de passada

He passejat un Sant Jordi més breu i més ràpid que altres anys. Com que treballo en diumenge a la tarda -per voluntat pròpia, ep!-, he sortit a la una tocada pensant que la gent del país, cada cop més europea, ja aniria retirant-se a dinar. Error, des del carrer Vàlència-Passeig de Sant Joan, fins al Liceu, passant pels passeig de Gràcia, la corrua d’una humanitat variada, atípica en altres caps de setmana, és espectacular.

M’aturo un instant a saludar la Júlia, espectadora privilegiada de la marea humana des de darrere de la barrera. La Tina, com ja se sabia, no es troba encara al costat del banc (dubto si la paraula s’ha d’escriure en majúscula quan es tracta d’un d’aquests llocs on t’hivernen els diners acanvi que paguis comissions diverses) i del seu Aeroplà. A la vora de la font de Canaletes m’atura l’Hèctor (el de la divisa de més amunt). Quedem que ens veurem aviat, quan li publiquin l’obra completa, que com no és un autor mediàtic sinó un corredor de fons i nascut a la perifèria, no cal que surti per Sant Jordi. Sóc incapaç de trobar la parada dels de Relats en català: espero que al menys els quedi un llibre per a mi.

De tornada, pujo per la plaça del Pi i el Portal de l’Àngel. A la plaça, un pintor em demana una cigarreta i se’m vol quedar el paquet. Desfet el malentès, em proposa la compra d’un quadre. Veig que només en té un i, davant de la meva negativa a acceptar l’oferta, me l’ofereix al preu que jo vulgui: “preu a convenir”, em diu, “50 euros”, insisteix des de lluny. Les mides de la seva obra són notables, però el contingut –un paisatge de tons claríssims- no m’atreu, així que declino l’oferta a la francesa.

Ens aturem a Catalònia –a la llibreria, no a la parada- perquè la Joana ha decidit que em comprarà un llibre. Mentre ella va remenant, jo em quedo just a l’entrada, fullejant L’església del mar. S’atura al meu costat una parella de la meva edat, és a dir, un senyor i una senyora. Ell llegeix en veu alta els títols i li diu a ella amb to i posat d’entès: L’església del mar, La catedral del mar. Aquest va tenir èxit amb el primer i va continuar escrivint. Ara deurà escriure L’ermita del mar...” Somriure còmplice dels dos, que s’endinsen en la llibreria a la cerca d’una obra... menys marina? Ni idea. La realitat sempre supera la ficció.

Compro dues roses a “Navarro”. Crida l’atenció en les parades de roses, la diversitat de motius que es fan servir com a reclams: proviatge de fi de curs de..., en benefici de les malalties del cor..., l’esplai del Pi...

El dinar, tard, però bé. Gràcies. Un altre dia parlarem de llibres.

Ah, i una rosa per a tothom, que el relat ja us el vaig regalar ahir.