Baixo a peu des de casa. A la Monumental no és tarda de toros, però al TNC està a punt de començar la representació d’Aigües encantades de Puig i Ferrater. Espectadors hivernals a les primeres files i primaverals a tota la resta de l’amfiteatre de vertigen. Ha arribat l’hora de la veritat, però encara falta el parlament de l’empresa. En un acció valenta, sola davant dels espectadors que demanaran el cap dels actors o els perdonaran la vida, la representant de la casa fa didàctica, adverteix, amenaça, dóna consells: “El teatre, a diferència de la televisió i el cinema...., la representació consta de tres actes d’una durada total aproximada d’una hora i mitja, no hi haurà entreactes, els vostres professors ja us deuen haver parlat de l’obra (jo no)...si heu de tossir..., si algú no pot aguantar tota la representació hi ha les portes allà, allà i allà (assenyala)..., no es poden fer fotografies... apagueu els mòbils...” Els espectadors primaverals, que no reben cap programa de mà –deu ser perquè l’empresa confia que els professors ja fan sobradament la funció del programa-, han estat objecte tantes vegades de la desconfiança que no els ve de nou el parlament –potser no se n’adonen- i l’accepten amb la resignació dels qui saben que aquesta situació encara es repetirà durant uns quants anys i que els marca més l’accident de l’edat que no la formació de la seva individualitat; els espectadors hivernals accepten el discurs perquè saben que encara gràcies que els hagin fet descompte, que ells ja compten poc, que ja són pràcticament invisibles.
Gairebé dues hores en silenci absolut. Aplaudiments quan toca. Apoteosi –curta- final, més per alliberar la tensió de tant silenci i perquè toca que per l’entusiame que ha provocat l’obra.
Hem parlat de l’autor, de l’obra i de la representació. Els espectadors primaverals han captat perfectament les idees, han estat capaços d’extrapolar, han analitzat mite i realitats, estancament i progrés, tradició i modernitat, llibertat i submissió, valentia i covardia, relacions de pares i fills, evolució dels personatges (alcalde i mare), desencadenants de l’acció, escenografia... La majoria, però, han trobat que no calia tant de temps, tantes reiteracions, per aconseguir el que es pretenia. Els espectadors primaverals són més directes i estan acostumats a un altre ritme i, a més, no han vist cap novetat en el camp de les idees.
I jo, què us puc dir? Doncs que la representació és una mostra digna de la història del teatre català, del regeneracionisme, que és un muntatge honrat i ben servit. Vosaltres mateixos ho podeu comprovar fins el 30 d’abril a Barcelona. Jo, avui, només parlo en nom dels espectadors primaverals.
P. S. L’Hanna em fa adonar que no funcionava la música del castpost anterior –culpa meva-. Solucionat el problema, em plau deixar-vos un altre Chopin que ben bé podria haver escoltat moltes vegades la Cecília d’Aigües encantades i que penso que també anirà bé a tots els polacs que a París o des de casa celebrin la victòria del Barça.
Powered by Castpost
LA GENT DE BÉ DEIXA "X," ANTES TWITTER
Fa 3 hores
6 comentaris:
Sobre aquesta moda cultural de portar persones -primaverals i tardorals-, en ramat organitzat, al teatre... Es una manera d'omplir, no està malament, però penso que la millor manera de gaudir d'aquestes coses és en solitari, parella o petit grup. Hi ha una certa manca de respecte per a aquest tipus d'espectadors, alguna cosa en dius, tu també. De vegades, quan portava els de segona etapa a coses així, els actors reaccionaven de vegades de forma desproporcionada davant dels aldarulls, inevitables, que una colla de joves adolescents fan quan surten. O sigui, es fan aquestes sessions per grups perquè donen diners, malgrat que no és el mateix que fer una funció per a un públic convencional. En tot hi ha excepcions, personalment crec que s'hauria de gaudir de tot això de forma lliure i no tan acadèmica. No voldria parlar de forma tan general, de tot hi ha a la vinya del senyor.
Saps què passa, que els espectadors primaverals van, i els hivernals, tornen.
I no seria millor portar el "ramat" a la Monumental, en comptes del TNC? Entén-me, no és tracta de torejar-los ni de cap ironia per l'estil. Simplement que amb un espectacle adient, tothom se sentís més còmode. Ara, que tractant-se d'actors... O tractant de fer calaix i al mateix temps pretendre imbuir el personal de certs costums...
Oichs! Doncs, no, no i no! Jo he portat el ramat (de cinc anys) a veure La flauta màgica del lliure 8fa mil anys i escaig) i encara ara- aquells nens i nenes alguns dels quals ja són pares- recorden el somrís de lluís Homar dirigit a ells en exclussiva quan tocaven les pedretes del decorat (que no es podien tocar) i la veu que no sé d'on va treure l'Imma Colomer (la mare de la Berta del super de Ventdelpla) fent de Reina de la nit... ai quins records... també recordo quan jo mateixa - que també he estat expectadora primaveral fa moltes primaveres- vaig veure "Mort de dama" al Romea i el nostre profe - el Sr. Escauriaza, que en pau descansi- ens deia que havíem estat alumnes modèlics (com si el veiés)... no està tan malament, això de portar els ramats a pasturar una mica de cultureta. Xapó pels que encara ho feu.
Gràcies, Pere, per aquesta polonesa... potser és una de les obres que més m'agraden de Chopin. Un petó.
És clar que les opcions culturals haurien de ser individuals, però la formació cultural no necessàriament ha de ser autodidacta, i els qui som pagats per mostrar i valorar el món que ens envolta tenim l'obligació de posar el màxim d'exemples pràctics i d'aconseguir responsabilitzar els nois i noies de 16 anys (era el meu cas). En canvi, no m'agada gaire portar els alumnes a sessions de teatre especialment organitzades per a ells per companyies que només trebalen amb el públic juvenil amb mitjans escassos, adaptant -i sovint fent malbé- les obres i amb preus de 1a categoria.
Dit això, el que no em sembla bé és la desconfiança inicial manifestada públicament dels empresaris i actors, per moltes experiències negatives que hagin tingut anteriorment; com tampoc no estic d'acord amb la sacralització del teatre, que no és ni millor ni pitjor que el que es pot veure a la tele o al cinema, encara que estic d'acord que requereix una altra actitud.
En l'experiència concreta que explico, vaig sentir xixiuejar més els adults que els joves. Evidentment que en una altra ocasió vaig veure com la dolça Julieta es desentenia de Romeu per encarar-se amb un públic massa rialler.
A mi de petit i de jove, pràcticament no em van portar mai al teatre i estic segur que la meva relació amb aquest gènere seria millor d'haver assistit a algunes representacions en aquell moment, o potser no?
ei, que jo disfrutava molt de qualsevol sortida, incloent al teatre!!! altra cosa (i era comuna) era la mania que li teniem als comediants, que pesats! amb tanta titella i tant ball!
així que no funcionava el so.. ah! jo sempre pensant que tot és culpa meva, coi!
Així m'agrada, Hanna, en positiu, malgrat tot.
Disculpes per haver-te fet pensar que se t'havia espatllat l'ordinador.
Publica un comentari a l'entrada