23.4.06

de passada

He passejat un Sant Jordi més breu i més ràpid que altres anys. Com que treballo en diumenge a la tarda -per voluntat pròpia, ep!-, he sortit a la una tocada pensant que la gent del país, cada cop més europea, ja aniria retirant-se a dinar. Error, des del carrer Vàlència-Passeig de Sant Joan, fins al Liceu, passant pels passeig de Gràcia, la corrua d’una humanitat variada, atípica en altres caps de setmana, és espectacular.

M’aturo un instant a saludar la Júlia, espectadora privilegiada de la marea humana des de darrere de la barrera. La Tina, com ja se sabia, no es troba encara al costat del banc (dubto si la paraula s’ha d’escriure en majúscula quan es tracta d’un d’aquests llocs on t’hivernen els diners acanvi que paguis comissions diverses) i del seu Aeroplà. A la vora de la font de Canaletes m’atura l’Hèctor (el de la divisa de més amunt). Quedem que ens veurem aviat, quan li publiquin l’obra completa, que com no és un autor mediàtic sinó un corredor de fons i nascut a la perifèria, no cal que surti per Sant Jordi. Sóc incapaç de trobar la parada dels de Relats en català: espero que al menys els quedi un llibre per a mi.

De tornada, pujo per la plaça del Pi i el Portal de l’Àngel. A la plaça, un pintor em demana una cigarreta i se’m vol quedar el paquet. Desfet el malentès, em proposa la compra d’un quadre. Veig que només en té un i, davant de la meva negativa a acceptar l’oferta, me l’ofereix al preu que jo vulgui: “preu a convenir”, em diu, “50 euros”, insisteix des de lluny. Les mides de la seva obra són notables, però el contingut –un paisatge de tons claríssims- no m’atreu, així que declino l’oferta a la francesa.

Ens aturem a Catalònia –a la llibreria, no a la parada- perquè la Joana ha decidit que em comprarà un llibre. Mentre ella va remenant, jo em quedo just a l’entrada, fullejant L’església del mar. S’atura al meu costat una parella de la meva edat, és a dir, un senyor i una senyora. Ell llegeix en veu alta els títols i li diu a ella amb to i posat d’entès: L’església del mar, La catedral del mar. Aquest va tenir èxit amb el primer i va continuar escrivint. Ara deurà escriure L’ermita del mar...” Somriure còmplice dels dos, que s’endinsen en la llibreria a la cerca d’una obra... menys marina? Ni idea. La realitat sempre supera la ficció.

Compro dues roses a “Navarro”. Crida l’atenció en les parades de roses, la diversitat de motius que es fan servir com a reclams: proviatge de fi de curs de..., en benefici de les malalties del cor..., l’esplai del Pi...

El dinar, tard, però bé. Gràcies. Un altre dia parlarem de llibres.

Ah, i una rosa per a tothom, que el relat ja us el vaig regalar ahir.

10 comentaris:

aladern ha dit...

digue'm ruc, però tenia entès que l'església del mar i la catedral del mar eren els títols de les edicions català/castellà de la mateixa obra, i que era la primera obra del Falcones. O no és així?
:(

Tina Vallès ha dit...

llàstima, m'hauria fet gràcia conèixer-te, Pere!

Xurri ha dit...

Roses blanques, Pere.

mar ha dit...

pere, el teu llibre el tinc jo, especialment guardat per a tu

i sort d'això perquè s'han venut tots (fins i tot els que teníem guardats per a nosaltres... demà comencen a editar-ne molts més...)

no tens perdó de no trobar-me... però entenc que era difícil veure'ns perquè la parada estava en tot moment voltada de gent... aaaiiiii...

bé, doncs haurem de quedar per celebrar-ho davant d'una bona cervesa (i de pas et dono el llibre i comparteixo amb tu el premi de poesia)

petons amb olor de rosa (de tant estar-ne voltada a les rambles)

mar ha dit...

ai, m'he deixat de dir a la Tina que quan he pujat a veure-la ja no hi era
(espero veure-la el dia 3)

i he de dir que el seu llibre és dels que atrauen i atrapen (m'ha agradat molt)

júlia ha dit...

Doncs he d'admetre que només en vaig vendre quatre als coneguts. Mercès per la visita, Pere. No vaig poder voltar massa, llàstima. Els comentaris que s'escolten per Barcelona, en aquesta diada, són per sucar-hi pa, cal estar atent. Bon dia.

jaka ha dit...

Gràcies per la rosa i moltes mes gràcies pel teu relat d’ahir.

pere ha dit...

Doncs d'això es tracta, ramon. Que el senyor malgrat la publicitat, no ho sabia i es va inventar la seva pròpia teoria i ja li va atribuir tres llibres a Falcones, els dos que veia (sic) i el que preveia. (De totes maneres, no anava desencaminat en paensar que alguns autors viuen de les rendes d'un llibre que inesperadament es fa famós i exploten la fòrmula fins a l'infinit).

A la tercera ens veurem, Tina (o a la quarta, si m'ho permet l'edat.)

Doncs roses blanques, xurri, encara que no són les meves preferides.

Gràcies per guardar-me el llibre, mar (dedicatòria inclosa, que aviat pujarà de preu -no, no me'l vendre, de moment-). És clar que haurem de de beure'ns una cervesa aviat.

Petons olor de rosa correspostos, encara que no precisament de les que es venen a s. Jordi (ai, les poetes!)que no fan cap olor: aparença exterior, sense bellesa interior.

Quina llàstima, júlia, perquè estic segur que molts s'ho haurien passat molt millor amb el teu llibre que amb altres que han comprat. Què hi farem, la publicitat no està renyida amb la qualitat, però a vegades no deixa arribar als lectors la literatura que els podria interessar. Ells s'ho perden.
Sí, realment l'anecdotari és extens i variat per S. J.

Gràcies a tu per acceptar-la i per llegir el relat, jaka.

Arare_ ha dit...

Oichs! M'he passat tot el dia intentant posar un post al meu bloc i respondre'n alguns als vostres, però em temo que blogspot funcionava fatal, avui!!! Bé, ara ja no té cap gràcia, però és igual. Com a mínim, dir bona nit i bona hora i dir que estic d'acord amb el què dius, Pere, sobre el llibre de la Júlia. Apa, que se'm tanquen els ullets (qué poquito aguante tengo, diosmiodemivida)
zzzzzzzzzzz

pere ha dit...

Sí que funcionava al seu aire en blogger, devia bufar la tramuntana.
Veig que finalment has penjat el que volies. M'interessa el tema.
Sobre el llibre de la Júlia, qui és que ho pot discutir?
Bona nit.