24.4.06

recompte (hi ha títols millors)

Dec estar entrant en una estranya menopausa novel·lística. Des de l’adolescència, el gènere que menys m’ha interessat – com per comprar-me tooot un llibre- ha estat la poesia, i el que he llegit més, la novel·la. Aquest Sant Jordi –ja ho havia començat a notar abans-, que en el meu cas va començar el divendres -encara sense descompte- i va acabar ahir, he fet recompte i m’adono que la poesia guanya de molt (5 a 2) l’altre gènere. No m’ho crec, no m’ho acabo d’explicar. Busco justificacions diverses que no trobo. Penso que una mala setmana la té qualsevol, que diu en Trallero. Que arriba un moment que busques la condensació expressiva. Que la vista t’agraeix no passar hores i hores intentant descobrir un món que pots conèixer en dos quartets i dos tercets–s’escriuen encara quartets i tercets?-. Que ha canviat la meva sensibilitat. Potser les males influències, em dic... Res, és el que hi ha i no té explicació. Demà...?

Em copegen –tot i que no estic segur que m’afectin els cops-, em fereixen – encara que potser sóc invulnerable-.


ART POÉTIC
À Victorugo

Il est evident que le poète écrit
Sous le coup de l’inspiration
Mais il y a des gens à qui les coups ne font rien.

Boris Vian




















Joan Brossa

8 comentaris:

Albert ha dit...

Oooohhhh, un Brossa dels meus preferits (amb totes les interpretacions possibles, per exemple, per a que fer servir a pistola, o més ben dit, contra qui, contra un mateix?). Del primer poema, només diré que és cert, però què s'ha de fer, "abjurar-ne"? Alguns cops que rep el poeta, per més que l'inspirin...
No ens preocupem massa pel canvi de tendènices. Potser, fins i tot, és passatger.

aladern ha dit...

quartets i tercets? què és això? de quina època parles, tu?
Definitivament et fas gran, Pere. Economia de la neurona. Has passat de la novel·la a la poesia, i després encara et passaràs al haikú, que, com va dir algú, és la poesia dels dropos. Ho enllesteixes en tres línies... i avall que fa baixada!
Ais, déumeusenyor, on anirem a parar...!

júlia ha dit...

Jo crec que anem canviant, darrerament també miro els llibros que em compro i hi ha, com en el teu cas, molta poesia i també -i això contradiu la referència a la 'gandulitis' lectora- llibres d'història, d'assaig. Penso que al llarg de la vida vas assabentant-te d'històries i la novel·la és una mena de conte llarg, els arguments de la qual es repeteixen, inevitablement, quan més n'has llegit menys originals et semblen les que llegeixes. El mateix passa amb el cinema, cada vegada em costa més trobar coses que m'agradin molt, que no siguin repetitives. Leon Felipe deia 'me sé todos los cuentos', recordeu? (en un altre context, ho admeto). Pla, prou que ho saps, també bescantava els lectors adults de novel·les. De tota manera, quan ensopego amb una que m'agrada -no diré si es bona o dolenta, tan sols que em faci passar una bona estona- hi xalo molt. I la gràcia dels autors i autores fa que de vegades es puguin donar noves versions i noves visions de temes eterns, com són tots, al capdavall.

jaka ha dit...

Jo crec que aquest Brossa es en contra de la insensibilitat.

Arare_ ha dit...

Benvingut al Club. Jo, quanta més poesia llegeixo, més en llegeixo. No m'he equivocat :)
Petonets

pere ha dit...

Sigui con sigui, albert, tots dos poemes són de lluita, t'atac, de trencament, de no conformitat. la resta, com tu dius, depèn de cadascú.
Segur que és passatger, en el sentit de cíclic.


Ja tens raó en la qüestió de la simplicitat, ramon. De fet, aquesta hauria de ser la tendència, però simplificar amb rigor és molt més difícil que omplir ratlles i ratlles per extreure'n el mateix resultat.
A mi encara em passa que una poesia sense música, sense ritme, em sembla com una rosa sense olor.

Sí, júlia. Amb un matís que vull destacar, que cada vegada em sembla que es fan novel·les excessivament allargassades amb pàgines i pàgines que sobren i el que em preocupa és que m'estic convertint en un lector de diagonals (sempre ho he sigut una mica)perquè, en la meva innòcència, espero el moment en què la novel·la comenci a interessar-me.

Jo ho veig com un intent de copejar, la sensiblilitat, és clar; encara que com diu Vian no sempre s'aconsegueix.

Jo, et seré franc Arare, crec que en llegeixo massa, de poesia, i que la meva tria sovint es desencertada, però continuo, no hi puc fer més.

júlia ha dit...

Tens raó en això que tot ho allarguen de forma innecessària, em passa amb el cinema també, sempre -o gairebé sempre- trobo que hi sobra mitja hora. En la novel·la imagino que hi ha unes mides estandard per vendre a determinats preus o per presentar a determinats premis que generen aquest allargassament, un dia vaig llegir un comentari molt sucós sobre 'com arribar a les dues-centes pàgines sense dir res-.

pere ha dit...

I mira que nosaltres, encara sóm capaços de llegir coses llargues. Dons el llibre que esmentes el deuen haver llegit força autors pel que sembla... I a alguns no els va malament.