Verdel

No sé si el diumenge al matí o a la nit se m’instal·la el nom al cap: Verdel (potser Berdel?). Per què se m’ha acudit de sobte aquest nom deslligat de qualsevol context? Ve i va, sobretot en els moments que no tinc altra feina, que estic en calma, en espera. Sé que pertany a algun personatge que no forma part del meu entorn, de les meves coneixences reals, però no puc anar més enllà. Potser un personatge d’una novel·la francesa, d’una pel·lícula de Chabrol? Segur que no pertany a cap cançó? Tinc la sensació, que sigui d’on sigui, no n’és el protagonista. M’esforço, obro camins, tiro enrere... Res, només foscor. El dilluns al matí, abans d’anar a la feina, torno a donar-li voltes. No m’hi vull capficar. Intueixo que deu ser el personatge d’una novel·la policíaca, però sóc incapaç d’anar més enllà. L’assumpte ja em comença a amoïnar. Gairebé ho tinc, però també sembla que no ho aconseguiré. Per fi, a l’hora de dinar, m’arriba un flash definitiu. Ho veig tot clar, no em queda cap dubte. Em desil·lusiona i em diverteix al mateix temps. Més tard li ho explico a la Joana, que no li dóna cap importància.

Ara m'adono que si us ho hagués preguntat a vosaltres, hauria obtingut la resposta de seguida, però no se’m va acudir. Tampoc no vaig pensar que podria haver trobat immediatament la solució a Google (si hagués escrit les paraules adequades, és clar) ... La Helen Hunt, fantàstica.

P. S. Decididament, Ramon Rovira és un pervertit. Com que li va fallar Miguel Ángel Rodríguez, exportaveu del govern d’Aznar, va buscar algú amb les sigles del partit: (M.) P. P.. Que se sàpiga ni l’un ni l’altre són gaire experts en el tema de les seleccions catalanes, però creen ambient (?). Per cert, i la famosa paritat? Observo poca –o cap- dona en alguns dels seus programes.

metamorfosis

Alguns m’ho heu vist escrit: sóc un defensor de la religió a l’ensenyament. Aquests dies de lleis mesquines i pactes sospitosos em reafirmo en la meva opinió amb la lectura d’Ovidi. En una època que tothom té déus concrets i inamovibles o, contràriament, creu que no hi ha cap déu, en aquest temps de canvis continus, potser caldria tornar als orígens, a la mesura en la desmesura. L’edat d’or va ser, però qui sap si ens hi podem acostar.

Vol el meu geni cantar les formes mudades en cossos
mai no vistos; oh déus, vosaltres que vau canviar-les,
ajudeu-me a trobar quin fou l’origen del cosmos
i porteu fins al temps d’avui el poema continu.
Força abans de la terra, el mar i la volta celeste
no hi havia res més que aquella unitat primitiva
anomenada Caos, de masses informes, confuses;
tot eren pesos inerts i partícules amuntegades
sense lligams: la llavor discordant de totes les coses.
No hi havia un tità que portés la llum a la terra
ni les banyes creixents renovava Febe al seu dia,
ni la terra es trobava al mig de l’aire suspesa
fent-li el seu propi pes d’equilibri, ni amb una abraçada
els litorals del món havia marcat Amfitritre.
[...]
Quan aquell déu, qualsevol que fos, d’aquesta manera
va dividir-ho tot i en va repartir tots els membres,
[...]
Però encara hi faltava aquell ésser més noble, de clara
intel·ligència i que ha de tenir sobre tots el domini:
l’home va néixer, doncs, ja fos creat per l’artífex
de les coses, que a un món més alt donava l’origen
amb la divina llavor, ja fos de la terra novella
separat mentre hi havia restes de l’Èter,
quan de Jàpet el fill, barrejant-la amb aigua de puja,
va donar-li la forma dels déus que tot ho dominen,
i mentre els animals tots abaixen la vista a la terra
l’home va ser dotat d’uns ulls que miren enlaire
per aixecar-los al cel i veure millor les estrelles.
Fou així com la terra, abans deforme i inculta,
va transformar-se acollint l’estranya figura dels homes.
L’edat d’or va ser la primera, quan no s’imposava
l’autoritat, i la fe i el bé, sense lleis produïa.
No es coneixien la por ni la pena, ni en bronze es guardaven
comminadors decrets, ni temia els criteris dels jutges
la multitud suplicant, i vivien segurs sense càstigs.

(Us volia triar els fragments de Los quinze llibres libres de transformacions del poeta Ovidi, de Francesc Alegre, quan diuen que es va acabar l’humanisme a les lletres catalanes, però com que no el tinc a mà, m’ha semblat que la versió de Jordi Parramon, feta just 500 anys després, és una opció que fins i tot us acostarà més a l’original.)

el senyor Batlle

Ahir, casualment i amb retard -cap breu a cap diari-, vaig assabentar-me de la mort d’en Joan Batlle, de la llibreria de vell del carrer de la Palla número 23, una de les més interesants de Barcelona, en la meva opinió. La seva mort és la mort d’una mica de mi.

Vaig conèixer el senyor Batlle el segon o tercer any d’arribar a Barcelona, quan tenia 18 o 19 anys i anava buscant per les llibreries de vell alguna obres no reeditades que necessitava per alguna assignatura i que ell sovint em proporcionava. Trobava jo que el llibreter tenia alguna cosa de sinistre i de burleta, com de professor exigent i irònic davant de l’alumne que no ha estat prou atent a les seves explicacions i no té suficientment clar per on van els trets. A casa seva he comprat auques, novel·les, llibres de poemes, assaigs... Sovint havia d’esperar algunes setmanes a aconseguir els meus objectius, perquè el senyor Batlle treballava al seu ritme i havia de buscar als pisos superiors i al magatzem el material que devia tenir en un desordre que no admetia les presses. Al final, però, podia sorprendre’m amb troballes inesperades, en moltes ocasions la meva espera era inútil: malament quan no recordava de memòria si tenia això o allò.

En els dos darrers anys el visitava i el consultava amb més freqüència a causa del meu interès per la literatura infantil anterior a la guerra civil. Ell n’era un expert, sobretot amb “En Patufet” –al costat de la seva taula s’apilaven força volums relligats per anys de la revista (jo li vaig comprar el de 1938)-. Cada vegada que em veia últimament em preguntava: “Que noi, has trobat alguna cosa nova?”. Jo, que ja no sóc un noi, li parlava de les meves darreres troballes i ell em dedicava un dels seus escassos somriures, que encara em semblaven mig sorneguers, i algun cop m’ensenyava alguna novetat que li havia arribat i em podia interessar o em parlava de les il·lustracions de tal o qual llibre, dels motius pel qual no anava a la fira del llibre... poca cosa, el que dóna una parada en el camí

No sé res de la vida privada del senyor Batlle perquè la nostra relació era estrictament professional, monotemàtica. No sé si el seu fill continua la tradició, com la va seguir el seu pare, o triarà una altra opció. Quan pugui em passaré pel carrer de la Palla per donar-li en condol i per animar-lo a continuar.

Senyor Batlle, ens veurem.

nadal (monòleg)

La ciutat ha encès centenars de bombetes –menys que en altres anys- en alguns carrers: ha arribat Nadal. El fred, atent a la crida lluminosa, s’ha presentat ensems, l’acompanyava el vent, i les fulles de l’Eixample no s’hi han resistit. El tret de sortida ha coincidit amb el dia mundial contra la violència de gènere i el dia mundial sense compres. He vist que a les botigues la gent que s’afanya a fer-se amb peces d’abric, la climatologia mana, i altres que pregunten preus i miren opcions per a més endavant. En una botiga, una senyora carregada de bosses se’m cola, consento, em sembla que té més necessitat que jo d’arribar al pròxim destí. No sé si el 25, marits i mullers, parelles diverses, pares i fills, han fet una treva –només el 25? Només una treva?-. Al portal de l’Àngel hi ha el formiguer de sempre que puja, baixa i es desvia. Arriben dos mossos amb moto fent sonar la sirena –no s’havia vist mai-, aparquen i, pit enfora i barbeta enlaire, miren segurs i protectors el seu entorn –no s’havia vist mai-, no sé sap que busquen. Torna la calma i l’anar i tornar incessant. Els llums nadalencs són anodins: ja no hi ha el gran arbre d’altres temps –l’ecologia mana- ni les vermellors en forma de bosses de la compra d’un altre any –dissimulem, hipòcrites, el veritable sentit de Nadal-, que va aixecar crítiques entre ... Noto més presència policial –la trobada mediterrània marca el ritme- i els de les mantes, inquiets i desconcertats, que no s’atreveixen a exposar la seva mercaderia que no paga impostos. Repasso mentalment nebots i edats i els regals de reis més adients. En una botiga veig arbres de Nadal de plàstic de color cendra, com si ja haguessin fet la seva funció abans de començar, uns altres, electrificats, mostren les branques filiformes que canvien de colors: tots els colors del món. Diuen que els de l’Ajuntament es barallen com sempre per un pessebre. Els de l’Ajuntament són més moderns que ningú i cada any organitzen un concurs per veure qui té la idea més interessant en qüestió de naixements i reis i pastors. Aquest any li ha tocat el premi a una noia argentina que no volia i volia posar el caganer. Uns l’animaven adduint la tradició catalana, d’altres la renyien, fent esment de la nova normativa municipal contra l’incivisme i el mal exemple que es donaria. Els de l’Ajuntament tenen tendència a remenar merda i el caganer pot ser motiu d’una cimera. Jo, com cada any, aniré a veure els magnífics pessebres de l’església de Betlem on encara mai no he vist cap caganer, i és que aquests no estan al dia. Avui, a la tele, han programat la primera pel·lícula amb santa Claus i els valors nadalencs. No us preocupeu si no l’heu vista, en tindreu d’altres.

A la plaça de Catalunya, a penes il·luminada, hi ha la jaima sense calefacció de la Catalònia, que potser es mantindrà impertorbable fins l’arribada de Sant Jordi. Una parada testimonial, de resistents. L’espai no permet massa material i s’hi troben els llibres que deuen considerar més vendibles. Em crida l’atenció que una part important estigui dedicada als llibres de cuina. Cuina més la gent d’ara que la d’abans? Jo, la setmana que ve, celebraré el dia mundial de l’escudella i carn d’olla, un del meus plats favorits (aquesta setmana, seguint la tradició torroellenca, m'he menjat el primer torró de la temporada). Si aixequeu la vista, veureu que el Corte Inglés us desitja “Bones Festes”. Doncs això, que si ho diu el Corte Inglés és veritat. Ha de ser veritat. Jo avui us desitjo també bones festes, no sigui que quan arribi el moment, enfeinat com estaré amb les compres, no me’n recordi.

Barça. traïcions i pressió

El Banc de Sabadell acaba de treure al mercat un producte espectacular –tot és relatiu en banca, evidentment- per frenar el boicot als productes catalans i per demostrar una vegada més que el futbol és molt més que un esport. Llegiu i ho comentem:

Banc Sabadell llança al mercat el primer dipòsit referenciat a la Lliga de futbol espanyola

- El nou BS Dipòsit Campió es formalitza a sis mesos amb el 100% del capital garantit i un rendiment del 5% TAE, en el cas del dipòsit referenciat a l´equip guanyador.
- El client podrà contractar qualsevol dels vint dipòsits diferents, un per cada equip de l´actual lliga de Primera Divisió, que inclou aquest nou producte, pioner al nostre país.
Banc Sabadell, per mitjà de les seves xarxes comercials SabadellAtlántico i Banco Herrero, iniciarà dilluns pròxim, dia 28 de novembre, la comercialització del nou BS Dipòsit Campió. Es tracta d´un innovador dipòsit a sis mesos i un dia que, en lloc de vincular-se a índexs financers, es referencia a un esdeveniment esportiu, en aquest cas, a l´equip que guanyi la Lliga espanyola de futbol 2005-2006.
D´aquesta manera, el client podrà contractar algun dels vint dipòsits diferents (un per cada equip de l´actual lliga de Primera divisió) i al venciment rebrà un rendiment o un altre en funció de si el dipòsit contractat correspon a l´equip que guanyi la lliga o no.
BS Dipòsit Campió ofereix, a partir d´una inversió mínima de 600 euros, els avantatges següents:
- La recuperació total del capital invertit.
- Un rendiment del 5% TAE en el cas d´haver contractat el dipòsit de l´equip guanyador i un 0,10% TAE en la resta de dipòsits no guanyadors.
- També es pot contractar un «Pack 2 dipòsits» d´equips diferents amb la intenció de maximitzar les possibilitats d´obtenir un rendiment molt interessant.
A més a més, entre tots els clients del nou BS Dipòsit Campió es sortejaran deu viatges per a dues persones per assistir a la final de la Champions League, que es celebrarà a París, el mes de maig pròxim. El premi inclou tant els bitllets d´avió com l´allotjament i les entrades a l´estadi de la final.
Barcelona, 25 de novembre de 2005

En resum, que el banc ens ofereix una altra satisfacció als seguidors del Barça. No només celebrarem el campionat de Lliga i la Champions sinó que a més ens veurem recompensat amb un augment del 5 % del nostre capital si l’ingressem en aquest dipòsit. Auguro un creixement espectacular dels fons de l’entitat. Dilluns mateix faré el traspàs i a esperar 6 mesos per obtenir els fruits d’una inversió segura i, vistos els temps que corren, d’una rendibilitat prou acceptable.

Evidentment, jo i els que no tenen preferències esportives ho tenim força clar, però estic pensant en els efectes col·laterals de l’anunci. Quantes traïcions es produiran entre els seguidors dels altres equips de la Lliga? Quants seguidors de l’Espanyol o del Madrid, fidels als seus principis, s’hauran de conformar amb un 2 o 3 % per tal de restar fidels als seus equips? Seran molts els que trairan el seu club de tota la vida només per obtenir un rendiment econòmic que a la fi no compensarà els fantasmes que els perseguiran per sempre més? Alleugeriran alguns el seu sentiment de culpa apostant pel “Pack 2 dipòsits”, arriscant-se a uns guanys inferiors al desitjables? I entrant en una lectura més profunda de la proposta del Banc de Sabadell: són els seus dirigents periquitos que intent crear una pressió insuportable en el Barça , que a partir d’aquest moment haurà de respondre no només davant dels seus socis i simpatitzant sinó també davant de la societat en general? De moment ja conec un eximi madridista a punt per invertir: Roberto Carlos, el més destacat paladí del Madrid, diu que necessita un descans, que se’n vol anar al Brasil. El gest de desvincular-se de la casa blanca per poder invertir en llibertat l’honora; de totes maneres, si se segueix el seu exemple, la Lliga perdrà part de l’interès que encara li queda.

Sigui com sigui, la imaginativa proposta del Banc de Sabadell portarà cua i crearà polèmica. Ja ho anirem veient i n’anirem parlant. Que us hi jugueu que el proper pas el farà la Caja de Madrid, assegurant un 5,5 % de rendibilitat als qui inverteixin en el segon, tercer o quart classificat? Un joc molt més d’atzar que el dels de Sabadell.

rodar

Deu passar dels 65. Ja ha viscut més que la majoria dels seus contemporanis i encara li queden més de 15 anys d’activitat constant. Va abandonar dona i fills per seguir el seu camí, no obstant va dedicar un llibre al seu fill on li parlava gairebé de tot perquè sempre tingués una guia. Ha viatjat per Europa, Àsia i Àfrica. És magister en Arts. Coneix reis i jerarquies eclesiàstiques. Diverses ciutats li han proporcionat subvencions per a les seves empreses. Els seus deixebles el segueixen. Parla i escriu diverses llengües. En la seva joventut va compondre poemes amorosos, però després va diversificar la seva literatura, tant podia escriure sobre matemàtiques com sobre astronomia com inventar-se un sistema per conèixer Déu –sobre què no va escriure?-. Crea un llenguatge literari que servirà de model per als autors posteriors. Quants llibres deu haver escrit en aquest moment: dos-cents, dos-cents cinquanta...? És una biblioteca ambulant. Ningú no se li pot comparar.

Però se sent cansat, ignorat, sol. Ell també és humà. Repassa la seva vida. És conscient de la magnitud de la seva obra, de l’exemple que ha donat, però no se sent estimat, li dol el desconeixement i la incomprensió de la gent. Escriu al Cant de Ramon, sense preocupar-se gaire de la rima:

Son hom veyl paubre meinspreat;
no ay ajuda d'ome nat
e ay trop gran fayt emparat;
gran res ai de lo mon sercat;
mant bon exempli ay donat;
poc son conegut e amat.

Només una parada, un instant i després continuarà: escriure, viatjar, parlar, demanar, convèncer... Raó i passió. La vida –el món- és una roda: fa més de set-cents anys ho explicava al seu fill. Ell, però, continua “en lo cap de la roda subirana”.

(Ara tinc dies lul·lians)


Powered by Castpost

retrobament

Alguns potser recordareu que els meus prejudicis van fer que sortís decebut de l’exposició Amidament de la Pedrera. Aquesta nit, en canvi, sense idees preconcebudes, se m’ha fet curtíssima la paraula de Perejaume al Saló de Lectura. He trobat tantes idees, tanta vitalitat, tanta força, tants suggeriments, tants pensaments compartits, tanta diversió (en el sentit de dues -o múltiples- versions, visions, plantejaments) que m’ha sabut greu no haver enregistrat el programa per poder-lo anar passant i repassant lentament, per gaudir de cada moment i fer-lo servir com els ermitans que potser en una altra època llegien el Llibre d’amic e Amat de Ramon Llull: un verset per cada dia de l’any i 366 versets en total perquè fins i tot en quedés un si l’any era de traspàs.

No us equivoqueu, no estic entonant un mea culpa per no haver mirat com calia Amidament. Segurament ara la meva reacció ara seria similar: sóc molt limitat en composicions plàstiques. El que m’ha captivat és l’entusiasme i la visió del món d’en Perejaume, el que deia i el que s’endevinava, la seva capacitat de relacionar, d’aportar o de recordar noves perspectives, d’anar més enllà.

Com que no puc recordar amb precisió les seves paraules, potser que el que hauria de fer és acostar-me a la seva obra escrita. Per on començo? Ludwig Jujol, Oïsme: una escriptura natural a partir dels croquis pirinencs de Jacint Verdaguer, La pintura i la boca, Obreda...?

Que quedi un verset –mal recordat- d’aquest amic e amat que ha estat avui en Perejaume: Quin privilegi ser català: poder ser uns dels dos que en aquest moment estant llegint en la llengua original Els herois de Prudenci Bertrana, per exemple, mentre molts altres estan llegint una novel·la de Faulkner. No, no us donaré la meva opinió en aquest post balbucejant d'avui, és cosa vostra el procés de meditació.

Ep, que si voleu anar a la Pedrera, encara continua l’amidament.

desitjos i realitats

Llegint la convocatòria d’una trobada de blocaires el dia 27 d’aquest mes a Girona, vaig pensar que posats a fer, tot i no conèixer les preferències dels assistents, s’hagués pogut pujar una mica més i celebrar-la a Santa Caterina. Per què no una mica de camp en un dia especial, vaig pensar. Era un pensament personal deslligat de la realitat concreta de la trobada. Aquella necessitat que em ve de tant en tant d’estar en contacte amb la terra, no us sabria explicar ben bé per què.

Santa Caterina és aquest divendres i força gent de la comarca del Montgrí celebra la festa amb una visita a l’ermita, situada al mig del massís, on es fan algunes celebracions i molts es queden a dinar. Fa molt de temps que no hi vaig i pensava que potser aquest any, però els torroellencs, que són els qui decideixen quan s’ha de fer l’excursió, trien el diumenge abans o el posterior, i ja deveu haver endevinat que van decidir-se pel dia 20, suposo que perquè no coincidís amb la fira de sant Andreu d’aquest dissabte i diumenge. Així que aquest any tampoc.

Per tal de tenir algun consol, he reprès la lectura de Solitud en aquells passatges en què es narra la festa de Sant Ponç i més o menys em semblarà que hi he assistit perquè, fet i fet, les coses tampoc no han canviat tant. Quan pugui, ja m’hi aproparé en una visita més solitària, més de dia després.

Tota la vida de l’encontrada, de Llisquents fins al mar de Roquesalbes al pla llunyer, s’anava concentrant en aquells cims erms de Sant Ponç, que, no poden contenir la gent, la deixava regalar pendissos i solanes avall, cap al Bram, cap a les pinedes i coregades voreres, on s’aturava a grumolls, a claps inquiets que feien acampaments pintorescs. A mig matí es veien a tot arreu, com senyals misteriosos d’un pla estratègic, els muntets de tres pedres del fogó silvestre, i escampats a la vora, les paneres i sarrions esventrats de les vitualles; i, més tardet, nombroses i blanques fumaredes, travessant de dret la quietud dels aires, s’aixecaven com arbres esborradissos d’una blanca boscúria de miratge. Pel camí i dreceres de la banda de Murons podien pujar-hi, bé que malament, cavalcadures i fins tartanes de lloguer...

No sé si aquest anys hauran deixat encendre focs en la muntanya encara mig ennegrida pel darrer incendi o la gent s’ha portat el dinar fet. Sigui com sigui, la cosa devia anar més o menys així:

Les rialles sonaven harmòniques i es responien les unes a les altres com cants d’aucells, el to roig de les cares lligava amb el blau pur del cel, els membres, amb lassitud mandrosa, trobaven positures gràcils d’estàtua clàssica; els baumes ingrats es destriaven i fugien pels aires, i els agradosos restaven suspesos entorn de les testes com una manyaga de l’olfacte. En les mans aixecades els gots de vi respledien amb vivors cristal·lines d’òpals i granats, les eines relluïen migpartint les fruites veroles, i els ventrells satisfets, avivant l’escalfor de les idees, inspiraven acudits escaients, picardies enginyoses de conte popular.

I qui sap si en acabar de dinar la vida ha seguit el seu curs com sempre, però segurament sota mirades encara menys vigilants.

En la quieta replena i encantada de la digestió, l’instint de vida, excitat, gairebé incontenible, feia son curs, desafiant les vigilàncies descuidades i els riures indulgents dels ulls aclucadissos. Fins que vingué a envestir-lo i fer-lo trencar de camí el primer refilet del flabiol que anunciava les sardanes.

I per no saber, tampoc no tinc notícies sobre si aquest any del centenari de Solitud s’ha fet un esment especial de l’obra en aquest paratge clau de la novel·la. O ves a saber si un grup de blocaires més o menys anònims han homenatjat Víctor Català, de qui podem estar segurs que en l’època actual hagués començat obrint algun bloc, fins que, arribat el moment, algú l’hagués descoberta o ella, segura de si mateixa i coneixedora a través dels comentaris de la bona acollida dels seus post, hagués decidit sortir de l’anonimat.

blasme del plagi o de com crear reticències

De vegades penses que algun plagi ha aconseguit superar l’original, en altres casos se t’acut que l’autor es podria haver esmerçat una mica més, en alguna ocasió veus que l’escriptor no domina el concepte i ha optat per l’afusellada, caigui qui caigui –i al final també cau ell-. De tots els plagis possibles, n’hi ha un que em sembla de jutjat de guàrdia; és el d’aquell qui ha pretès construir una obra d’una sola paraula i ha fracassat a aconseguir un resultat final mínimament acceptable.

En el carrer més cabalós de Barcelona, el Portal de l’Àngel, s’ha instal·lat, com en anys anteriors, una petita fira de productes alimentaris sota els auspicis, entre altres institucions i organitzacions, de l’ADEC (Associació en Defensa de l’Etiquetage en Català). És poqueta cosa, però suficient per poder comprar un pa de bona qualitat, els embotits que t’abelleixin, unes postres a base de formatge o dolços i, un cop a casa, regar-ho tot amb un Priorat reserva que també has comprat allí i que si bé no és extraordinari té un bon preu. Fantàstic!

Si deixem per un moment la gastronomia i en fixem en la llengua, sorprèn com en una de les parades han estat incapaços de plagiar el diccionari. Mira que els costava poc, que l’esforç havia de ser mínim, però no ho han aconseguit. I és que el bon plagi no està a l’abast de tothom. És més complicat del que sembla a primera vista. La veritat és que la qüestió de la llengua no tindria gaire importància en si mateixa si no fos perquè un s’acaba preguntant quina fiabilitat poden tenir els productes d’una parada que es mostra incapaç d’encertar el nom que l'acull.

(En Trevor em diu en un comentari que Vicens és de Lleida i que allà, segons el DCVB, és legal escriure turrons. Que en quedi constància. Vist el fracàs, potser hauria de parlar dels accents a les majúscules i que quedi compensat. O és que jo ja parlava d'això... No, que això és acceptable des del punt de vista del disseny.)










P.S. Està vist que parlar del plagi atreu l’interès dels lectors. El meu post d’ahir em va disparar un comptador de visites mig esteranyinat; el que no m’explico és perquè avui han vingut a visitar-me 419 curiosos -de moment- preguntant-se majoritàriament perquè “Nataniel va morir un dia a mitja tarda”. I en una altra pàgina meva - sempre polsosa- sobre literatura, ja han aparegut dos centenars de visitants. Hi ha algú que entengui aquests misteris?

elogi del plagi o de com convertir-se en un clàssic

Llegeixo que a Sant Cugat un va llegir com a propi un fragment que era d’un altre i que aquest altre, és clar, el va reconèixer i es va enfadar i va manifestar el seu disgust. Sembla que ara ja tot està gairebé arreglat, encara que em sorprèn que hi hagi comentaristes de l’assumpte més radicals que l’ofès.

En fi, que ara toca viure en un altre moment romàntic, d’exaltació de l’individualisme, de l’obra singular, de la creació sorprenent, ... dels drets d’autor (ai, els diners i la fama!) ... Res de nou. Clàssics i romàntics i romànics i clàssics, la mateixa roda de sempre que va voltant i l’únic que canvia és el temps que triga a donar una volta i que no sempre es fàcil de destriar una i altra tendència, si és que algun cop es presenten en tota la seva puresa.

Jo sóc un defensor del plagi, crec que ho he manifestat alguna altra vegada. Suposo que ho sóc per egoisme. Només de pensar que algun dia es pogués realitzar el miracle de la desaparició dels plagis en la història de la literatura universal m’entra una tremolor insuperable. Tants de llibres que mai no hauria llegit! Uf, no ho puc suportar! Tant de bo hi hagués més plagis en l’actualitat i no em toqués llegir llibres que he de deixar sense acabar perquè el seu autor o autora ha volgut escriure l’obra de la seva vida i s’ha dedicat a prescindir conscientment de tots aquells qui l’havien precedit en l’ofici –si no en tenia consciència, la cosa és encara més greu, vol dir que pensava que podia crear a partir del buit-.

Ep, no em malinterpreteu, estic parlant de plagis, és a dir, del coneixement i de l’admiració de l’obra dels altres que fa que es vulgui incorporar a la pròpia, no del continu retallar i enganxar o de firmar una traducció de la llengua lakota o d’una edició que només han llegit l’autor i la seva família pensant que ningú no et descobrirà. Tampoc no estic parlant de negres, que és una altra història.

El problema és que abans se sabia quan algú incorporava material d’altri, o us penseu que tothom que llegia El Somni no tenia clar que les històries d’Orfeu i Tirèsias no se les havia inventades Bernat Metge, que, per cert, no solia concretar les fonts? El seu mèrit consistia a incorporar-les harmònicament al Somni i dotar-les d’un nou matís, d’una nova funció. El que ara emprenya és que sovint no som capaços de reconèixer les fonts, que amb freqüència les “influències” no són gaire més interessants que la nova obra o que alguns incorporadors ho fan terriblement malament. Jo, però, en aquests aspectes no hi puc fer res.

P. S. Ei, Ernest, que una mica més i m'oblido de tu. Què et va semblar el Barça? Segur que els gols anaven per tu. La resta més o menys com sempre, què t'he de dir que tu no sàpigues, si segur que tens línia directa.

aniversaris i celebracions

Llegeixo sobre diverses celebracions en els blocs. Jo mateix, si me n’hagués recordat, hauria parlat dels meus 500 posts, però ara he de dir que són 511, cosa que em fa pensar que tanta incontinència verbal amb un any i poc més de dos mesos ha de ser indici d’algun trastorn, d’alguna patologia que caldrà consultar amb l’especialista adequat.

Sobre el Barça d’ahir, què us he de dir que no sapigueu?

D’en Franco gairebé ja no me’n recordava i tampoc no en parlaré, excepte potser per dir que una part de la seva obra és ben viva i es multiplica. Qui ens ho havia de dir que, segons diuen les enquestes, la família reial tindria tan bon predicament?

En fi, que és diumenge i és novembre. No suporto els diumenges. I la meva família té tendència a néixer a l’hivern i a morir-se aquest mes: la meva àvia, el meu pare, la meva padrina... Massa aniversaris.

Ja ho veieu, un post més per a mi que per a vosaltres.

je ne regrette rien

Em passo per la Boqueria perquè vull comprar una mica de pernil canari a la parada que hi ha a l’entrada, a mà dreta, just abans del mateix mercat. Tiro Rambla avall, més avall que altres dies, i de sobte em trobo que, vigilat per Pitarra, ha tornat a obrir el "quiosc de la cazalla" de l’Arc del Teatre. Pocs canvis, el mateix escenari d’abans amb escasses innovacions destacables: la mateixa obertura mínima, com de teatre de guinyol, una ceràmica il·lustrada que recorda que l’establiment va inaugurar-se l’any 1912 i un amo menys sorrut, més predisposat a la conversa. Al principi no veig la cazalla amb panses que era l’atractiu del baret, però el propietari me’n mostra el pot i també les reserves. Quedem que avui no me’n prendre perquè vaig massa mal menjat i que ja baixaré un altre dia i me la beure amb panses o sense, o potser tastaré un Machaquito o un Chinchón extrasec d’altíssima graduació (jo no faig boicot als productes de Madrid).

El quiosc de la cazalla era una parada obligada en l’època en què érem capitans d’aquelles llarguíssimes nits dels 18 anys, i els 19, els 20... I em ve com un flash dels altres llocs, algun encara existent o la majoria ja fa temps desapareguts. El Jazz Colon, a l’altra banda de la Rambla, on convivíem els nadius i americans de la sisena flota; el Villa Rosa, amb predomini de la copla, ara reconvertit; la Bodega Bohemia, “donde el artista nace”, al carrer Lancaster, amb un pianista impertèrrit, i on de tant en tant fèiem escarni dels vells i fracassats que tenien una dignitat que només ara reconec, i al sortir esperàvem una estona que el forn de la cantonada tingués a punt les ensaïmades; el London, el lloc per excel·lencia de la moguda del moment, amb un Jaume Sisa habitual i pregalàctic, el de qualsevol nit pot sortir el sol... Més avall quedava el Pastis –ara també falsejat-, al carrer Santa Mònica, petit i fosc, on preníem aquesta beguda i ens emocionàvem amb les cançons de l’Edith Piaf que la senyora Carme anava triant.

En fi, que quan vulgueu ens trobem per prendre una cazalla, del Pastis en tinc prou amb la veu i la música, però per si us hi voleu passar, més avall us el presento.

Non! Rien de rien ...
Non ! Je ne regrette rien
Ni le bien qu'on m'a fait
Ni le mal tout ça m'est bien égal !

Non ! Rien de rien ...
Non ! Je ne regrette rien...
C'est payé, balayé, oublié
Je me fous du passé!

Avec mes souvenirs
J'ai allumé le feu
Mes chagrins, mes plaisirs
Je n'ai plus besoin d'eux !

Balayés les amours
Et tous leurs trémolos
Balayés pour toujours
Je repars à zéro ...

Non ! Rien de rien ...
Non ! Je ne regrette rien ...
Ni le bien, qu'on m'a fait
Ni le mal, tout ça m'est bien égal !

Non ! Rien de rien ...
Non ! Je ne regrette rien ...
Car ma vie, car mes joies
Aujourd'hui, ça commence avec toi !




Powered by Castpost

tardorenc. elogi de l'americana

Un dels aspectes que valoro més de l’arribada del primer fred tardorenc és la possibilitat que m’ofereix de vestir-me amb americana. No amb qualsevol altra peça semblant, que també, segons els casos, sinó amb la genuïna americana. El que n’aprecio sobretot són les seves butxaques: la quantitat, la disposició, la mida i la forma.

Com a mínim se’ns presenten amb quatre butxaques, les dues externes de la part inferior, la més petita situada a la part superior del costat esquerre i una o dues d’interiors; algunes tenen també un infern petit, normalment a l’esquerra, i encara a d’altres els han afegit dues butxaquetes a sobre de les exteriors, que em semblen relativament eficaces i estèticament reprovables.

Quant al lloc que ocupa cada butxaca, el trobo òptim per aconseguir ordenar tot el material que a l’estiu m’és tan difícil d’acomodar entre les butxaques de la camisa i les dels pantalons. Claus i monedes a la butxaca inferior de la dreta, sense abusar perquè pot perillar el folre i colar-se les monedes fins a llocs inabastables; la butxaca de l’esquerra pot quedar lliure, si no vols aconseguir un equilibri amb les claus de la feina, per exemple, a punt per a qualsevol emergència: els tiquets de la compra, el paperet publicitari que t’han ofert en un lloc sense papereres...; a la part superior hi va el passi del metro a alguna altra bagatel·la que pesi poc, potser les ulleres sense funda; repartit a l’interior, la resta del material: els bitllets –no porto cartera-, llapis i bolígraf, una llibreteta, el paquet de tabac-encara fumo-...; si la jaqueta té l’infern de la part esquerra, s’hi pot ficar l’encenedor. Com que habitualment no porto mòbil, encara em sobra lloc.

La forma quadrada i la disposició recta, no obliqua com en alguns altres peces, és també fonamental: res de fer malabarismes per posar i treure el material sinó assequible amb un moviment elegant de la mà i sense la possibilitat que un gest bruc t’ocasioni la pèrdua irreparable de part de les pertinences.

Hi ha dos coses que diuen que queden lletges quan portes americana: caminar amb les mans a les butxaques i guardar-hi llibres. Les butxaques queden excessivament altes i passejar-s’hi amb les mans a dintre, a part de complicat, ofereix una imatge poc digna, pròpia d’aquell qui ignora les més elementals regles d’urbanitat. Per altra banda, es comenta que els llibres, que inevitablement sobrepassen les mides establertes verticalment, a més de deformar la peça, són signe d’una bohèmia passada de moda, es veu poc. Què voleu que us digui, jo m’acabo d’emprovar Bartleby, l’escrivent (91 pàgines), un clàssic de butxaca (per què s’haurien de dir així si no fos per què hi caben) en l’edició dels Llibres del Mall i penso que faig patxoca, amb la seva part superior sortint lleugerament i insinuant un misteri que no serà descobert més que en el metro. Dintre d’una estona aniré a fer una volta pel Passeig de Gràcia i observaré dissimuladament si em miren més la butxaca dreta o la del llibre. A la fi, el que és perillós no és que els llibres deformin les butxaques sinó la ment.

3, 2, 1... 0

educar v. tr. Formar (algú) desenvolupant i dirigint les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals

Avui, mentre anava passant el dia i vivia fets relacionats amb la vaga d’estudiants contra la LOE o llegia les informacions que s’hi donaven, anava pensant que la definició de diccionari del concepte educar va perdent elements (facultats) a mesura que es va avançant en el procés que indica el verb. Tres facultats majoritàriament desenvolupades –millor o pitjor- a la primària, dues a la secundària i una als estudis superiors. A mesura que la gent es fa més gran augmenta el grau d’especialització i es comencen a tenir reticències a l’hora d’oferir una formació integral. Res, que em semblava curiós.

Per altra banda, creure que l’educació és una tasca que ha de quedar fonamentalment en el clos de les escoles, els instituts, les universitats o altres centres d’ensenyament em sembla una de les perversions comunament acceptades més inacceptables de la societat actual, que, com qualsevol societat, es creu més avançada en tots els camps que les societats del passat. Em remeto als fets.
Els centres d’ensenyament –em costa anomenar-los centres educatius- només són una part, amb diversos graus d’efectivitat, de l’inacabable procés d’educació, els únics que estan mínimament regulats –regularment regulats, irregularment regulats, irregularment irregulats...- per lleis, normatives i disposicions diverses. Més enllà d’aquests centres, queda tot un món que incideix cada vegada més en la formació de les persones i que queda completament al marge de normatives. A fora queda la realitat.

I no m’allargo. Si sou tan amables i teniu la paciència de llegir el document que enfronta realitat i irrealitat i voleu discutir-lo amb mi, estic a la vostra disposició. Sigui com sigui, potser en parlaré igualment, però avanço que em resulta una tasca fatigosa, inútil.

rànquings

Llegeixo les llistes dels llibres més venuts a l’”Avui” i a “La Vanguardia”. Bona part de les llibreries consultades són les mateixes, però el resultat defereix de manera notable en algun cas. Com que ignoro el procediment exacte que se segueix a l’hora de fer les consultes no puc aventurar cap hipòtesi, però m’atreviria a dir que el concepte “llibre” al menys no és el mateix en els dos diaris.

Avui

1. Pandora al Congo, de Sànchez Piñol
2. Les intermitències de la mort, de Saramago
3. El port de les aromes, de Lanchester
4. Heretaràs la Rambla, d’A. Bosch
5. El retorn del professor de ball, de Mankell
6. El zahir, de Coello
7. Tòquio blues, de Murakami

La Vanguardia

1. Pandora al Congo
2. El cel ens cau al damunt
3. L’historiador, de Kostova
4. El zahir
5. El port de les aromes
6. Home lent, de Coetzee
7. La pell freda

Tot i que la llista de “L V” és més llarga, encara que jo m’hagi limitat als set primers, no s’hi troba el llibre de Saramago –el segon del rànquing a l'"Avui"!- ni el de Mankell. Misteris.
En canvi, a l’”Avui” no es veu L’historiador, Home lent ni La pell freda. Per suposat, El cel ens cau al damunt tampoc no hi és. No m’havia fixat mai que en aquestes llistes apareguessin els còmics. No sé si és que sóc poc observador o és que a “L V” ara fan servir nous criteris. M’imagino aquells qui compren segons aquestes llistes quan en demanar l’obra a la llibreria els presenten una historieta gràfica, segurament la més dolenta de la col·lecció, mentre ells potser s'esperaven alguna novel·la sobre la imporrtància creixent de la religió. Per altra banda, dubto que el còmic, que ja apareix per quarta setmana, sigui només el de la versió corregida, m’hi jugo el que vulgueu que també tenen en compte el del “s’ens”. Per cert, vaig veure que la versió amb els errors, presentada com a única, havia aparegut a l’“eBaiy” francès amb un preu de sortida de mil euros. Sembla que un espavilat del Rosselló volia fer l’agost. No sé com va acabar la cosa, però no crec que colés.
Algú me’n fa cinc cèntims sobre Heretaràs la Rambla? A mi, des que em vaig encallar amb un llibre d’en Bosch em costarà la reconciliació.





P. S. Un dels que cada dia fa més mèrits per aparèixer en els primers llocs del teatre mesetari és en Boadella. Avui he escoltat la bona sintonia que tenia amb Esperanza Aguirre i és que tot s'aprofita-, gran valedora del prohom. La presidenta destacava la valentia del director a l’hora d’expressar-se en llibertat en qualsevol circumstància. Per la seva banda, Boadella, suggeria que els de la seva tribú subvencionessin alguna companyia de teatre en castellà, de la mateixa manera que la Comunitat de Madrid li paga a ell el 80 % de la producció En un lugar de Manhattan. Li durarà la subvenció per estrenar-la a Catalunya o haurà de buscar nou promotor?
A la pàgina dels Joglars llegeixo algunes de les noves activitats de l’astre, que els diaris del país no ens diuen i que estan convertint el nostre director en un català universal –bé, sí, de l’univers espanyol; però tot es començar-: “El dramaturg i director teatral Albert Boadella ha estat designat per la junta de govern de la Real Maestranza per pronunciar el tradicional pregó taurí de Sevilla de l'any que ve, que se celebrarà el Diumenge de Resurrecció, coincidint amb l'inici de la temporada taurina, al teatro Lope de Vega.”

una tria

Potser alguns no ho teniu present, però consta en les lleis de diversos països, aquí també, que els pares són responsables dels fills i els fills, quan arribi el moment, dels pares. I no és paper mullat, com ho demostra el fet que a França, sempre tan eficaços, sempre tan rigorosos en el compliment dels seus principis i(llibertat, igualtat, fraternitat, legalitat) i sempre amatents a buscar –i trobar- els orígens de qualsevol manifestació cultural ja han empresonat una mare per tenir poca cura del seu fill menor d’edat participant en una de les nits de foc. La senyora es va passar la nit tancada en una cel·la al costat de la del seu fill a l’espera del que es resolgui posteriorment. Al·lega en defensa pròpia que la seva mobilitat és inferior a la del noi i que no li pot anar nit i dia al darrere. Mentrestant, jo ja tremolo pensant que en algun moment les autoritats franceses s’adonaran que els mestres que tenia el noi també deuen ser culpables de la seva educació deficient... i els altres familiars, veïns i gent diversa. No em preocupa tant que finalment s’adonin que el ministre d’Educació i el d’Assumptes Socials (o com es digui a França) són les darreres anelles de la cadena. Mira que si s’esdevé que en una cel·la hi hagi el noi, a la del costat els pares, al costat el mestre, més enllà el polític corresponent... De totes maneres, abans que arribi el moment de culpar tota la cadena s’hauran de modificar alguns lleis i això, ja ho sabeu, és un procés lent. És clar que a França, ara que van llançats en els aspectes més tangibles, ho solucionaran en un tres i no res.

Mentrestant al nostre país va funcionant el voluntariat lingüístic. Es tracta, com sabeu, que algú d’aquí, de parla catalana, dediqui part del seu temps a conversar amb algun nouvingut. No importa el tema, sinó que simplement cal que el qui acaba d’arribar vagi aprenent la llengua i, sobretot, es conscienciï que a tot arreu tothom és més o menys igual (?). Entre els voluntaris il·lustres hi ha Jordi Pujol, que s’ha triat un argentí jove i de bon veure anomenat Fabricio amb el qual xerra de cinema, d’història, de música i de tot el que els passa pel cap. Quan s’hagi foguejat amb aquest noi potser triarà un senegalès indocumentat arribat en pastera que també estigui disposat a ocupar part del seu dia a conèixer l’idioma i el país. Ironies a part, em sembla una bona tasca per un president jubilat. Tan de bo que s’estengui l’exemple i que uns aprenguin dels altres. O potser no és això. Ja es veurà.

P Q

Des d’aquí sovint penso que he de parlar d’això o d’allò, no se si per vosaltres –qui sou vosaltres? o per mi –i jo?-, però se m’escapa el temps o la paraula em fuig, o el que veig i sento em resulta tan incomprensible, que desisteixo de l’esforç inútil de la concreció i la interpretació. ¿Com entendre, per exemple, que cent, mil, deu mil, cent mil persones –potser moltes més- puguin creure de debò que el futur dels seus fills dependrà només de tres o quatre hores setmanals de parlar de la geografia d’Egipte i d’Israel, d’un esbarzer que crema i amaga unes lleis fonamentals i fundacionals, d’un vellet que sent una veu, d’un senyor que es construeix un vaixell perquè s’anuncien tempestes, d’una inseminació artificial, d’un prestidigitador que multiplica els pans i els peixos, d’un que és un però alhora és tres? I totes les altres hores que queden? Què no els preocupen? Que les donen per bones? En possessió de la veritat? Incauts, hipòcrites, manipulats? Hi ha algun altre detall també important, és clar, però diuen que aquest és l’origen de tots els mals.

Com puc explicar i explicar-me el que a penes comprenc? És aleshores que penso que em val més llegir per veure si el poeta m’il·lumina –i potser mentrestant els il·lumina a ells-. Tasca inútil: a mi em reconforta i prou el seu escepticisme i la seva innocència, però a ells... ells –i potser també els altres- fa temps que només es llegeixen i s’escolten -no ho fem tots?- a si mateixos.

Entre marcials i amotinats
Avancen, corren
-escamots convergents,
centúries, legió-
impetuosos, emulant-se
en la carrera única,
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.

Jubilem! Jubilem!
Els orelluts
esdevenen alats
i els banyuts
croats.
Cent sonets
(excelsior!)
ho certifiquen.

Antonio, si veiessis aquests dies!

Antonio, si tornessis gustaries
La amargura del tiempo envenenado.

Sóc el cretí del poble
-fora seny, com l’Ausiàs-
que conta al vent
històries increïbles.

I ara sí que callo.
parlar costa poc.

mata la tele

Pujant cap a casa veig una pintada nova a la porta d’un garatge: MATA LA TELE. L’artista ha dibuixat un televisor de 40 x 50 aproximadament amb una cueta que representa el fil i, al final, l’endoll. No ha inclòs cap signe de violència.

No acabo d’entendre el motiu de la ràbia, però intentaré ficar-me en la seva pell.
Els programes que es poden veure en obert al televisor ja els coneixeu. A ¾ de 7, quan arribo a casa, no em ve bé mirar res del que fan. Darrerament s’ha afegit en obert l’antic Canal +, que no sembla oferir res de nou, en tot cas el que és segur és que no veurem cap llargmetratge.

Fins a les 7 faig una mica de zapping a través de l’ordinador:
Andorra TV: carta d’ajustament.
Valladolid, canal 29: publicitat de Parrillada Argentina (un restaurant?)
Onda Jerez: dibuixos animats doblats a l’espanyo americà
TV Salamanca: res sobre els papers; també dibuixos animats.
TV Segovia: els mateixos dibuixos que a Salamanca.
Vatican Sat 2000: publicitat de Fiat i després de formatge parmesà.
USA WVUE: Escenes i comentaris sobre la sèrie House.
Japó. LFX TV2: repàs de la programació de la setmana.
Austràlia SBS: notícies sobre Israel.

Començo a entendre la pintada. Faig cas a l’artista i mato la tele. Em temo, però, que masoquista com sóc, potser la ressuscitaré una estona aquesta mateixa nit per veure com parlen d’un mort a Àgora.

Diuen que dintre de poc, amb la televisió digital terrestre, que ens costarà una pasta en canvis a l’antena i en l’adequació del nostre televisor convencional, tindrem una oferta increïble de nous canals i una qualitat de visió supèrbia. Ens aconsellen que comencem a pensar en una pantalla plana LCD o de plasma, com a mínim de 30”. Serà un goig per alguns podeu veure la mateixa porqueria repetida en tants canals amb tanta definició i tan gran.

vergonya

Comparteixo els recordatoris del mes de novembre de l'Elisenda i afegeixo el de més avall, que també té moltes emes. Hi ha dates que només són un record, mentre que aquesta indica una situació de vergonya que encara dura. És clar que Espanya i Catalunya -i la resta del món, i tu i jo- tenim temes més importants per debatre i que la sorra, avui que ni tan sols se'n fan rellotges, ja no interessa a ningú.

14-novembre. A Madrid, s’anuncia que el Marroc, Mauritània i Espanya firmen els acords tripartits: Espanya es compromet a posar fi a la seua presència al Sàhara abans del 28-II-76 i a compartir fins aleshores l’administració amb el Marroc i Mauritània. Aquests acords són rebutjats pel Polisario i Algèria.

El BOE publica la Llei de Descolonització del Sàhara Occidental, Llei 40/1975, de 19 de novembre. L’havien aprovada les Corts amb més de cent absències. Els sis procuradors sahrauís no havien participat en els debats i tampoc no la van votar. El preàmbul de la llei diu que el Sàhara "nunca ha formado parte del territorio nacional".

Crec que ahir hi havia una marxa a Madrid per "la llibertat del poble saharahui". No en sé res. Si és així, van triar mal dia: hi havia molta competència.

retalls: any del llibre i la lectura

Us deixo uns retalls de dos esdeveniments centrals de l'Any del Llibre i la Lectura. Ignoro si han gaudit d'un suport institucional important.

Ahir vaig passar per davant de la llibreria Catalònia. Estava tancada, però a la porta hi havia una nota que ens informava que aviat podríem gaudir dels seus serveis a la Plaça de Catalunya. Serà interessant anar a veure la paradeta, si és que aconsegueixen muntar-la desafiant el rigor del fred i de l'ajuntament barceloní. Ja us avisaré quan la tinguin a punt

Les obres que s'han de fer pel reforçament estructural de l'edifici de Ronda de Sant Pere, 3 impliquen que la llibreria haurà de restar tancada a partir del 14 de novembre de 2005 fins a mitjan gener de 2006.
Desconeixem la data exacta de reobertura, encara que la comunicarem tan aviat com pugui ser fixada.
Durant aquests dos mesos, la Llibreria CATALÒNIA seguirà la seva activitat, en la mesura del possible, a la parada que instal·larem a la Plaça de Catalunya, a la part més propera a la llibreria (a l'interior, banda muntanya i riu Besòs). Tot que accelerem les gestions no podem donar encara data d'obertura d'aquesta parada.
Hem de demanar disculpes per aquest tancament temporal de l'activitat i les molèsties i deficiències que patirem, però esperem impacients tornar a estar al vostre servei i millorar-lo en endavant.

Llegeixo a "La Vanguardia", suposo que apareix en altres mitjans, que la queixa virtual que jo exposava des d'aquí sobre el nou horari de "Saló de Lectura" també la fan seva els editors. A veure si a ells els fan cas.

El programa de BTV Saló de lectura vuelve con un horario distinto: alrededor de las 11 de la noche. Todos los editores de esta ciudad seguimos desde hace años la labor excepcional, ejemplar y, en algunos aspectos, heroica que Emilio Manzano y su equipo han llevado a cabo con entusiasmo y eficacia. El sector se ha visto beneficiado de una manera clara y tangible. Entre los muchos y variados factores que contribuyen al impacto de Saló de lectura en la mejor difusión de nuestros libros - gusto, capacidad de comunicación, respetable criterio a la hora de seleccionar títulos e invitados- se contaba hasta ahora la decisión, insólita en el medio, de emitir el programa en horario de máxima audiencia, un detalle que todos aplaudimos ya en octubre del 2001. No entendemos, pues, que se haya desterrado a horarios minoritarios, en el Any del Llibre y precisamente cuando el programa gozaba de mayor audiencia y prestigio, un prestigio forjado no sólo entre los espectadores, sino también entre escritores, libreros y editores, hasta el punto de que su nombre ha rebasado ya las fronteras municipales en las que nació. Por todo ello, los editores Jorge Herralde (Anagrama), Beatriz de Moura (Tusquets), C. López de Lamadrid (Random House Mondadori), Eulalia Gubern (Anagrama), Juan Díaz (director Debolsillo). Cristóbal Pera (Debate), Mauricio Bach (Destino), Berta Noy (Planeta), Mónica Carmona (Mondadori), Milena Busquets (RqR), Carme Esteba (Crítica), Eugènia Broggi (Grup 62), Julián Viñuales (Globa Rythm Press), Miguel Aguilar (Random House), Andreu Jaume (Lumen), Malcolm Otero Barral (Destino), Juan Cerezo (Tusquets), Elena Ramírez (Seix Barral) y Silvia Querini (directora Lumen) pedimos a los responsables máximos de BTV que restituyan Saló de lectura a su horario original.

I un apunt sobre el Saló del Llibre de Barcelona.

apunts comercials

Em sento desconcertat. No sé si dir que en els temps actuals és absolutament inconcebible o precisament a causa dels temps que corren cal trobar-ho normal. Fa uns dies, mentre esperava que la Joana sortís del forn amb el pa, vaig llegir en la paret lateral d’un establiment de Travessera de Gràcia aquest anunci:

No sé si la demanda té molt o poc èxit perquè una mena de pudor va fer que no m’atrevís a entrar a preguntar finalitats, edats, condicions i preus. No sé si les ordenances municipals preveuen aquest cas o es tracta d’un nou negoci que prosperarà i es multiplicarà en els propers mesos perquè tot comerç és acceptable mentre es paguin els impostos i es tinguin el permisos corresponents. De totes maneres, el comprador no devia sentir-se completament tranquil amb la seva innovadora iniciativa, perquè en lletra petita, com a contracor, va ampliar la demanda (els sants també deuen anar escassos), tot i que quedava clar que només ho havia fet en un intent de despistar: el seu objectiu principal no oferia cap dubte.

amidament

Acabada l’exposició sobre Gil de Biedma, a l’entresol de la Pedrera se n'ha instal·lat una d'homenatge a Joan Coromines. M’agrada aquesta sala petita de la Fundació de la Caixa de Catalunya. M’agrada per la seva irregularitat i sobretot perquè sembla feta a la mesura de la meva escassa capacitat de concentració. Domines tot l’espai d’un cop d’ull i tot és a mà. A més, es troba a uns poc centenars de metres de les meves rutes habituals: faig una petita marrada i ja hi sóc.

Abans d’anar a l’exposició –dir-ne exposició és una manera poc rigorosa d’esmentar el que s’hi pot trobar- em preguntava com es podia muntar en un espai físic com aquell alguna cosa atractiva sobre el filòleg. Què s’haurien tret de la màniga per cridar l’atenció dels coneixedors i aficionats al mestre i dels passavolants del Passeig de Gràcia?

A l’entrada, a nivell del carrer, abans de pujar les escales que condueixen a la sala, hi ha reproduïda una conversa d’en Coromines amb diverses persones per tal de fixar l’origen de la toponímia d’un poble. És una lectura seriosa i divertida alhora. Ja a l’entresol, et sembla penetrar en un forat negre (fixeu-vos en la fotografia de més avall) amb tres punts d’atenció: un moble amb 36 calaixos on es guarden més d’un milió de cèdules que Coromines va omplir al llarg dels anys per escriure els seus diccionaris, un taulell vitrina on s’exposen les llibretes amb les anotacions de les seves excursions, i algunes pantalles amb creacions de Perejaume, comissari i creador de l’exposició.

No m’agraden les exposicions on la foscor juga un paper important, encara que sigui el de ressaltar els punts de llum. No em va agradar la llum tènue que a penes em deixava veure, que no llegir, les anotacions de les llibretes –he de visitar l’oculista, és veritat-. Donat el temps de què disposava, no em va semblar convenient intentar entretenir-me amb la lectura de la totalitat de les cèdules dels calaixos. Els efectes visuals els vaig enllestir en un moment: una espècie de corbes de nivell en blanc sobre negre que es reproduïen en el sostre i que segurament feien al·lusió a les 1323 excursions de Coromines a la busqueda d’informació –i per plaer-. Els efectes auditius duren un instant: dos sonogrames del so conjunt de totes les entrades de l’Etimològic i dels topònims recollits durant les excursions. Vaig observar que aquest sons inesperats que es produïen regularment provocaven un ensurt considerable en alguns assistents, fins al punt de fer-los fer un saltet o d’amollar una exclamació de sorpresa. La lectura de dues entrades de l’Onomasticon Cataloniae va ser breu.

Ja us heu adonat que l’exposició em va decebre. Jo esperava trobar un Coromines variat, explicat des de múltiples perspectives, fins i tot controvertit, i em vaig trobar una exposició força unidimensional. Després vaig entendre que l’error era meu. Que no es tractava de mostrar el mestre en totes les seves facetes sinó que era una exposició de l’artista Perejaume titulada Amidament. Evidentment, la cosa canviava: es tractava d’una interpretació i calia veure l’exposició des d’aquesta perspectiva. Jo ja no vaig poder fer el canvi, però.

Si us voleu passar per la Pedrera, no oblideu el que us acabo de dir. I si abans voleu una informació més autoritzada, passeu-vos per l’article de Manuel Cuyàs a Vilaweb (Per cert, entre les excursions de Verdaguer i les de Coromines hi van haver les d’Alcover i de Moll , o no?-

Que no sigui dit que no parlem de Joan Coromines, deixeu-me acabar amb l’horari de treball que anotava l’1 d’octubre de 1926 i que preveia pels dies que encara passaria a Sant Pol:

7.00 Llevar-se. 7.00-7.15 Arreglar-se. 7.15-7.30 Diari del dia abans. 7.30-8.45 Dret. 8.45-9.00 Esmorzar i llegir els diaris. 9.00-10.30 Aranès: Etimologia. 10.30-11.00 Aranès: Filologia. 11.00-1.00 Natació i rem. 1.00-2.00 Aranès: Filologia. 2.00-2.45 Dinar. 2.45-3.3.30 Lectura alemany (a la platja). 3.30-4.30 (dill., dim. i div.) Llatí medieval (dim., dij. i diss.) Recerques romàniques diverses. 4,30-5.15 Català antic. 5.15-7.15 Passeig. 7.15-8.15 Lectura llatina. 8.15-9.15 Traducció del grec. 9.15-10.00 Sopar. 10.00-10.30 (dill. i dij.) Xenofont (dim. i div.) Gramàtica històrica del grec (dim. i diss.) Indoeuropeu. 10.30-12.00 A can Vives. 12.00-7.00 Dormir.

Talment com jo.

calúmnia

Les meves fonts, generalment mal informades, em diuen que els socis de l’Espanyol estan preocupadíssims per la possibilitat que la grip aviària arribi a Barcelona. Jo, com podeu pensar, no m’ho acabo de creure. Segur que es tracta d’una altra calúmnia dels del Barça.















Si fins i tot s'ha tornat verd!

15 + 1 (+1)

No sé l’hora, però en passar per davant de ca la Núria, imagino que el forner ja haurà fengut la massa i aviat haurà cuit el pa. Amb el deure complit, potser anirà a dormir fins que en algun moment els raigs de sol el despertin. Jo, que sempre he pertangut més a la nit que al dia i mai no me n’he plangut, restaré, com altres dies he ras, assegut al brancal del forn esperant que l’olor del pa traspassi la porta i la Nuri l’alci. Demanaré un pa de mig i aniré cap a casa: imitaré el forner o potser el venceré.

Avui la nit ha sigut molt llarga. Primer he rist amb ella, però després, no sé què ha passat, que m’he fus, he mort. Li he oferit el que sempre em demanava. “Massa tard”, m’ha dit. He exigit, he pregat, l’he omplit de promeses, les he suplit per amenaces. No hem establit cap pacte. “Masssa tard”, una altra vegada.

Ja sento l’olor del pa. No hi ha res que s’hi pugui comparar. Em fa gairebé oblidar com hem sofrit, tal volta per culpa meva. Aquesta nit tornarem a començar. Ho sé.

Quines bestieses, condicionar el contingut a l’ús d’unes formes, ni que siguin dobles verbals. No ho feu, vosaltres. Ja veieu on m’ha duit l’intent. No, no, ara no! Prou! Només em faltaria començar a intentar introduir els participis dels parlars baleàrics.

És clar que potser alguns es poden permetre fer jocs amb els verbs modals i reeixir-ne, encara que després el crítics -esperem que no els lectors- és fixin més en les anècdotes –mal del nostre temps- que en un excel·lent poema que cada cop podem tornar a llegir amb el mateix plaer i amb els altres matisos que el pas del temps ens han dut.

Gosa poder ser fort, i no t'aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d'anar testar per un món que s'espera.
Si et sobren fills, avia'ls una guerra.
Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l'opi dels rics
(d'opi, te'n ve d'Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.
Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.
Barbat Alfons, emperador d'Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t'hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.
Mira-t'hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.

Gabriel Ferrater

demostracions d'integració

Sense entrar a discutir sobre el concepte d’integració i si aquesta és la qüestió, el cert és que els estats europeus estan preocupats pel tema i busquen fórmules per comprovar que aquest procés s’ha realitzat abans de concedir la ciutadania als immigrants. Així, al Regne Unit fa una setmana que aquells que vulguin accedir a la nacionalitat britànica, a part de reunir els requisits necessaris, han de passar un examen, que alguns consideren dificilíssim, per tal de demostrar que coneixen els costums i l’organització del país. Si no aconsegueixen sortir-se’n a la primera, no passa res, podem tornar a intentar-ho les vegades que calgui; això sí, abans hauran de pagar 50 euros, talment com si fos el carnet de conduir. Suposo que encara és agosarat imaginar si hi haurà molta o poca gent que aprovarà l’examen i si els coneixements demostrats indiquen un grau important d’integració. Ho dubto. El que és pot preveure és que, tenint en compte que cada any hi ha 140.000 aspirants a la nacionalitat britànica, les arques del país hauran trobat una font d’ingressos important. I això, evidentment, deu ser força satisfactori pels governants. Ja sabem que aquí i allà els diners mouen el món i són, més que un mitjà, una de les finalitats de qualsevol política.

Alguns immigrants protesten perquè creuen que els coneixements que se’ls exigeixen no els tenen ni els mateixos ciutadans de tota la vida. Des de la televisió és fa una d’aquelles enquestes de carrer que no són gaire científiques però que donen una aproximació a l’estat de la qüestió. Una de les preguntes, aparentment senzilla, és saber quan temps dura el període legislatiu. Les respostes són variades: cinc anys, quatre, sis. Un dels enquestats respon amb suficiència i humor: “sigui el que sigui, és massa llarg”. Bingo! No se sap si aquest és un ciutadà de sempre, d’adopció o un aspirant, però mostra perfectament l’esperit britànic. No li cal fer cap test: aquest passa directe.

(Potser algun dia haurem de parlar de la nacionalització en el nostre país. Del nombre de sol·licituds anuals, dels requisits, dels xanxullos, de qui és que, sorprenentment, demana més quedar-se com a "nacional" darrerament. A veure si els meus informants m’actualitzen)

preocupacions

Ramon Rovira sembla una mosqueta morta, i resulta que sota aquesta aparença s’amaga una ànima, no se sap si masoquista o sàdica, de provocador. Ahir a Àgora, programa que sempre acabo veient a mitges els dilluns, parlaven sobre el boicot als productes catalans i, com sempre, el programa va anar derivant cap a altres temes relacionats. Rovira s’havia portat dos invitats per despertar una mica els catalans de la seva proverbial somnolència: Urdaci, que sembla ser que és força conegut i a qui el programa suposo que li va anar molt bé perquè dintre de poc publicarà no sé quina parida, i Julio Ariza, que vosaltres deveu conèixer millor que jo.

Em quedo amb una reflexió d’aquest senyor que he sentit darrerament a través d’altres boques i plomes. Diu que tot avui (ahir) s’ha passejat per Barcelona: taxi, dinar a la Barceloneta ... i tot el que calgui afegir, i que la gent li deia que no tenia cap interès per l’Estatut, que se sentia més preocupada per altres assumptes (ja sabeu quins). I me’l crec, us ho ben asseguro. El que no entenc és perquè si la gent del país no se sent interessada per l’Estatut, aquest tema crea tanta preocupació en els ciutadans de fora. És que potser els arriba alguna informació que aquí no tenim? És que a l’exterior tenen una consciència política que aquí ha desaparegut? És que tenen tots els altres assumptes resolts? És que estem de moda i no ho sabem? És que pensen que no podran sobreviure sense nosaltres –ni amb nosaltres-? Quina llàstima que aquí no siguem com a la resta de la península. O és a l’inrevés?

certesa de futur

No tenia intenció de parlar-ne perquè em semblava que la meva veu només podia oferir un crit de desesperança, de pessimisme, sense cap anàlisis documentada i raonable, sense solucions. Em refereixo a la violència a França, a la revolta social, com diuen alguns.
Em decideixo a escriure, des del meu petit observatori casolà mediatitzat per la premsa i la televisió, només per manifestar aquesta desesperança que us he dit, empès per una frases llegida no sé on: “quan hi hagi el primer mort, tot s’aturarà”. Ja va haver-hi dos morts al principi i ja n’hi ha un altre, un ciutadà que estava en coma des de que el divendres a la nit va ser agredit. I la situació crec que encara empitjorarà. De moment ja han començat a actuar les armes de foc. Chirac, per fi, també s’ha decidit a actuar. I ja sabem que les actuacions que es basen en la pura reacció davant de la violència consisteixen en parlar d’ordre: policia i justícia. Pura immediatesa. Cap solució a llarg termini.

Finalment, s’aturaran els incendis, qui ho dubta? La policia i els jutjats seran més o menys eficaços, però, sobretot, els qui ara organitzen –paraula mal triada- els aldarulls –tampoc no és l’adequada- es cansaran i decidiran descansar. I bona part de la societat francesa respirarà tranquil·la. I aleshores s’analitzaran causes i es tractarà de trobar solucions a llarg termini per impedir que fets semblants es repeteixin en el futur. Feina lloable, però en va. Els qui ara s’han revoltat continuaran vivint de la mateixa manera i d’altres s’hi afegiran. Les seves perspectives de futur en tant que grup a penes variaran, potser empitjoraran una mica. Dintre d’uns anys tornarà a aparèixer una espurna en qualsevol lloc, per qualsevol motiu, i l’incendi recomençarà.

Penso que per poder saber com anirà el futur només cal viatjar fins un país on aquestes situacions ja fa temps que es produeixen en circumstàncies molt similars i amb les diferències que us sembli –que no són gaires, malgrat el que es vulgui dir-. Fem una mirada als Estats Units i veurem un reflex en el cas francès. Mirem ara les solucions adoptades als Estats Units i esperem que no siguin les mateixes que es pensin aplicar a França. I ja podem pensar com ens trobarem dintre d’uns anys a Espanya, o a Catalunya, si voleu, on es parla molt, però es planifica molt poc des dels governs - i jo entenc que malament- tot el que es relaciona amb la immigració, la pobresa, el treball estable, l’atenció als joves... En parlarem.

Avui us recomano l'anècdota del Bohemi, per si us sembla que les coses poden ser realment diferents.

P. S. Des d’aquí desitjo una ràpida recuperació a Rodríguez Ibarra del seu infart de miocardi (espero que l'estatut no hi hagi tingut res a veure). Tot i que segurament els presidents de les autonomies avui deuen haver treballat molt més tranquils, també es deuen haver avorrit força. Si pogué anar visitar-lo li portaria un test –res de flors tallades- amb unes quantes Dionaea muscipula.

cançons de bressol

Em preguntava fa temps en un post pel motiu que molts llibres de literatura infantil, o que se solen llegir als nens, continguessin episodis d’una crueltat important, d’una cruesa extrema, d’una aparent inadequació a la seva sensibilitat. No repetiré ara títols ni tornaré a imaginar possibles respostes.

Ahir, mentre estava escoltant cançons de bressol –espero que no em preguntareu la causa d’aquestes audicions, tan allunyades dels meus costums-, vaig adonar-me que fins i tot en les lletres –algunes són precioses- que tenen per finalitat que els nens s’adormin es troben elements que poden posar els pels de punta als adults més indiferents. No m’imagino, per exemple, l’ego, a qui agrada cantar i que ara s’està preparant per rebre com es mereixen els seus bessons, aprenent-se de memòria la lletra de la cançó de més avall; i a la casa plena de llibres, d'afectes i efectes, on s'ha acomplert una profecia, no m'atreveixo a dir que aquesta música sigui benvinguda; o que un raier avesat als mil perills que el riu li planteja cada dia, s’atreveixi a comprar un CD amb aquesta tonada; ni tan sols crec que l’Albert, que ja té la criatura més gran i foguejada, es vegi capaç d’entonar el cant. I podria anar esmentant pares i mares... És clar que la cançó que llegireu està dedicada a un nen negre i, a més, possiblement les referències pertanyen a una altra època, a unes altres circumstàncies (?), però... Penseu que seria molt diferent si us decidíssiu, per exemple, per “Non non, vine, son” , de Pere Quart? Quins traumes infantils irreparables es podrien crear en el nadó a mesura que anés sentint insistentment aquestes melodies? Confesso que no sóc gens expert en el tema, però que com a mínim intel·lectualment em preocupa el futur d’aquest hipotètics nens. Anem amb la lletra i jutgeu vosaltres mateixos:

Duerme duerme negrito
que tu mama está en el campo,
negrito.
Duerme duerme negrito
que tu mama está en el campo,
negrito.

Te va a traer codornices para tí
te va a traer mucha cosa para tí
te va a traer carne de cerdo para tí
te va a traer mucha cosa para tí.
Y si negro no se duerme
viene diablo blanco
y za' le come la patita.

Duerme duerme negrito
que tu mama está en el campo
negrito.
Duerme duerme negrito
que tu mama está en el campo
negrito.
Trabajando, trabajando duramente
trabajando sí,
trabajando y no le pagan
trabajando sí,
trabajando y va tosiendo
trabajando sí trabajando y va de luto
trabajando sí pal negrito chiquitito
trabajando sí
no le pagan sí
duramente sí
va tosiendo sí
va de luto sí.

Duerme duerme negrito
que tu mama está en el campo
negrito.

Duerme duerme negrito
que tu mama está en el campo
negrito.

Uf, amb el diablo blanco! De totes maneres, i per si algú està disposat a córrer riscos, us incloc el magnífic original d’Atahualpa Yupanqui (algú se’n recorda d’aquest cantant argentí, referent de la música popular del seu país). I si sou absolutament temeraris, estic disposats a passar-vos la versió en mp3: demaneu-me-la.


Powered by Castpost

P. S. Acabo de saber que he regalat (bé, jo i els altres barcelonins a través de l'ajuntament) un sonall de plata a la infanta Leonor. Una peça modernista de col·leccionista feta per Lluís Masriera (1872-1958). Jo, individualment, només puc contribuir amb la cançó del negrito. Espero que doña Letizia o el príncep la sàpiguen entonar adequadament, o adaptar, si convé.

més fums

S’acosta la data en què si vull fumar a la feina m’hauré d’amagar al lavabo perquè l’ofensiva de la Generalitat contra el tabac i/o els fumadors –no ho tinc del tot clar-s’està radicalitzant. Sóc ben conscient que els meus pulmons no funcionen com caldria i que em convindria fer un parèntesi o un punt i a part, com ha fet la Joana, que es mostra insensible i tolerant davant del meu fum, però jo no veig el moment ni tinc la voluntat d’acabar amb aquest plaer.

De fet, en aquest post no us volia parlar de mi i de la meva addicció sinó del meu interès pel món del tabac que va fer que em sorprengués quan fa uns dies es va repetir als mitjans el titular següent –aproximadament-: “ Els Gitanes i els Gauloises seran espanyols”. Vaig pensar que o bé els periodistes no anaven gaire fins o bé que necessitaven, com passa sovint, un títol cridaner però poc rigorós. És clar que sobretot es referien al fet concret que aquestes dues marques de tabac (en la notícia s’incloïa una imatge de J. P. Belmondo, l’actor que, segons deien, més vegades havia encès en la pantalla algun d’aquests cigarrets) deixaven de fabricar-se a Lille i la nova fàbrica s’instal·lava a Alacant –deslocalització i localització-. La veritat, però, és que ja feia temps que els Gitanes i els Gauloises havien deixat de ser francesos i s’havien apuntat al mestissatge que ara està tant de moda en el seu vessant cultural, però que fa temps que es dóna en el camp econòmic. Avui hi ha molt poques grans empreses que tinguin capital i accionistes d’un sol país. Si algú compra un paquet de Gitanes i es fixa una mica en la lletra petita de l’exterior, veurà que els fabrica la mateixa empresa que els Fortuna que jo em fumo: Altadis; i això des de 1999.

Aquí és quan alguns de vosaltres, fumadors i no fumadors, pensareu sorpresos: “però els Fortuna no els fabrica la Tabacalera Española?”. Sí i no. La Tabacalera va deixar d’existir i en el seu lloc va sorgir una empresa participada per l’empresa espanyola i per SEITA (Societé Nationale d’Explotación Industrielle des Tabacs et Allumettes). Actualment Altadis és la 4a companyia tabaquera més gran del món i la principal distribuïdora de cigars havans (Montecristo, Cohiba, Romeo y Julieta, Partagás...). Posseiex el 50 % de Tabacos de Cuba. Dmina 1/3 del mercat d’havans dels Estats Units. Té el 80 % de la tabaquera marroquina Régie des Tabacs Marocaine (el 20 % restant és del govern marroquí). Participa en un 80 % en l’empresa de tabac russa Balkan Star... En fi, no us vull avorrir més. Tampoc no us cansaré amb detalls dels altres negocis de la companyia, com la seva participació en Aldeasa, la empresa que gestiona les botigues lliures d’impostos de molts aeroports. En resum, l’any 2004 Altadis va tenir un volum de vendes de 3.518 milions d’euros, la qual cosa va suposar un increment del 3,3 % respecte l’any anterior. La companyia té una plantilla de 27.400 treballadors que s’estén per bona part del món. Si voleu continuar el meu treball d’investigació només cal que entreu, per començar, en la pròpia pàgina de la companyia.

I torno a parlar de mi. Desesperat pels meus intents vans d’aconseguir deixar de fumar, cansat de la hipocresia d’uns governs que fan campanyes antitabac i pugnen per impedir-me mostrar la meva cara –i pulmons- més fosca en societat, però que al mateix temps faciliten la creació de noves fàbriques de tabac, em sembla que optaré per comprar accions d’Altadis, que intueixo que pujaran com el fum dels meus cigarrets si continua la tendència a incrementar-se el nombre de fumadors i els guanys corresponents, al menys en aquest territori. Moriré abans, però moriré ric, que, digueu el que digueu els moralistes, no deixa de ser una forma més agradable de desaparèixer.

incomprensió

Sopàvem sis persones el dissabte a la nit en un restaurant de l’Empordà. Quatre eren d’allà. Es parlava una mica de tot, en una d’aquestes converses àgils i tallades en què, després d’un cert temps de no mantenir contacte, repasses el més immediat i el més llunyà, les qüestions personals i les altres. No recordo exactament en quin moment se’m va ocórrer preguntar si algú coneixia alguna novetat sobre l’assassinat de la cuinera de Sils. No sé per què vaig fer aquesta pregunta que no tenia cap relació directa amb el que dèiem i amb el que diríem. Em passa de tant en tant que em ve un pensament aparentment deslligat de tot context situacional i vivencial. Al cap d’un dia o dos –o potser una mica més- aquella idea estranya, sobtada, es materialitza amb algun fet concret que s’hi relaciona: em truca o em trobo l’amic o l’amiga llargament absent, llegeixo un llibre que reprodueix el meu pensament, em regalen allò que se m’havia aparegut... En alguns casos hi deu haver una explicació lògica i en altres no la sé veure. Per què vaig pensar en Consol Galceran, morta el mes de juliol, just el dissabte? Per què vaig verbalitzar el meu pensament, que devia estranyar els amics del sopar? Sigui com sigui, aquests mateixos dies que jo m’estava al nord, vas llegir la notícia de la detenció del marit de la Consol, que sembla que s’ha confessat culpable del seu assassinat. Va ser el dissabte el dia que la policia va tenir la seguretat que en Llorenç, sempre atent i col·laborador havia acabat amb la vida de la seva esposa? No m’importa gaire arribar a obtenir respostes a aquests interrogants, perquè davant d’aquest fet n’hi ha d’altres que m’importen més.

Hi ha respostes que realment voldria arribar a saber. Entenc el desamor. Entenc que una persona que ha estimat una altra deixi de fer-ho. És tan complicat de vegades mantenir l’amor... Entenc que algú sigui incapaç de confessar el seu desamor i que la mentida sigui la constant de cada dia. Entenc que un es menteixi a si mateix i menteixi a l’altre i que aquest o aquesta accepti viure en l’engany. A la fi, de vegades es paga un preu molt alt per la valentia –o al menys això li pot semblar a l’un i a l’altre-. Entenc que l’un i altre es preguntin que se n’ha fet de l’amor, i el temps vagi passant, aquest temps amarg de la descoberta sense l’acceptació final. Tot això ho entenc. I entenc que l’amor, si és que mai va existir, es transformi en odi i en crueltat –conscient o inconscient-. Però mai no he entès, i crec que ja no em serà possible, que el desamor, el distanciament, fins i tot l’odi, es transformi en mort, en la destrucció total de l’altre. Abans la mort que la renúncia? Abans la mort que quedar-se sense orgull? Abans la mort que ...? Que què?

més morts que vius

Avui hauria de tocar l’Estatut, però encara és aviat per extreure conclusions d’una jornada que es preveu que s’acabarà passada la mitjanit. D’altra banda, ja sabeu que podeu anar seguint el debat directament des del 33 –ara parla Rajoy- o podeu llegir les cròniques que periòdicament va penjant TdQ. En fi, que jo em dedicaré a l’efemèride del dia, que espero que no sigui premonitòria per a l’Estatut.

Ahir i avui m’he mantingut lluny dels cementiris i tampoc no he posat castanyes al peu del llit per tal que els difunts familiars s’entretinguessin i no m’estiressin pels peus.
Com que de totes maneres tinc una tirada per tot allò que es relaciona amb la mort, davant de la impossibilitat de ser físicament en un cementiri, he buscat alguna cosa que em permetés acostar-m’hi una mica i m’he trobat amb dos llibres. Una narració que ofereix múltiples lectures i una guia per una passejada futura.

Aquí descansa Nevares, de Pere Calders, és un conte absolutament recomanable en aquestes dates –Calders és sempre recomanable, és veritat-. Per si encara queda algú que desconegui la història, us recordaré que es tracta d’una narració escrita a Mèxic on Calders recull un fet verídic que converteix en un dels seus millors contes: en l’època de pluges, uns barraquistes mexicans, empesos per les inundacions, es veuen obligats a ocupar un cementiri de la capital, la qual cosa ocasiona un canvi important en la seva vida i en les seves relacions. Ironia, com sempre, que no amaga una dosi important de crítica social. Comencem tastant-ne uns quants fragments.
“La Magda, una noia òrfena que tots protegien una mica, es va instal·lar en un mausoleu romàntic. Gravada al granit, hi figurava la següent llegenda: “A Càstula, flor d’immarcecible poesia.”
Però els realment notables eren els grans monuments. Els corprengué constatar que, de dins estant, encara eren més espaiosos del que semblaven des de fora, i el luxe més enlluernador i evident. Amb un gest infantil, ple de timidesa, passaven els dits per les motllures, palpaven el marbre i les fornícules, expressant admiració amb els ulls i amb les paraules.
Lalo Nevares tingué l’alberg que desitjava, només havent de córrer uns quants metres, perquè li sortí un competidor. Però el rival, en adonar-se de la decisió de Lalo, va cedir amablement i es quedà amb una ambiciosa construcció d’estil colonial, que ostentava esculpida al pòrtic una frases impregnada de retrets: “Tu ja tens una vida millor. ¿Per què ens deixes a nosaltres en aquesta vall de llàgrimes?”

Aviat el cementiri entrà en una altra normalitat.
“Els carrers del cementiri eren nets, ben pavimentats, amb arbres que li donaven una paradoxal alegria. Davant d’algun panteó hi havia ja peces de roba estesa i les dones cantaven discretament, mentre feinejaven. Sortien fumerols d’alguna finestra, i olors mai no percebuts en aquell medi. Lalo va aturar-se i respirà a fons.”

Arriba un moment, però, que els propietaris dels mausoleus, desafiant la tempesta porten els seus difunts on els correspon. El contacte de propietaris i ocupes, després del desconcert inicial, no pot ser més civilitzat.
“Celso Rosales va viure en un instant tot d’impulsos contradictoris. De primer estava disposat a començar de seguida la guerra de la seva independència. Després, la contemplació de les fastuoses corones el va amorosir; eren susceptibles de revenda i, amb les cintes, cosides les unes amb les altres de llarg a llarg, es podia fer roba per als nens. Era una encantadora perspectiva, i Celso es va treure el barret i rebé els visitants amb una veu amable:
-Si es volen esperar un moment... La meva cunyada petita s’està vestint.”

Les coses, com ja sabeu, mai no són perfectes, i al final, acabades les pluges, s’imposa la realitat. Lalo i la seva gent han de marxar d’aquella nova realitat a penes tastada i que ja els havia produït problemes d’organització i d’identitat. El protagonista, però deixa anar una sentència premonitòria. Vosaltres decidireu, després d’acabar de llegir la narració, si tenia o no raó.
“-No sé ben bé com anirà. No sé, tampoc, com explicar-t’ho. Però vindrà un dia que els cementiris seran per als vius.”

El lector barceloní, a mesura que va passant pàgines, s’imagina que l’únic cementiri de la ciutat on podria desenvolupar-se la història és el del Poblenou, el més antic de la ciutat encara en actiu. I com que fa temps que no l’ha visitat, es compra Barcelona a través de sus cementerios. Un paseo por el cementerio de Poblenou, editat per l’ajuntament de Barcelona i escrit per la professora Elisa Martí, de la Universitat de Chicago, disposat a començar un profitós trajecte que el durà a conèixer una mica de la història del segle XVIII i XIX a través de la ciutat dels morts que no és més que una prolongació de la ciutat dels vius, fins que l’ajuntament en decideixi una altre ús.

P. S. ¿Haurem de fer una col·lecta per aconseguir que Amadeu Vives, cofundador de l’Orfeó Català i que posà música a L’Emigrant o a La balanguera no acabi a la fossa comuna perquè els seus descendents no li poden continuar pagant el seu nínxol a Montjuïc? Bé, tot plegat no passa res: només són ossos i, a més, el músic se n'anà i morí a Madrid.

P. P. S. No entendré mai la dèria dels vius de regalar crisantems i sobretot dàlies als difunts. No conec cap viu que regali aquestes flors a un altre viu: les dàlies fan olor de mort.

entre parèntesis

M’allibero uns dies de les obligacions diàries i vaig de pont en pont (sota els de La Bisbal encara corre l’aigua fantasmal del Daró) com en el joc de l’oca, raonablement desinformat i, per tant, raonablement feliç. Mentrestant, però, les novetats, la vida i la mort continuen als mitjans i a la realitat i m’és impossible mantenir-me’n verge.

Deixant de banda el 5 a 0 del Barça contra la Real Societat i el desplegament a Barcelona dels Mossos d’Esquadra –diuen que en vuit minuts seran allà on els demanin-, sembla que una de les novetats més comentades –també en el nostre país- és el naixement de la futura reina d’España, la infanta Leonor, una criatura de 47 centímetres que anirà creixent i creixent fins a convertir-se en la reina dels espanyols i les espanyoles si, com sembla, els partits majoritaris decideixen modificar l’article 57 de la Constitució (suposo que no tindrà efectes retroactius i no serà la infanta Elena la beneficiària del canvi). M’agrada el nom que li han triat a la nena. Segurament els pares, d’esperit provadament romàntic, han pensat en Elionor d’Aquitània, mare del rei i trobador Ricard Cor de Lleó i de Joan sense Terra, famosos personatges de la novel·la Ivanhoe, de Walter Scott. Una bona peça la reina Elionor, primer reina de França i després d'Anglaterra. És clar que potser l'elecció s'ha inspirat en Elionor de Sícilia, la tercera muller de Pere el Cerimoniós, mare dels reis Joan i Martí, els darrers de la dinastia catalana de la Corona d’Aragó. O ves a saber si pensaven en la germana d'aquests monarques, que va aconseguir que els seu fill Enric passes per davant de Jaume d'Urgell i entronitzés la dinastia dels Trastàmara. Sigui com sigui, auguro que serà una reina que proporcionarà grans beneficis als súbdits catalans, si abans no hem aconseguit la República. Jo ja no veure ni una cosa ni l’altra, és clar.

Tornant a la Constitució i a la Corona. Que difícil d'interpretar per als qui no en som experts. L'article 57 a mi em sembla anticonstitucional, si tenim en compte que al 17 es diu: "Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo..." O bé els de la monarquia no són espanyols o bé preval el punt 3 de l'article 56: "La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad..." Dit d'una altra manera: ... no m'atreveixo, que tampoc no tinc prou clar que la llibertat d'expressió sigui un dret plenament constitucional.

Deixeu-me canviar de to ara. Aquests dies també m’han portat la notícia de la mort als 84 anys de Lluís Millà Reig, editor i llibreter, fundador del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya. En Lluís Millà pertanyia a la tercera generació d’una família dedicada a les lletres i especialment al teatre. Fa anys, des que m’hi va portar la seva filla Elisabet, que vaig començar a freqüentar la seva llibreria del carrer de Sant Pau, 21 a la recerca d’alguna obra que em resultava difícil de trobar en altres llocs o simplement per passar per un lloc amic i còmplice. Aquestes visites, però, es van fer cada cop més escasses i darrerament només veia el llibreter en la parada que cada any muntava en la Fira del Llibre Vell. Aquest setembre –no recordo si hi era l’anterior- ja no el vaig veure. No se’m va acudir que pogués estar malalt, simplement vaig pensar que no havíem coincidit. Al seu fill li vaig comprar unes quantes revistes antigues, entre altres el primer número de “Teatre Infantil Fatty” - ja en parlo en un altre post- titulat Juguem a vendrer, escrit pel seu besavi, que també es deia Lluís Millà i que fou el principal autor de la col·lecció.
El trobaré a faltar.