21.4.06

Palafrugell... (presantjordi)

Com que demà farà 25 anys que va morir en Josep Pla i com que ja sabeu que jo el llegeixo i m’agrada -i em continuarà agradant-, avui serà ell qui col·laborarà en el post. Aquesta setmana i la que ve se celebra un cicle de quatre conferències sobre el personatge i la seva obra. Veient els pesos pesants que hi intervenen (Porcel, Jordi Pujol 1, Castellet, el conseller Nadal), imagino que es parlarà més del personatge que de l’obra i es tornarà a polititzar i a esmentar contradiccions, tensions i reivindicacions. Sembla inevitable que sigui així. Doncs va, fem-ho també des d’aquí a través d’un fragment, no sabria dir si romàntic o realista, que asseguraria que firmaria encara molta gent d’aquest país, gent d’aquesta que no apareix en els mitjans –ni tan sols als blocs- i alguns que de tant en tant escriuen allà i aquí. Ja no estic tan segur que el propi autor avui, 70 anys després, amb una guerra civil pel mig i molts altres esdeveniments determinants, amb eslògans identitaris constants i persistents –de bona fe i perversos-, escrivís més o menys el mateix. Potser sí.


Jo començo per no sentir-me ni europeu ni universal, car aquestes paraules per mi no tenen cap sentit. Li diré més: el que s’anomena la pàtria, aquesta cosa abstracta, grandiosa, burocràtica, ribetejada de duaners i de carrabiners, és un concepte que no he comprès mai. Materialment, no puc comprendre’l, i no tinc prou força per deïficar el paper timbrat. Sóc i he estat sempre localista, això és, un home que està disposat a dir en tot moment que no hi ha res al món com les coses de Palafrugell. Més enllà de Palafrugell hi ha un primer cercle a dins del qual, si dieu a un home o a una dona:
-Bon dia; avui fa bon temps- us responen:
-Bon dia; sí, sembla que fa bon temps...-i això és agradable.
Passats, però, aquests lligams essencials, tot és per mi completament igual, i el món es redueix a una bola amb petits pics vermells que representen els llocs on els amics meus que hi viuen tenen per aquest seu amic un llit parat. Els polítics, ben entès, tenen l’obligació d’ignorar aquestes coses, sobretot si la civilització humana s’ha d’anar adaptant de mica en mica als estralls i guerres capaces de fer onze milions de morts. Si un escriptor, però, ha d’ésser un home interessat essencialment amb els sentiments reals, no crec que pugui parlar d’una manera diferent de la que jo he emprat.

Josep Pla a “Revista de Catalunya”, 1927
























1 Diu M. Trallero avui a "L V": Conferencia, magnífica por cierto, del ex presidente de la Generalitat sobre Josep Pla con motivo del veinticinco aniversario de su muerte en CaixaForum, en un ciclo dirigido por Baltasar Porcel y que coincidió con el partido Milan-Barça. Jordi Pujol tiene el coraje necesario para reconocer que haber censurado a Pla en el semanario Destino del cual era propietario y haber provocado su marcha fue un tremendo error. Los dos se llevaron estrepitosamente mal, "tuvimos una relación no necesariamente planera"dijo el político. El escritor del Empordà explicaba con sorna que Pujol quería ser como un político socialdemócrata sueco, pero de suecos en Catalunya había muy pocos. Ahora Pujol reconoce - y ello le honra- que "lo que yo diga no tiene ninguna importancia, lo que queda es la obra del escritor".

Vaja, vaja.

P. S. Arribo a veure la darreríssima part de Vides de Palau i Fabre al 33 –emgiro ens en recordava l’emissió-. Pasqual Maragall –partidari de la comunicació virtual- em felicita per Sant Jordi i em recorda que puc entrar a “pètals de cultura” -que bonic!-; mentrestant, Joan Rangel, delegat del govern a Catalunya, felicita els seus funcionaris amb Lorca-Picasso, de Palau i Fabre, Proa, i una entrada per visitar el museu de la Fundació Palau a Caldes d’Estrac. Són dues maneres d’enfocar l’assumpte.

6 comentaris:

júlia ha dit...

Jo crec que Pla diria el mateix, amb més motius encara, Pere. Jo cada vegada sóc més localista del Poble-sec, també. Una de les coses que m'agraden més d'ell es aquest escepticisme vital sobre la condició humana, cosa que explica també molts dels seus estirabots.Jordi Pujol no és tonto, ni molt menys, i els anys suposo que també l'han esquitxat amb algunes saludables gotes d'escepticisme. Recordo molt bé els seus inicis -no els clandestins, els oficials- quan deia tot això de la socialdemocràcia sueca, he, he. Llàstima que la saviesa personal vagi augmentant amb la vellesa... fins que t'arriba la demència senil. De tota manera, la vellesa és un valor que està molt de baixa, ara. Això dels pètals de cultura... ai, senyor, què no tenen feina? HO han enviat a tothom?

Arare_ ha dit...

A mi no m'ho han enviat, Júlia (potser només és a "la capital") i jo ja sóc de províncies... Pere, gràcies per fer-me venir ganes de llegir Pla (injustament oblidat). Un petó blau-mar per aquest dissabte assolellat.

aladern ha dit...

[... ha d’ésser un home interessat essencialment amb els sentiments reals, no crec que pugui parlar d’una manera diferent de la que jo he emprat]. Quina manera més satisfeta de parlar! I és que Pla acaba sempre retratant-se, com tothom. Saps que jo no sóc planòfil, sense treure cap mèrit a la seva obra, que els té. Però sempre em queda aquell regust o recel vers la persona, i no puc fer-hi més.
Encara que, de 1927 ençà ha plogut molt i ell també va fer les seves anades i tornades. Aquest “ser localista”, que ben entès seria allò d’estar lligat al terròs, i que molts cops al camp provenia d’un carlisme arcaic i decadent, tindria avui un equivalent amb aquest altre “municipalisme” de vegades botifler. Aquells que també se les donen de locals i universals sense voler reconèixer cap pàtria d’aquí, perquè la seva pàtria és la d’allà, que aquella sí que és universal. Va, deixem-ho.

bondia ha dit...

bon dia pere!

jaka ha dit...

Pla sempre m'ha caigut "gordo", de petita ja el llegia a "Destino" i desprès a pesar de tot he llegit bastants coses d’ell... però...
A mi si que m’han enviat pètals!!!
Pere i tots que passeu un bon dia de Sant Jordi!!! Jo estic convidada fins i tot a una recepció oficial, (quins lujus oi?) ;.)

pere ha dit...

Segurament sí que ho diria, júlia, i jo també. d'en Pujol, no me n'acabo de refiar, la veritat i la mentida d'un polític és una cosa molt difícil de destriar, sigui qui sigui. A mi no m'interessa especialment la socialdemocràcia sueca, prefereixo quedar-me al sud, encara que aquest sud cada vegada és menys mediterrani. Ai, l'edat...

Pla té va dir tantes coses que fins i tot es poden trobar pàgines i pàgines que no et recordin perquè no t'agradava. Un petó, arare.

Que sí, ramon, que ja sé el que penses sobre Pla, però ja saps que a mi sovint m'agrada i m'interessa més que la majoria d'autors del país, morts o vius. I deixant de banda altres mèrits literaris, crec que Pla explica el país -al menys un cert país de molta gent- molt millor que molts dels que ho han intentat des de diverses perspecives. La Catalunya de Pla és també molt real i tangible en diverses capes socials, fins i tot en aquelles que creuen que s'ha de fugir de la política i dels polítics, siguin del color que siguin i d'aquí o d'allà, com del diable. Deixem-ho, però, per avui.

Bon dia, bondia! I bona nit!


Doncs no parlem de Pla, jaka.
Bon Sant Jordi! Ja ho intuïm tots que tu ets una persona important i no com els tristos mortals que ens arrosseguem pels blocs i només rebem invitacions virtuals i no reals :-) Passa-t'ho bé i explica'ns alguna cosa de la recepció.