3.4.06

rails i més rails

No us he dit res des d’aquí sobre el concurs d’haikus que ha organitzat la Renfe (rodalies) –segur que tots ho sabíeu, especialment l’Albert o en Ramon, que ara no recordo si n’han parlat- per tal que no ser titllat d’agent encobert d’una companyia que sol tenir mala fama. Ara que s’ha acabat el termini d’admissió d’originals, deixeu-me divagar un moment.

El viatge en tren és –o era- el meu preferit possiblement perquè és el tipus de transport assequible que permet el viatge dintre del viatge. Suposo, també, que el tinc una mica idealitzat perquè de petit, només amb el pare, em portava a terres llunyanes i desconegudes en aventures misterioses que incloïen dormir unes hores en els bancs de fusta de les estacions a l’espera d’un altre tren que ens portés al destí final que no sempre tenia tant d’interès com el del propi trajecte. Era l’època en què es compartia menjar i paraules, algun cop il·lusions, amb qualsevol desconegut, amb famílies senceres. En aquesta mateixa edat, dels vuit als dotze anys aproximadament, vaig passar part dels estius en un mas (pelar i assecar ametlles, collir fruita, inici de verema, sortides de sol i de lluna a la mar, descobriment de la varietat de la natura –i de mi mateix) i el pas dels trens, assenyalat inicialment pel fum, i la seva identificació marcava les hores i era un motiu de distracció, un breu descans en la feina que es feia (jo, poca).

Malenconia
Fum en la llunyania
Vagons de fusta.

Sobre el concurs, i deixant de banda ironies més o menys compartides que podeu trobar aquí, per exemple, em crida l’atenció que ara que ja han aparegut alguns haikus finalistes (21. 442 participants), no se’n trobi cap a Barcelona, Bilbao, València... en les llengües indígenes. Em pregunto si el motiu ha estat la poca participació en els idiomes cooficials, la manca de qualitat segons el jurat o, el més segur, un esperit crític envers la companyia que se sol manifestar més a la perifèria i que fa que les tres persones que s’han de llegir aquests milers de petites composicions creguin que no seria bo donar publicitat a coses tan suaus i hiperbòliques, en el fons positives, com ara:

20 quilòmetres
En tren de rodalies
Una hora llarga

o

Milions d’haikus
Puc fer en un trajecte
De rodalies.

Perquè, és clar, si us fixeu en un detall de les bases: ...acepta que Renfe OPERADORA pueda publicar el material en todo el mundo a perpetuidad, s’entén que el que ha de ser un estímul indefugible per als concursants: veure publicats els poemes a tot el món -aviat és dit- i fins que el planeta torni a estar en mans dels simis, és al mateix temps un risc publicitari in secula seculorum que la companyia no es pot permetre.

7 comentaris:

Xurri ha dit...

Seguint la teva veta irònica:

Escric tres haikus,
acabo tres sudokus.
Esperant el tren.


o en clau mística:

"Perpètua via,
és la paraula eterna"
escric al vidre.


o en plan manta:

De vuelta a casa
me acuna, me adormila
el traqueteo.


i per últim:

No sabia res,
perpetuitat perduda,
malaguanyada.


je je.

Xurri ha dit...

Evidentment volia dir perpetuïtat.

Disculpes ortogràfiques.

Albert ha dit...

pere, fa temps que no escric haikús. L'absoluta majoria dels que "em van sortir", es van posar d'acord per fer-ho entre juliol i agost de 2001. Des d'aleshores, molt poca cosa, i tampoc segueixo gaire els concursos encara que, de tant, em revé una mena de gustet...

Ramon Aladern ha dit...

Sobre els haikus, ja saps que tinc al·lèrgia a tots els concursos, de qualsevol mena. Considero incompatibles el plaer d’escriure i el plaer de guanyar.
Quan ens has delectat amb el passatge dels trens, m’ha vingut al cap una història que no sé on he llegit o he sentit. Es tracta d’un terrible accident ferroviari que va haver-hi, crec, al terme de La Cala, potser abans d’haver nascut nosaltres dos. Em ve a la memòria quelcom d’un pont, potser per allà a les Tres Cales. Tu deus saber alguna cosa, sobre aquest fet, oi?

Arare_ ha dit...

Jo vaig i torno un cop a la setmana des del meu poble fins a barcelona i viceversa i em poso com una moto: a l'anada, encara, però per tornar... grrr... què passa que tothom va a Blanes o què? Vaig veure això dels haikus però no em va cridar l'atenció... a mi m'agradeven els trens que em duien - de joveneta- cap al Figaró, on anavem d'excursió i feiem rappel i ... sht, tranquils que no us explicaré la meva vida. M'agradaven aquells trens!!! i no m'agraden els d'ara que et posen música i t'acaba sortint Vivaldi (pobre home, si aixequés el cap) per les orelles!!! o t'has d'empassar la música dels walkmans del del costat (aquesta generació de joves acabarà amb sordesa pregona).
Ja callo!
Petonets variats.

Hanna B ha dit...

oh! ja ha acabat el termini, justament ara que estava a punt d'inspirar-me...
quin esgarrifament això de la perpetuitat. ja em veig els trens grafitats amb haikus de colorins, i els seients, i els horaris, i els anuncis de la tele aprofitant els 21.442 haikus (ja poden anar despatxant guionistes)..
tornant al tren mitificat, a mi també m'agrada molt la idea de viatjar en tren. la darrera pràctica satisfactòria va ser en trens suecs. eren de fusta, antics però perfectíssimament conservats, feia solet i la gent feliç feia picnics molt ikea style, tot entranyable i bonic.... ai que lletjos són els rodalies... i que incòmodes.. i que plens que van... (val per a haikú?)

pere ha dit...

Llàstima que t'he avisat tard, xurri, perquè tenies moltes possibilitats.

Albert, què vols que et digui, ens em perdut una ocasió de ser famosos.

Una cosa és participar en un concurs, ramon, i l'altra fer un servei a una institució estatal com la Renfe.
No recordo res de l'accident que dius. Ja ho preguntaré.

La veritat, arare, és que jo ara viatjo poc en tren: ja veus que sóc més un nostàlgig que un practicant en actiu.

Val com a haiku, hanna. Els haikus tindran l'avantatge que es podrà llegir inici, nus i desenllaç en un instant, i això sempre és d'agrair. Sento no haver-te avisat amb temps, no tornarà a passar.
(Hauré d'anar a Suècia?)