primavera i hivern

La primavera està esplèndida a la plana i al Montgrí. La natura té tots els projectes en marxa. És el moment de les planificacions dels recorreguts, després ja es veurà si arriben les realitzacions, però tothom sap que el que importa són els trajectes més que l’arribada, el camí més que la meta.

Després de donar-li gairebé dos anys de descans a la terra, tornem a collir timó. Potser conservarà la flor encara que l’hàgim agafat abans del divendres sant. De lluny, la muntanya té encara el negre dels arbres carbonitzats, però de prop hi ha una verdor de prat que feia anys que no es veia i que impedeix el creixement d’algunes plantes i arbustos.

A la tarda vaig a l’hort, que té tots els fruiters en flor: nesprers, magraners... Comencen a veure’s unes figues petitíssimes... Agafo alls eivissencs i cebes tendres, i alguns enciams. Els llorers llueixen sensacionals, atapeïts de fulles i de flors. N’arranco dues branques que no portaré a la benedicció de diumenge. Des que vaig tenir la primera màquina de fotografiar que no em puc resistir a l’esclat de les flors, a la seva fragilitat, a la seva provisionalitat que pretenc inútilment aturar.

Llorer, Laura, triomfant. Alguna vegada us dec haver dit que Laura és un dels meus noms preferits. Totes les Laures que conec i he conegut , reals, virtuals o literàries –ho dic a primer pensament-, m’agraden. La majoria de les meves Laures són excessivament assenyades i sensibles i això fa que alguna vegada pateixin més del compte.


















A la posta de sol i després de sopar -piuladissa esbojarrada de pardals i silenci- llegeixo una mica. Vaig avançant en Farsa i agafo un Pla a l’atzar. El darrere volum, el 46, Imatge Josep Pla, no conté els textos que l’escriptor volia publicar sinó que inclou els records, la correspondència i les fotografies que Vergés, els seu editor i amic, va voler deixar-nos. No llegeixo la correspondència entre els dos homes, passo ràpidament per les fotos, amb una reproducció de qualitat molt baixa, i m’entretinc amb els textos curts de la primera part de llibre que contenen idees i afirmacions dels darrers anys de Pla, fins el moment de la seva mort, i reflexions de Vergés. No entenc la finalitat que perseguia Vergés amb la reproducció de les paraules d’un home vell, ja una mica perdut i acovardit. El legat de Pla, el seu pensament, són sobretot els seus llibres, els seus articles, no aquest florilegi final, terriblement patètic en molts casos.

“El pitjor d’una dictadura és que després ve una democràcia.”
“La falta de sentit de l’humor dels obrers fa difícil el diàleg.”
“El pagès és l’única espècies d’home que no estima el camp i no se’l mira mai.”

Aquestes tres frases – una mena de vergonya m’impedeix de triar-ne més- són d’un any abans de la mort de Pla. Despullades, pràcticament descontextualitzades. M’atreuen per un moment com ho fa la morbositat dels programes escombraries de TV5 o d’algun altre canal que de sobte ressuscita morts, i no em puc estar de repetir-les. Continuo, però, sense entendre el seu propòsit. Passo.