La veritable història de l’assassí del drac i de la seva mare pastissera

No és cap novetat que durant segles la dona ha estat supeditada al mascle. Tothom sap, encara que mai no s’esbrinarà del tot –s’han procurat esborrar les empremtes i tergiversar els fets-, que durant tots aquests segles els pensaments i les accions de les dones han estat més brillants, més determinants i ... més de tot que els dels homes. Ningú no ignora que fins avui –i potser demà continuaran- molts barons han intentat conservar desesperadament uns privilegis ancestrals vergonyosos que només la força, l’engany i la paciència i condescendència femenina els han permès mantenir.

Conscient d’aquesta realitat secular i penedit de l’actuació dels meus avantpassats -i contemporanis- masculins, voldria explicar-vos avui la veritat d’un mite que, com molts altres, no ha estat més que una manera d’aconseguir una supremacia i un domini totalment immerescut. No espereu cap història literàriament brillant, cap fet extraordinàriament imaginatiu, sinó que únicament sabreu les coses tal com van passar, en la seva justa mesura, absents de tota altra poesia que no sigui la de la realitat.

LA MARE DE L’ASSASSÍ DEL DRAC

Una vegada, una velleta va matar un drac amb un pastís.
A les llegendes normalment són els herois els que maten els dracs. Ja sabeu com va la cosa: un cavaller d’armadura ostentosa arriba i mata amb una sola estocada el drac, que treu foc per la boca i que és tan gran com un autobús de dos pisos. Doncs bé, si voleu creure una història com aquesta no sou gaire llestos. Potser no és gaire romàntica la idea d’una velleta que mata un drac amb un pastís, però sí que és una visió una mica més realista de l’assumpte.
Aquella encantadora senyora es deia Meg Puttock i, tot i que normalment és el seu fill qui s’endú el mèrit d’haver matat el drac, va ser ella qui en realitat matà la bèstia.
La Meg vivia al nord d’Anglaterra prop d’un llac pantanós que es deia Forat del Knucker. A sota d’aquest llac és on vivia el drac. El llac rebia aquest nom perquè quan la Meg era petita els dracs es deien Knuckers.
Aquell era un drac amb molta sort. El van descobrir el mateix dia que el número u dels assassins de dracs es va jubilar i, per tant, ja no quedava ningú que el pogués vèncer. Era lliure de menjar tot el que li vingués de gust: vaques i gent. L’única cosa que no li agradava gaire eren les ovelles, perquè es veu que els trossets de llana se li quedaven enganxats entre les dents.
Un dia la Meg era fora de la seva caseta donant menjar a uns ocellets. Els alimentava amb molles d’un pastís que feia temps que havia fet. De sobte, va aparèixer el drac i també va començar a menjar.
Aquell pastís li va agradar molt, gairebé tant com els humans, i va dir a la Meg que si li feia uns quants pastissos més no se la menjaria, ni a ella ni a la seva família.
Però és clar, la Meg no era la millor cuinera del món. De fet, els seus pastissos eren pesats i atipaven tant que sempre et feien venir indigestió. Tot i això, per al drac, els seus pastissos eren menjar celestial.
La Meg va fer tants pastissos com va poder, i cada un d’ells era més pesat i més gran que l’anterior. El drac en va menjar tants que al final ja no es podia moure i jeia inflat i fent rots a l’hortet de la Meg.
Tant bon punt es va haver adormit, la Meg va agafar la seva paella més gran i negra, recoberta de greix i de menjar socarrimat, i va començar a atonyinar la bèstia. Li va trencar el crani amb facilitat, com si no l’hagués tingut més gruixut que la closca d’un ou d’un pit-roig. El seu fill Jordi, que en aquella època era aprenent de carnisser, va tallar el drac a trossets i el va anar a vendre al mercat tot dient a tothom que ell havia matat l’animal.
Evidentment la gent se’l va creure i se’l creuen encara avui dia. El xicot és conegut arreu del món amb el nom de Sant Jordi, l’assassí de dracs. Però va ser la seva mare qui en realitat va matar la bestiota amb els pastissos i una paella

Brian Patten. El gegant de la història. Editorial Empúries

Dono aquesta història per certa, encara que els dracs -malaurats dracs sense paraula- potser expliquen una versió diferent; mentrestant ens haurem de conformar amb la versió tendra i trista d’Espriu, on s'esmenta la sofrença de l'animaló, que avui ens recorda en Jaume i que jo feia llegir als meus alumnes el divendres.

Ei, i no us oblideu de visitar els amics i amigues virtuals amb llibres recents o gairebé: la Júlia –que ja en deu haver venuts molts-, la Tina i els i les (la Mar...) de Relats en Català , que trobareu baixant des del Passeig de Gràcia fins al Liceu. I encara més llibres, evidentment.