exili

Divendres vaig haver de marxar precipitadament cap al nord. Com contrasta l’exuberància de la primavera amb la teva mort inesperada però feia temps anunciada, Jaume. No en parlarem avui d’això, que quedi entre nosaltres.

Arribo tard a casa i em trobo Millennium. Colom pregunta Joaquim Jordà. Passen el seu documental. Es veuen unes imatges que van de la nit al dia mentre Ovidi Montllor canta “Corrandes d’exili”. Temporitzo el DVD per gravar el documental d’en Jordà i me’n vinc aquí. El poema de Pere Quart, tantes vegades repetit, és un dels meus preferits, un dels pocs que em sé de memòria. Avui, Jaume, exiliat interior, perdedor de la guerra i guanyador d’una vida, a tu, a qui ni tan sols et deixaren travessar la frontera, te’l recordo en la veu d’un de la teva terra d’adopció, d’aquest Empordà que va ser el més lluny que vas arribar de la nostra petita pàtria, i on et vas quedar.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra plena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarona amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.



Powered by Castpost