rails i més rails

No us he dit res des d’aquí sobre el concurs d’haikus que ha organitzat la Renfe (rodalies) –segur que tots ho sabíeu, especialment l’Albert o en Ramon, que ara no recordo si n’han parlat- per tal que no ser titllat d’agent encobert d’una companyia que sol tenir mala fama. Ara que s’ha acabat el termini d’admissió d’originals, deixeu-me divagar un moment.

El viatge en tren és –o era- el meu preferit possiblement perquè és el tipus de transport assequible que permet el viatge dintre del viatge. Suposo, també, que el tinc una mica idealitzat perquè de petit, només amb el pare, em portava a terres llunyanes i desconegudes en aventures misterioses que incloïen dormir unes hores en els bancs de fusta de les estacions a l’espera d’un altre tren que ens portés al destí final que no sempre tenia tant d’interès com el del propi trajecte. Era l’època en què es compartia menjar i paraules, algun cop il·lusions, amb qualsevol desconegut, amb famílies senceres. En aquesta mateixa edat, dels vuit als dotze anys aproximadament, vaig passar part dels estius en un mas (pelar i assecar ametlles, collir fruita, inici de verema, sortides de sol i de lluna a la mar, descobriment de la varietat de la natura –i de mi mateix) i el pas dels trens, assenyalat inicialment pel fum, i la seva identificació marcava les hores i era un motiu de distracció, un breu descans en la feina que es feia (jo, poca).

Malenconia
Fum en la llunyania
Vagons de fusta.

Sobre el concurs, i deixant de banda ironies més o menys compartides que podeu trobar aquí, per exemple, em crida l’atenció que ara que ja han aparegut alguns haikus finalistes (21. 442 participants), no se’n trobi cap a Barcelona, Bilbao, València... en les llengües indígenes. Em pregunto si el motiu ha estat la poca participació en els idiomes cooficials, la manca de qualitat segons el jurat o, el més segur, un esperit crític envers la companyia que se sol manifestar més a la perifèria i que fa que les tres persones que s’han de llegir aquests milers de petites composicions creguin que no seria bo donar publicitat a coses tan suaus i hiperbòliques, en el fons positives, com ara:

20 quilòmetres
En tren de rodalies
Una hora llarga

o

Milions d’haikus
Puc fer en un trajecte
De rodalies.

Perquè, és clar, si us fixeu en un detall de les bases: ...acepta que Renfe OPERADORA pueda publicar el material en todo el mundo a perpetuidad, s’entén que el que ha de ser un estímul indefugible per als concursants: veure publicats els poemes a tot el món -aviat és dit- i fins que el planeta torni a estar en mans dels simis, és al mateix temps un risc publicitari in secula seculorum que la companyia no es pot permetre.