12.4.06

matinal

Com que m’han enllestit amb inusual rapidesa a Manso i em queda molt matí lliure, decideixo anar passejant fins a la rellotgeria Central Suiza del Portal de l’Àngel perquè pleguen i vull aprofitar els descomptes per comprar un regal d’aniversari.

Em planto a la Rambla des del carrer Tallers –el Boadas encara no té la persiana del tot pujada- i recordo que El llibreter parlava el diumenge de l’exposició Llegim del Palau Moja. Hi entro i començo a llegir les reflexions de diversos escriptors a l’entorn dels llibres i la lectura. La de Nobokov: 'Un bon lector és aquell que té imaginació, memòria, un diccionari, i un determinat sentit artístic', m’hauria pogut deprimir, perquè dels quatre requisits només en tinc un, encara que repetit; no obstant, em dic que qualsevol altre escriptor bé ho podria enfocar des d’una altra perspectiva i, a més, potser en tinc prou amb ser lector sense adjectiu. Acabades les banderoles amb els textos, hi ha l’espai on pots agafar un retolador i un simulacre de llibre en blanc, escriure el nom de la teva obra preferida i deixar-la en una prestatgeria al costat de la dels altres visitants –m’agrada aquesta oportunitat de convertir-me en codissenyador de l’exposició- . En el moment que escric el meu títol, que no dic, hi ha un altre espectador –l’únic amb qui comparteixo la sala- fent la mateixa tasca. Ens mirem de reüll, intentant esbrinar què escriu cadascú (em sembla que ell s’ha ficat un dels retoladors de l’exposició a la butxaca) . Tocant a la paret del fons hi ha físicament alguns dels llibres preferits de “famosos” -ara no me’n recordo si són sis-, per exemple, els de l’Oleguer, el jugador del Barça (en altres temps hagués estat Guardiola). La tria d’un dels famosos no m’interessa gens. Més a la dreta hi ha unes parets negres on amb guix del d’abans podem escriure per què llegim. Queda molt poc espai lliure i l’altre visitant i jo, d’esquena l’un de l’altre, escrivim, segurament menys del que voldríem, sense copiar-nos. Em diverteix l’aparent obvietat d’una frase que comença dient: “Per què la meva mare és bibliotecària”. Em queda un terç de l’exposició, però el llibreter ja en parla una mica i jo estic cansat de fer d’escriptor. Senzilla, intel·ligent, relaxant, participativa de pensament i d’obra...

A la botiga ja han venut l’exemplar del rellotge Swiss Army que buscava. Potser ho intentaré en un altre lloc encara que em costi una mica més.

M’acosto a la llibreria de vell de davant del Palau de la Música. Tampoc no trobo les revistes que buscava.

No vull caminar més i decideixo agafar el metro a Urquinaona. Puc aguantar dret les dues parades: m’agafo al metall horitzontal. La noia que tinc asseguda d’esquena just al davant meu passa les pàgines del llibre ràpidament, a penes la puc seguir: “Durante dos días Huttumen estuvo llamando ... "(pag. 111?)

(Avís: els dilluns no us deixaran entrar a l'exposició)

3 comentaris:

mar ha dit...

ai,ai, ai, pere, veig que al final hi has anat sense mi (sort que guardo el fulletó... per poder tornar-hi)

tinc curioritat per saber que hi has escrit
:)

Arare_ ha dit...

Però tu no vivies a l'Empordà? O ho he somniat?
Quina sort poder llegir per damunt l'espatlla d'un altre... jo ja fa temps que no ho puc fer ni amb les ulleres, aix!

Això d'escriure sense que s'ho copiï l'altre em recorda aquelles "casetes" amb cortineta horrorosa que posen als col·legis electorals perquè ningú no es copiï el vot! he he he...

bona nit!

pere ha dit...

Ja ho veus, mar... Segur que si has llegit els meus darrers posts em localitzaràs fàcilment. De fet, volia escriure: Mar: Brisalls, però vaig recordar a temps que no es podien escriure títols virtuals.

No, arare, jo sóc del sud (Baix Ebre, visc al mig (Barcelona) i vaig al nord de tant en tant (Empordà).
Ahir, precisament vaig anar a revisar-me la vista. Però estic segur que la noia del metro llegia entre línies.
Va ser divertida aquesta complicitat (anticomplicitat?)