de 1 1/2 a 2 horas. El caldo, pollo y verduras se pueden preparar con unas horas de adelanto y guardar (bajo refrigeración) hasta que se usen, pero los mariscos se deben sacar de la nevera y preparar con poca
antelación, justo como se indica, ya que son frágiles y se echan a perder con
cierta facilidad.
CALDO: En una cacerola, poner 2 litros de agua, los dos cubos de caldo de
pollo, la zanahoria pelada, 1 cebolla pelada y cortada en cuatro, la rama de
apio, 2 dientes de ajo y poner a hervir 3/4 de hora.
LOS MARISCOS: Pelar y lavar los langostinos, o camarones o gambas y poner en
un plato hondo con el jugo de 1 limón, 1/2 cucharadita de orégano y una
cucharada de sopa de aceite de oliva, revolver y dejar 1 hora cubiertos,
revolviendo de cuando en cuando. Lavar y raspar las barbas de los mejillones,
o lavar las almejas.
POLLO: Lavar y cortar el pollo en presas, separando las patas primero, y luego cortar las patas por la coyuntura, separando pata y muslo. Separar las alas y cortar por la coyuntura, en dos partes cada una. Partir lo que queda en dos, a lo largo de la espina, y del hueso de la pechuga. Lavar y eliminar restos del hígado, si los tiene. Cortar las mitades en 4 pedazos cada una. En una sartén grande poner dos cucharadas de aceite de maní, y freir los pedazos de pollo hasta que esten dorados, de todos lados. Usar fuego fuerte, pero con cuidado de no quemar el pollo. Al final agregar 3 dientes de ajo cortados en mitades y dejar freir un poco más. Sacar del fuego y poner en una fuente cubierta.
VERDURAS: Pelar las cebollas, lavar y eliminar las semillas de los pimientos y cortar las cebollas en anillos finos ( 1‑2 milímetros) y los pimientos en tiras de 1 centímetro de ancho. En una sartén, poner 3 cucharadas de aceite de oliva, el jamón (si se usa) cortado en tiritas, las cebollas y los pimientos cortados. Freir hasta que la cebolla y los pimientos estén blandos, sacar luego del fuego. Usar fuego mediano.

PREPARACION FINAL: Abrir la lata de garbanzos y lavar los garbanzos. Cortar los tomates en rodajas (3‑4 milímetros). Medir una taza de arvejas (petite peas). Picar los ajos que quedan bien fino. Picar 1 cucharada de sopa de perejil, y mezclar con el ajo picado. En una taza, mezclar media taza de caldo, una cucharada de sopa de pimentón, 1/2 cucharada de te de tomillo y 1/2 cucharada de te de orégano, y 1/8 de cucharada de te de azafrán. Opcional: Agregar una hoja de BAY LEAVES (es laurel, PERO NO LO QUE SE LLAMA "LAUREL" EN INGLES, MUCHO CUIDADO CON ESTO, EL "LAUREL" ES VENENOSO !!!!!!) En una paella o sartén grande (bien grande, si no se tiene se puede usar dos, mitad en cada una de cada cosa), poner el pollo las cebollas y pimientos, 3/4 del caldo y el contenido de la lata de garbanzos. Sobre fuego mediano llevar a hervir.

Agregar el arroz, bien distribuido, el vaso de vino y el ajo/perejil. Revolver un poco, acomodar todo en la sartén y tapar. Dejar cocinar 12 minutos, agregar los tomates, y la taza de caldo con azafrán y los otros condimentos. 4 minutos mas tarde, hundir con la mano en la sarten los mejillones o almejas, con la punta de la bisagra hacia abajo, distribuir los langostinos o gambas sobre el arroz en forma pareja, hacer lo mismo con las arvejas y tapar, reduciendo fuego a un mínimo que mantenga el hervor. Dejar cocinar 3‑4 minutos más o hasta que el arroz este a punto, agregando un poquito mas de caldo o agua si hace falta. En esta fase de la cocción hay que tener mucho cuidado de no dejar pegar o quemar el arroz, probando el fondo de la sarten de vez en cuando, sin revolver, agregando agua de a poquito o reduciendo el fuego, si hace falta. A este punto, los mejillones se deben haber abierto, descartar los que no se abran. Los langostinos o gambas deben tener un color naranja, y el arroz estará a punto. No sobrecocer, porque los mariscos son mucho mas sabrosos a punto. El aspecto del platillo debera ser tal que se vea un poco de jugo, pero bastante menos que una sopa espesa. Servir con limones cortados en mitades, y con buen vino blanco!. Buena suerte y buen provecho!!!

Comentarios:
Receta adaptada para Estados Unidos. En península SF el azafrán se consigue en Camino Real y Castro St. Mountain View, sobre Castro St, Rose Market, pequeño mercado irani. En Boston, en los mercados armenios de Watertown .

P. S. I vet aquí el destí d'un bloc de cuina desaparegut: el rebost de l'aeroplà. Ja és el segon bloc amic (el rai dels robinsons , feliçment recuperat, va ser el primer) que veig en mans estranyes. Sisplau, no deixeu que els americans us colonitzin.

epíleg (encara l'amor i els déus) (4)

Us pensàveu que la història s'havia acabat? Doncs no.
Potser sí que algú ha viscut una segona oportunitat, però no us cregueu tot el que sentiu dir, perquè la majoria de vegades són històries sense fonament, sense proves, esperances vanes, xàfecs d’estiu que deixen la terra seca.

No quedà Orfeu menys parat amb la doble mort de l’esposa
que el poruc que va veure els tres colls del gos, i lligada
una cadena al central: el terror no va abandonar-lo
ans que la vella natura, i la pedra el cos va envair-li;
o Olen, que va desviar cap a ell del crim les sospites
i passà per culpable, o tu, dissortada Letea,
per l’orgull de la teva figura, uns cors que eren íntims
i ara són roques que al mig dels torrents de l’Ida s’aixequen.
Tot i que va suplicar per passar de nou, fou debades:
va rebutjar-lo el barquer, i encara va estar-se set dies
a la ribera assegut, ben magre i privant-se de Ceres;
prou el dolor que sentia i les llàgrimes l’alimentaven.
Va dir cruels als déus de l’Èreb, i al Ròdope altívol
es retirà, i a l’Hemos, en què els aquillons s’estavellen.

Ovidi. Les metamorfosis




















Però, per què no hi pot haver una segona oportunitat, i una tercera i una quarta...? A la fi, fa molt de temps que passà aquesta història, i els déus, com es pot comprovar, han perdut tot interès en les vides dels mortals.

Deixem ja Orfeu amb els seus planys i no vulgueu saber la seva mort terrible ( a no ser que ho demani l'audiència).

P. S. Tornant del món antic al nou (quina paradoxa que anomenem antic el que és més nou en el temps i modern el que és més vell), m’assabento de les activitats dels aprenents de déu que mai no aconseguiran superar el curs, però potser els regalaran la nota. Un exemple: “Catalunya siempre ha sido una tierra abierta sea cual sea su idioma. Siempre ha sido el lugar en que gente de otras ciudades y otros países ha prosperado y ha hecho prosperar Catalunya.Catalunya siempre ha sido buena para todos y aún será mejor. Y te digan lo que te digan, el Estatut no cambiará lo que siempre ha sido así. Convergència i Unió”. Aquest és l’espot publicitari que es pot escoltar ara en algunes emissores andaluses patrocinat per un partit messiànic que, ai las!: “no podem estar fent sempre de govern”. Quina dèria la de justificar-se contínuament, la de convertir-se en salvadors de la pàtria, que tenen aquesta gent. Aquesta publicitat, si és que cal, no l’haurien de fer els mateixos andalusos-catalans que durant tants anys han estat subvencionats en la Fira d’abril d’aquí ... o els que no han estat subvencionats? Segur que tindrien més credibilitat. Mentrestant el PP contraataca amb la mateixa història: que els andalusos no podran estudiar en català al nostre territori, com si aquesta fos la preocupació més important dels andalusos que vindran a Catalunya en els propers anys. En fi, que la mateixa misèria política de sempre.