4.4.06

la família

Avui m’he proposat escriure un post curt, condensat, suggeridor. A veure si me’n surto. Algun flash... Ja no vaig bé, massa introducció.

Ollanta Humala, possiblement el futur president del Perú –en altres temps M. Vargas Llosa, ho recordeu, fou presidenciable i “el xino”, president- té en alta estima la seva família i tots plegats col·laboren en la campanya electoral. Què me’n dieu d’alguns eslògans?

El pare Humala a Jaime Bayly, finalista del Planeta: “Díganle a ese maricón que no vamos a ir a su programa y que cuando seamos gobierno lo vamos a fusilar”.

Encara el pare: “La carrera militar es la pista directa al poder. Si soy comandante de una unidad voy con 60 hombres armados y tomo el palacio presidencial y desde allí impongo el etnonacionacionalismo”. En el nostre país el sistema, les paraules i el to sempre han estat més mesurades.

I per acabar, un dels germans, Antauro: “Los fusilamientos cumpliran el mismo rol que la guillotina en la Revolución Francesa. En este proceso, la cabezas de Toledo, de Kaqrp y otros, deberán tener similar destino que las de Luis XVI y María Antonieta, previo proceso”. Que no sigui dit que la cosa no queda clara.

(Informació gentilesa de "La Vanguardia")

M’agrada el Perú. Aquesta llibertat d’opinió i de previsió d'acció futura vivifica l’esperit i retorna la confiança en el gènere humà. No crec que cap democràcia interfereixi en els plans de la família Humala. A la fi, el Perú no és cap amenaça per a la pau mundial.

P. S. És curiosa aquesta nota que trobo a wikipedia quan busco informació sobre Ollanta: “Debido al reciente vandalismo, la edición de esta página por parte de usuarios nuevos o anónimos está temporalmente bloqueada. Puede discutir los cambios o pedir su desprotección en la página de discusión del artículo.”

5 comentaris:

lola ha dit...

Jo també ho he llegit. Fa feredat. Alguna democràcia hauria d'intervenir-hi, si els plans es realitzen. M'arriba a l'ànima l'Amèrica llatina. No se'n surten, i no albiro quin és el camí de sortida.

Lola

aladern ha dit...

Diria que aquesta "casta" que té les coses tan clares a bona part dels països llatinoamericans, és descendent d'una altra que tenim més a prop i que s'hi assembla molt.

pere ha dit...

Em sembla, lola, que cap democracia no té gaire interès en el Perú d'ara o en el de després de les eleccions, a no ser que la família Humala es mostri com una nova amenaça comunista. No se'n surten i jo tampoc veig cap camí a curt termini.

Potser sí que hi ha semblances, ramon, però la situació és ben diferent: en alguns països desesperant i desesperada.

júlia ha dit...

La situació del Perú i d'altres països llatinoamericans és difícil i no sembla avançar massa. No n'hi ha prou en donar la culpa al veí de l'àtic. Una vegada vaig escoltar un polític mexicà comentant això, que moltes culpes són de la classe política autòctona. L'altre dia vaig veure un reportatge sobre Bolívia i em va esgarrifar els manifestos patriòtics que es predicaven, des del parvulari, en contra de Xile, que té ara el que havia estat la seva sortida al mar, morir per la pàtria, tot això, encara cueja.

pere ha dit...

Realment de vegades sembla que el que passa aquí és un joc de nens comparat amb la violència, no només verbal d'altres llocs. I ja no parlem de l'Àfrica, en qué, més avall del Sahara, qualsevol dia sentirem dir que ja no hi queda ningú.