17.4.06

d'allà i d'aquí

“L’Ahmed i el Mahmud es miren, sorpresos. Cada vegada que senten un moro com ells que parla català tenen una sensació ambivalent. D’una banda els sona a traïció. D’altra banda, voldrien assemblar-s’hi. Depenent de la situació pesa més una idea o l’altra. Amb el castellà no els passa, perquè mai no els sembla que un musulmà que parla en castellà hagi renunciat a res.”
Màrius Serra. Farsa.

La meva experiència va també per aquí. I ara podríem encetar un debat per analitzar motius i conclusions, però jo ho deixo així.

Continuo i canvio. Me’ls trobo sempre que pujo a l’Empordà. Són de més al sud. Estic segur que el nen parla en català amb els seus amics; la mare, no sé quina llengua parla. Em criden l’atenció, no pel color de la seva pell, sinó per la seva seguretat en un país estrany, per la seva elegància, per la seva art en la combinació de colors, que rarament veig en els autòctons... Els faig una foto a traïdoria, just abans d’entrar a la pastisseria per comprar uns canelons de marisc i uns bunyols perquè s’ha fet tard i no tenim res per dinar.






















P. S. Dies de molta passejada i poca setmana santa. Només una cantada de caramelles. Un altre any que em quedo amb les ganes d’anar a veure la processó de Verges i La fi del comtat d’Empúries.

5 comentaris:

Arare_ ha dit...

Bon dilluns de Pasqua i re-benvingut a la blogo-dallonsis (gràcies pels aclariments sobre el web, la web i la internet, a tu i a la Jaka)

Al meu poble tots els nens negres parlen català més bé que jo. Els seus pares l'estan aprenent i moltes de les persones d'altres indrets d'Espanya que van venir-hi a viure ara deu fer més de quaranta anys, no en saben ni una paraula.

Com sempre, no vull ficar tothom en el mateix sac és perillós fer-ho perquè també n'hi ha que han après la nostra llengua, però el que dic no m'hi invento i és, com a mínim, curiós.

cronista ha dit...

No, sí... és el que jo dic... vaja...
(aprendes catalán? yo hace cuarenta años que estoy aquí y bla..bla..bla..)

júlia ha dit...

Crec que amb el tema que ens ocupa cadascú parla segons com li va a la fira, que diuen. A tot arreu hi ha de tot, i, a l'escola, tots parlen de tot. Ara bé, el pes social de l'exterior és important, i els amics, la 'penya', quan un-una es va fent grandet, té molta importància. Crec també que no es pot comparar la immigració d'ara, que es troba amb escoles per a tothom, més o menys immergides en el català, amb aquells temps de les reivindicacions veÏnals, quan no hi havia gairebé ni escoles i el català era una mena d'exotisme llunyà i, deien, burgès. Clar que jo, aleshores, treballava a barriades suburbials d'immigrants i no a escoles del cepec, cal aclarir-ho. Sovint pensem que el que ens passa a nosaltres és 'el que passa', gran error, lligat a la nostra individualitat, egoïstota de mena.

júlia ha dit...

Com és que primer em fa entrar pel blogger i després m'ho deixa fer per un altre lloc, com el blocat??? Misteris misteriosos.

pere ha dit...

Què t'he de dir, arare? Ho percebo tal com tu dius. I casos i matisos fins a l'infinit, és clar.

Avui afegeixo comentaris per costum, cronista perquè tampoc se m'acut que més afegir al teu comentari.

I doncs, què et diré, júlia? Tu també tens raó, segons la meva perspectiva, però voldria afegir dos elements a tenir en compte, entre els molts que es podrien analitzar:
La procedència -la llengua dels emigrants- és un factor determinant a l'hora de fer una tria.
El lloc on van a parar: Barcelona i similars o món rural és també determinant.
Les actituds de la gent que parla català amb qui es relacionen és un altre aspecte a tenir molt en compte.

No entenc el teu segon comentari, júlia.