Rebo una text curt traduït del portuguès perquè li faci una ullada. Ara volia sortir, però com que plou, espero una estona i faig algunes correccions, ja l'acabaré de repassar. Després, ja ho veieu, traspasso el text al bloc; potser ho faig perquè s'enfosqueix el dia en aquesta tarda de dissabte i la pluja... De propina, afegeixo el poema sense traduir d'Olavo Bilac.
El dia del meu aniversari, quan feia 69 anys, vaig escriure una crònica que portava per títol "M'he fet vell..." Em vaig sentir feliç després d'escriure-la. Però la crònica va provocar cartes de protesta. A molts vells no els va agradar que els tractessin de “vells”. Volen que els tractin d’"ancians". No els hi agrada el títol de la crònica. Van demanar que els canviessin el terme de “vell” pel d’“ancià”. Però la paraula “ancià” és ximple. No es presta per a la poesia. “Ancià” és un terme que es troba als cartells de supermercats i bancs: cua per a ancians, atenció preferencial. Estic en contra que m’encasellin els supermercats i bancs. "Vell", per contra, és una paraula poètica, literària. Us heu parat a pensar que hagués passat si Hemingway hagués titulat el seu llibre L’ancià i el mar? Jo no el compraria. I el poema dels arbres de Olavo Bilac: “Veieu aquells arbres vells"... Com quedaria "Veieu aquells arbres ancians..." És ridícul. Mai diria d’una casa que és "anciana". La paraula "anciana" només vol dir que la casa es va construir fa molts anys. Però la paraula "vella" ens transporta a un món imaginari. Les golfes velles del meu avi, on vaig viure la infància. El meus llibres vells, fulls descosits de tant ús. Estan així per què visqueren molt, vaig fer l'amor amb ells, tant freqüentment i tants cops, que es van desgastar. L’artista brasiler Chico Buarque té una cançó molt maca amb el títol: “el vell”. És trista. Si el títol fos “L’ancià” seria ridícula. Us ho imagineu? La parella celebrarà les noces d’or: cabells blancs. S’abracen, es fan petons, i ell li diu, afectuosament: ”la meva anciana..” , ella respon amb un somriure: “el meu ancià...” Res d’això. És "la meva vella" i "el meu vell"...
Rubem Alves
Olha estas velhas árvores, mais belas
Do que as árvores moças, mais amigas,
Tanto mais belas quanto mais antigas,
Vencedoras da idade e das procelas..
O homem, a fera e o inseto, à sombra delas
Vivem, livres da fome e de fadigas:
E, em seus galhos abrigam-se as cantigas
E os amores das aves tagarelas.,
Não choremos, amigo, a mocidade!
Envelheçamos rindo. Envelheçamos
Como as árvores fortes envelhecem,
Na glória de alegria e da bondade,
Agasalhando os pássaros nos ramos,
Dando sombra e consolo aos que padecem!
Olavo Bilac
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Darrerament, potser són imaginacions meves, en som uns quants que ens anem tornant més intimistes en allò que escribim al blog...No sé, si més no, aquest post l'he trobat entranyable... Costa fer-se vell. i és tan desitjable...
Ja fa temps que 'vell' sembla políticament incorrecte, gairebé un insult: tercera edat, gent gran i d'altres bestieses, a més d'això d'ancians... tot per negar l'evidència, que la vida passa, ves.
Als seixanta anys no s'és jove, ni madur, ni 'gran', s'és vell. I ja està.
Sí, és una tendència perillosa aquesta de l'intimisme, de la qual m'acuso.
Dona, zel, costa més fer-se jove. Fer-se vell no té cap mèrit, és inevitable; ara, hi ha vells i vells.
No cal que et digui, Júlia, que cada cop hi ha més paraules políticament incorrectes i que segons com cal vigilar què diem en alguns camps semàntics, mentre que en d'altres la permisivitat és escandalosa.
Bé, jo m'enclinaria pels 65; considerar-se vell abans és pur esnobisme o estar molt cascat:-)
Sóc una vella esnob, doncs, he, he. Si el mot no tingués connotacions pejoratives no ens faria res començar a utilitzar-lo abans, àdhuc en complir el mig segle, que ja pesa.
Publica un comentari a l'entrada