Palafrugell... (presantjordi)

Com que demà farà 25 anys que va morir en Josep Pla i com que ja sabeu que jo el llegeixo i m’agrada -i em continuarà agradant-, avui serà ell qui col·laborarà en el post. Aquesta setmana i la que ve se celebra un cicle de quatre conferències sobre el personatge i la seva obra. Veient els pesos pesants que hi intervenen (Porcel, Jordi Pujol 1, Castellet, el conseller Nadal), imagino que es parlarà més del personatge que de l’obra i es tornarà a polititzar i a esmentar contradiccions, tensions i reivindicacions. Sembla inevitable que sigui així. Doncs va, fem-ho també des d’aquí a través d’un fragment, no sabria dir si romàntic o realista, que asseguraria que firmaria encara molta gent d’aquest país, gent d’aquesta que no apareix en els mitjans –ni tan sols als blocs- i alguns que de tant en tant escriuen allà i aquí. Ja no estic tan segur que el propi autor avui, 70 anys després, amb una guerra civil pel mig i molts altres esdeveniments determinants, amb eslògans identitaris constants i persistents –de bona fe i perversos-, escrivís més o menys el mateix. Potser sí.


Jo començo per no sentir-me ni europeu ni universal, car aquestes paraules per mi no tenen cap sentit. Li diré més: el que s’anomena la pàtria, aquesta cosa abstracta, grandiosa, burocràtica, ribetejada de duaners i de carrabiners, és un concepte que no he comprès mai. Materialment, no puc comprendre’l, i no tinc prou força per deïficar el paper timbrat. Sóc i he estat sempre localista, això és, un home que està disposat a dir en tot moment que no hi ha res al món com les coses de Palafrugell. Més enllà de Palafrugell hi ha un primer cercle a dins del qual, si dieu a un home o a una dona:
-Bon dia; avui fa bon temps- us responen:
-Bon dia; sí, sembla que fa bon temps...-i això és agradable.
Passats, però, aquests lligams essencials, tot és per mi completament igual, i el món es redueix a una bola amb petits pics vermells que representen els llocs on els amics meus que hi viuen tenen per aquest seu amic un llit parat. Els polítics, ben entès, tenen l’obligació d’ignorar aquestes coses, sobretot si la civilització humana s’ha d’anar adaptant de mica en mica als estralls i guerres capaces de fer onze milions de morts. Si un escriptor, però, ha d’ésser un home interessat essencialment amb els sentiments reals, no crec que pugui parlar d’una manera diferent de la que jo he emprat.

Josep Pla a “Revista de Catalunya”, 1927























1 Diu M. Trallero avui a "L V": Conferencia, magnífica por cierto, del ex presidente de la Generalitat sobre Josep Pla con motivo del veinticinco aniversario de su muerte en CaixaForum, en un ciclo dirigido por Baltasar Porcel y que coincidió con el partido Milan-Barça. Jordi Pujol tiene el coraje necesario para reconocer que haber censurado a Pla en el semanario Destino del cual era propietario y haber provocado su marcha fue un tremendo error. Los dos se llevaron estrepitosamente mal, "tuvimos una relación no necesariamente planera"dijo el político. El escritor del Empordà explicaba con sorna que Pujol quería ser como un político socialdemócrata sueco, pero de suecos en Catalunya había muy pocos. Ahora Pujol reconoce - y ello le honra- que "lo que yo diga no tiene ninguna importancia, lo que queda es la obra del escritor".

Vaja, vaja.

P. S. Arribo a veure la darreríssima part de Vides de Palau i Fabre al 33 –emgiro ens en recordava l’emissió-. Pasqual Maragall –partidari de la comunicació virtual- em felicita per Sant Jordi i em recorda que puc entrar a “pètals de cultura” -que bonic!-; mentrestant, Joan Rangel, delegat del govern a Catalunya, felicita els seus funcionaris amb Lorca-Picasso, de Palau i Fabre, Proa, i una entrada per visitar el museu de la Fundació Palau a Caldes d’Estrac. Són dues maneres d’enfocar l’assumpte.