segon encontre (sense hostilitat)

Avui torno a la Piazzolla a dinar una mica abans que arribi l’allau de treballadors qualificats i inqualificables de la rodalia. La suecana em crida: “Ei, tu, Fuster, vine cap ací!” (encara no ens presentat formalment i trobo agosarat el seu atreviment). Vaig cap allà i em passa un llibre que tenia desat sota el taulell: Joan Fuster: Les originalitats. No sé si és una indirecta sobre el primer encontre o s’ha llegit els comentaris del post d’ahir, o... M’assec i començo a llegir, em salto el pròleg:

La cosa és, ben mirat, decisiva, d’aquelles que determinen el color i la guisa d’una època. Us bastarà, per a comprovar-ho, parar l’atenció entorn vostre, dins vosaltres mateixos. Entre totes les obsessions, més o menys, n’hi ha una de profundament tenaç: l’obsessió d’això que s’anomena originalitat. Podrà variar la dosi en cada cas, però tothom viu posseït per la dèria de distingir-se, de fer sentir la seva presència, de vèncer l’anònim i el nivell. Un impossible supervivent de qualsevol segle passat veuria el nostre com una pul·lulació angoixosa, com un domini de la febre: no solament per la velocitat, pel negoci, pels múltiples estupefaents diaris; més encara que això, el fraparia l’ànsia de singularitzar-nos, que ens manté sempre en tensió. L’home d’avui, quan arriba a escapar d’aquelles formes, una mica banals, i utilitàries, de s’abêtir –la velocitat, el negoci, l’estupefaent que siga-, s’esforça a convertir la solitud en què se sent, el simple fet de la seva existència, en un valor, potser en l’únic valor. I ho fa sense adonar-se’n massa, quasi d’una manera irreflexiva, responent a un instint més que no pas a una vocació. Diríeu, no obstant, que es tracta d’un valor que, per a ser-ho, demana l’assistència embadalida del proïsme. La nostra solitud només ens resulta suportable si la potenciem, o l’excusem, com una singularitat: enmig o enfront de la presumpta compacitat dels altres, només l’orgull ens consolarà.

La noia m’ha calat a la primera; bé de fet no s’ha hagut d’esforçar gaire, com diu Fuster –el de veritat, vull dir- jo, original com sóc, no deixo de ser un més entre els originals; potser no diu ben bé això. La noia –encara no li he preguntat el nom- s’acosta a la taula a prendre nota i com que encara som gairebé sols i la resta està servida, s’asseu al meu costat. Però el que em diu no té cap importància, és un inici com qualsevol altre; si arribem al nus...