27.4.06

roses d'abril

Fa quatre dies que va ser sant Jordi i ja ens ha arribat la marededéu de Montserrrat. Una mica més tard, és clar, perquè les dones sempre han d’anar uns passos enrere. La patrona de Catalunya no té cap celebració especial, d’aquelles que es veuen, en el conjunt del país. Ni llibres ni roses ni cap altre invent... Potser alguna cosa de pastisseria?

Deixeu-me que us recordi, Montserrats, Montses, Rats, roses d’abril, morenes –i rosses- de la serra –i el mar- que de tant en tant passeu per aquí, i us en regali la dotzena vermella, com és de justícia i em ve de gust. Sou les darreres que quedeu? El vostre nom encara persistirà en les properes generacions?

Avui se celebra el 125è aniversari de la proclamació de la Verge de Montserrat com a patrona de Catalunya. Sembla que en la iniciativa hi va tenir molt a veure el bisbe Urquinaona, un gadità que devia enyorar les noies morenes de la seva terra. De totes maneres, el gran triomfador de les festes del mil·lenari de la trobada de la mare de Déu va ser Verdaguer, que durant tot un any no parà de fer poemes, fins i tot un poema èpic, Llegenda de Montserrat, que mai no va competir amb L’Atlàntida o Canigó. Vet aquí alguns versos de diferents poemes seus (Catalunya serà romàntica o no serà).

Colomet que voles,
tes ales tingués,
aniria a veure
mon amor on és.

Rosa catalana,
flor d’or,
Rosa catalana,
qui us tingués al cor...

Cançó de la rosa


Rebeu eixa corona
de perles i brillants;
Reina del cel, siau Reina i Patrona
dels catalans...

Himne de la Coronació



Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d’Aragó
pujà al cim de Sant Geroni
A l’hora que hi surt el sol;
quin pedestal per l’estàtua!
pel gegant, quin mirador!
Les àguiles que hi niaven
al capdamunt li fan lloc;
sols el cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l’estimada del seu cor!

Don Jaume en Sant Geroni


Marededéu de Montserrat il·lumineu la catalana terra, a veure si alguns hi posen una mica de seny.


(Aviso que fins al dia 1 de maig totes les Montserrats podran viatjar de franc en el cremallera de la muntanya -que no sigui dit-. No us oblideu el DNI.)

10 comentaris:

Arare_ ha dit...

I per què hem de portar el DNI? L'edat és quelcom que una dama no diu ;) (Ni l'Arare)...

Perre, estic convençuda que, igual que ara s'ha tornat a posar de moda "Maria", el nostre nom (l'Arare es diu Montserrat) no morirà mai.

M'agafo la rosa que em toca, moltes gràcies per la felicitació, per la rosa i per continuar aquí perquè et puguem llegir.

bona nit!!!

Albert ha dit...

No m'havia passat mai, però ara em sap greu no dir-me Montserrat!

mar ha dit...

uiii... gràcies, pere
m'enduc doncs les roses que em pertoquen

(m'encanten aquestes tan vermelles... i fan una olor que envaeix l'ànima... aaaiiisss)

una abraçada

ps- fa mooolts anys (no diré quants perquè em fa vergonya admetreu) que vull anar a montserrat. potser ho faré ara aprofitant el descompte

pere ha dit...

Dona, arare (Montserrat), si no portes el DNI per demostrar el nom no et faran descompte al cremallera (sempre pots posar el dit tapant la data de naixement). Més que no dir l'edat, les dames és que no tenen edat.
Agafen una dotzena, que encara en queden.

Per la rosa, pel cremallera o per Verdaguer, Albert?

La veritat és que sí que fan molt bona olor; m'ha costat molt trobar-les. Agafa'n més, mar, va, i vine demà.
Jo també hi hauria d'anar, a Montserrat. Potser aprofitaré la vigília del referèndum de l'Estatut per reflexionar una mica.

júlia ha dit...

Doncs sempre m'he preguntat perquè no és festa, aquest dia, festa grossa. Per cert, Montserrat havia estat nom d'home molts i molts anys, hi ha moltes referències a Montserrats senyors en arxius. Verdaguer va patir de l'excés d'encàrrecs per fer goigs, càntics per a inauguracions de parròquies i coses així cosa que comporta haver de recórrer, de tant en tant, a tòpics i a rimes una mica gastades. Un gran poeta, poc conegut, en el fons, i una personalita turmentada i estranya. La de Don Jaume a Sant Jeroni m'agrada molt, poso Jeroni amb J perquè crec que és com ho posa ell i com ho posava un meu rebesavi.

mar ha dit...

pere, hi anem diumenge?

si vols et passo a recollir per bcn
:)
(i de pas recullo les roses... uppsss... i sinó perquè ho has dit... apa... ja t'he liat altre cop... jejeje... petons...)

esther ha dit...

doncs bé... al igual que l'Albert, quina pena no dir-se Montserrat! jeee! felicitats endarrerides a totes! i bon cap de setmana llaaaaarg!

pere ha dit...

I jo, Júlia, que penso com tu, tampoc no sé que respondre.
Em sembla que encara avui, a països americans, es poden trobar alguns homes que es dieun Montserrat (de nom, evidentment, perquè de cognom n'hi ha uns quants, que suposo que també podran fer serevir el cremallera gratuïtament).
La versió que he fet servir jo pels poemes que transcric és la de Fancesc Matheu de les Obres Completes -potser una de les més populars de tots els temps- a la "Ilustració Catalana". He actualitzat alguna cosa, però he mantingut Geroni, que ara seria Jeroni.

Agafa, agafa roses, mar.
Sí que parlo molt, però ja saps que no em trobaràs a Barcelona el diumenge...

Bon cap de setmana, Esther.
Ja has agafat les roses, tal com correspon al teu nom recentment adoptat?

JosepArnau ha dit...

Ens van anar treient les nostres festes. I St Josep? No se si se'n posen gaires ara de Montesrrats o Joseps... tot i que abans ni havien a totes les cases.

pere ha dit...

Jo si que ho sé, joseparnau: pràcticament no hi ha cap jove que es digui josep o montserrat. Des d'aquí reivindiquem les festes i els noms.