instantània amb imatge definitiva

Un dels comentaris del penúltim post em fa precipitar una instantània que potser no hagués aparegut i quedarà coixa fins que en Ramon l’arrodoneixi amb una foto. O és que em faràs anar a mi a buscar la imatge?

Viatgem, avui sí, amb en Carles Barral.

Sortint de l’Ametlla, a llevant del proper cap de Term, hi havia hagut fins als anys quaranta una almadrava, la més important de Catalunya i probablement de la costa de llevant des de l’illa de Tabarca fins al sud a’Alacant. Bé, de fet no sé si ni havia hagut d’altres, d’almadraves fixes, a la costa catalana. Jo ja no l’he vista parada, l’almadrava del cap de Term, però en algun viatge de fa anys havia desembarcat a la platja aleshores solitària de la Madrava, sense l’article aràbic, que és com s’anomenava l’indret, una platja de sorra fina i sedosa amb rocams al voltant.
[...]

He vist almadraves a Sicília com la que hi havia hagut aquí. O potser les sicilianes són més petites. L’almadrava consistia en una paret de xarxa anomenada “rabera” que aconduïa les tonyines que costejaven forçosament el cap. Les reberes eren de xarxa de filat gruixut i es mantenien verticals en tota classe de temps per mitjà de grossses àncores, anclots, que s’havien de vigilar i pariar a diari. La rabera de fora del cap de Term feia mil dos-cents metres. Quan n’era l’ocasió, les tonyines es treien del cóp, fent pujar la xarxa que el tancava per sota, la qual les acumulava en poca aigua, d’on eren tretes amb ganxos de mà aprofitant el seu propi impuls. El copejar de les madraves és molt truculent i espectacular, una espectacle tenyit de sang i violència.

El Moreno sí que havia conegut l’almadrava i me’n parla mentre passem davant de la cala del Vidre, al peu del rocam del cap. A la cala solitària, s’hi veu un pescador de canya amb la dona asseguda al darrera i, al damunt mateix, les parets blanques de cases quasi penjades sobre el penya-segat. Passem massa a prop de terra per saber si les runes del castell es destaques com quan el cap era feréstec i despoblat. El Moreno creu que encara és així i no sembla gens convençut quan li conto que no fa gaire temps vaig visitar un amic en una de les cases de la urbanització i que allò que era salvatges és ara una xarxa de camins i carreteres asfaltades que es creuen entre les oliveres i els pins, una urbanització, li dic, no pas gaire desgraciada i que ha respectat el paisatge. El Moreno fa cara d’incredulitat o d’indiferència, la cara característica d’aquell que no vol saber allò que no l’interessa. Em diu que així que passem el cap veurem a la llunyania la casa dels Lladres. Te’n recordes? Però jo li recordo, en canvi, que el que immediatament es veurà és la immensa fàbrica de la central nuclear de Vandellòs, tancant per llevant la platja de la Madrava; la central que ocupa, amb les seves canonades, xemeneies i immensos acumuladors, el que les cartes assenyalen com a cala Ronyosa, barranc de la Batalla i cala Justell. Li recordo que quan construïen la central, la vèiem des del cap de Salou tan destacada, que semblava al mig de la mar. Em replica despectivament que no és ni serà mai una bona senya.

Demà me'n vaig cap al sud i em sembla que m'acompanyarà la germana pluja. Ens veurem la setmana vinent.














ACTUALITZACIÓ

En Ramon m'ha fet treballar abans d'agafar les maletes. Imatge i descripció, amb el teu permís: "tirada el 24-12-1995 des de la Tossa de l'Alzina, el punt culminant (pal geodèsic). Ja surt la CN Vandellòs II, més o menys pel centre hi ha Calafat. La Cala (l'Ametlla) quedaria a la dreta, fora del pla, i l'Almadrava darrere el punt que senyala el pal de ferro.
Des de les Moles del Taix la vista és impressionant. Es veu tot el Delta i tota la Plana de Sant Jordi, que em sembla que també li deien el Desert d'Alfama."

Qui s'hi anima?

veles i vents

Tots sabeu que a l’estiu tota lectura és bona i qualsevol lloc i moment pot anar bé. N’havíem parlat i altres en parlen. De sobte, però, ahir vaig recordar un llibre que no sé per què no va aparèixer en el meme que vaig escriure quan aquesta moda se’ns menjava. Potser va ser perquè més que un llibre és una conversa amb un amic, potser perquè necessitava estar de vacances per recordar-lo, potser perquè, segons com, no és el que habitualment considerem literatura, potser perquè, en part, és com si sigui jo mateix des d’uns altres ulls... no sé ben bé per què.

Catalunya des del mar, de Carlos Barral, és una obra singular, de difícil classificació, depèn de vosaltres. Pot ser un llibre de memòries sense trampa, un dietari, una guia turística detalladíssima –un pèl antiquada ja- , una guia gastronòmica sense detalls d’elaboració dels plats, un llibre de viatges (viatge), una guia d’espècies marines en perill d’extinció, un recull de lèxic de la mar, una obra ecològica quan encara es parlava poc d’aquest tema, una geografia del litoral, una declaració de principis, un llibre d’iniciació, un costumari, una visió optimista i/o pessimista del país...

Barral va recorrent el litoral català de sud a nord i ens va fent saber amb un rigor notable, i amb les anècdotes que calgui, com era abans, com la veu ell i quin futur li espera a la nostra costa. Subjectivisme, però també molta objectivitat en aquesta visió pausada, a ritme de vela si bufa el vent o de motor si domina la calma, de tots els racons que toca la Mediterrània.

Un dels avantatges del llibre és que el podeu llegir des de l’inici al final o començar pel capítol que vulgueu, de totes maneres segur que l’acabareu, perquè no voldreu deixar de refrescar-vos amb la seva prosa i amb un contingut que no trobareu en altre lloc. En fi, allò que se’n sol dir una lectura d’estiu.

Suposo que encara podreu trobar les dues edicions publicades per Ed. 62. La cara, amb imatges incloses, crec que deu costar més o menys 60 €; no us preocupeu, compreu-vos l’edició de butxaca i aneu fent vosaltres mateixos les fotografies.

Ja us amenaço des d’aquí que durant el proper mes apareixerà alguna de les meves “instantànies” amb el text de Barral. I per començar anem abans del principi, al preàmbul, on l’escriptor, entre altres coses, fa referència a la qüestió de la llengua que, com sabeu, en pràcticament tota la seva obra va ser el castellà."També ha estat matèria de la meva reflexió literària la particularitat de les meves relacions amb la llengua catalana i el seu rol com a llenguatge de la infància i, en endavant, com a vehicle del meu comerç amb la mar. No hauria pogut, malgrat ésser el castellà la meva llengua literària, escriure aquest llibre altrament que en català i, a més, en un català fortament marcat pels dialectalismes de la marineria de la costa meridional on el vaig aprendre, sovint doblat de llengua massa llegida. No podria traduir aquestes pàgines a cap altra de les llengües que conec, parlo i escric, sense trair-lo. Aquesta del llenguatge és una altra, doncs, de les singularitats del que per a mi ha estat l'escriptura d'aquest llibre."

instantànies d'estiu (3)

Entre la vinya i el fenollar
Amor me pres...

Cant de Ramon

Com Ramon, que anava cercant un altre amor i el va trobar, jo trobo cada estiu el fonoll. No el marí, que potser també apareixerà, sinó aquesta herba esvelta i perfumada que m’espera a la vora dels camins, prop de casa –la casa dels estius-. N’agafo una branqueta -qui sap si aviat ens ho prohibiran en nom d'un obscur equilibri ecològic?-, l’oloro i la deso a la butxaca. Després, a la nit, quan tothom dorm i a mi em costa, la poso prop per recordar un buf de la infantesa d’on vinc i que encara no oblido, per bé que la ciutat m’hagi guanyat. Demà, per poc que pugui, refaré el costum.

Us podria parlar de les propietats del fonoll o de com us pot servir per donar el flaire que cal a una caldereta de llagosta, però ara no és el moment. Google, en el primer cas, o la Tina (si pensa que val la pena i la vostra butxaca ho pot suportar), en el segon, us faran aquests serveis. Ara no toca.

Catalònia

Un sap de fa molt de temps, i cada vegada en veu més exemples, que les immobiliàries tenen el cor dur i que solen aconseguir el seus propòsits. Al final actuen , sense la més mínima caritat –quin concepte!- que les ennobleixi i gairebé tothom es doblega als seus designis. No els importa que uns treballadors dignificats pel seu ofici vulguin negociar la seva supervivència, els guanys són el seu únic déu, un deu minúscul però atractiu, eficaç, omnipotent.

Potser ni la fe forta de qui pensa que té raó ni l’esperança de treballadors i clients seran suficients per conservar amb vida una de les llibreries barcelonines de sempre. Remodelada fa molt poc i amb altres propietaris, la llibreria “Catàlonia” és un exemplar amb perill d’extinció a causa de la dura especulació immobiliària. No importa que sigui eficaç, moderna, atractiva, no importa que tingui una clientela que se li ha mantingut fidel durant generacions i que hagi anat augmentant, la pedra pot acabar destruint el paper. És tan fràgil el paper i la lletra que conté. No sé els detalls del procés ni puc preveure el futur (podeu llegir a Vilaweb una mica com ha anat).

No sé si tenen futur, però des d’aquí els desitjo la seva supervivència i els manifesto la meva adhesió a qualsevol iniciativa que vulguin muntar. A la fi, no ens enganyem, les màximes que figuren enlairades al seu edifici els serviran de ben poc.

(Fixeu-vos, en la imatge que hi ha a continuació, com al peu el text que es pot llegir a l'entrada de la llibreria Catalònia s'ementa que ens trobem en l'any del llibre i la lectura... Qui s'ho creu?)

prèvia

Abans s’acostumava força a posar en algun lloc de la façana la data de l’acabament de l’edifici. A l’Eixample en podeu veure molts exemples, la majoria d’abans de 1900. Fa unes setmanes, mirant el cel, vaig veure no la data sinó dues inscripcions que em van cridar l’atenció en unes cases que es troben aproximadament on s’acaba la Barcelona vella i comença l’Eixample, a tocar de la plaça de Catalunya. Vaig fotografiar les frases perquè em van semblar una mostra interessant del pensament d’una època i perquè vaig pensar que avui pocs s’atrevirien a manifestar-se públicament en pedra de manera semblant en aquell lloc.

Si avui us mostro una part d’aquestes fotografies és perquè han agafat un sentit especial, perquè no m’ha quedat més remei que relacionar les màximes amb un negoci que es troba als baixos d’un dels edificis.

I encara hi ha qui diu que el coneixement de la història no té cap importància i que no cal ensenyar religió a les escoles!

Amb quina frase us quedeu? On són aquests edificis? De què anirà el post de demà?

declaracions de desamor

Que un té una desconfiança gairebé total en la majoria dels polítics ja ha dit en altres moments. Parlar a favor o en contra d’alguna de les seves decisions o declaracions és una tasca que faig de tant en tant i de la qual sovint me’n penedeixo, perquè el que avui és blanc, demà pot ser negre en boca del mateix polític, perquè els oblits d’ahir són avui “urgències històriques”, perquè els amics d’ara seran enemics dintre de poc, perquè no hi ha estament que estigui més allunyat de la realitat de la vida de cada dia que el polític, perquè actuen per enquestes i no per convenciment (excepte en el cas de l’Estatut, pel que sembla, que pot arribar a costar unes eleccions anticipades –potser d’aquí aquest interès-)

No parlaré dels polítics ni del que diuen o fan i no fan, doncs, sinó que repetiré les paraules d’aquells que fan política i parlen amb bona o mala fe des d’altres estaments. En el primer cas, davant de les pressions dels propis companys, ja ha rectificat, ja ha matisat –ah, el matís- , però continuarà tenint el poder que tenia: quina por! L’altre senyor escriu un article que no deixa de tenir sentit en algun moment, però quan arriba a les conclusions, a part de fer alguna afirmació d’una estupidesa total, afegeix llenya al foc d’una situació que un i altres volen eternitzar.

Deia ahir el senyor F. J. Hernando, president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial : “Estamos ante la tercera guera mundial, que és la guerra contra el terrorismo. Entonces, en una guerra hay que crear situaciones extremas. Estoy contrario, como es natural, a la pena demuerte. Pero cuando el riesgo que se pretende evitar es mayor, o puede producir la muerte de inocentes, la evitación del riesgo me parece oportuna.”

Pedro Schwartz , en l’article d’avui a “La Vanguardia” titulat "Nacionalismo i modernización", ens retrau que som massa antics. Poc moderns els catalans! Què ens quedarà?
“El ser capital del país supone un coste neto para Madrid, que por eso precisamente pide una compensación por capitalidad. Eso no lo entienden quienes piensan que el crecimiento económico nace, no de la inversión, la innovación y el trabajo, sino del gasto y el consumo, aunque éstos sean improductivos, como es para la región gran parte del gasto de los burócratas y de los diplomáticos que en ella despliegan su actividad. No, la explicación es muy otra. Madrid es una región abierta, en la que no se impone el idioma ni la cultura local a la fuerza, ni se constriñe en exceso la actividad de los comercios, ni se impide la deslocalización cuando lo exige la lógica empresarial.”

P. S. En Maragall avançava ahir que s’estava preparant una versió de “Els Segadors” per al proper 11 de setembre. Vaja, polèmica servida. Avui li ha tocat a Bargalló dir que no és exactament una versió, que el president no domina prou bé els matisos semàntics, etc. Quin país!
Per si de cas, jo proposo la versió de l’himne nacional que podeu trobar aquí. És curiós com buscant una versió en mp3 per Internet, he trobat que les úniques que deuen ser dignes són de pagament. Per cert, si algú té la paciència d'escoltar la meva proposta, tindrà l'amabilitat de fer-me saber si realment se sent en el seu ordinador?

cosmètica parlamentària

Sembla que els polítics catalans estan extraordinàriament capficats i sulfurats en les seves tasques habituals: que si no s’ha de perdre el tren de l’Estatut, que si l’oficina antifrau, que si la línia d’alta tensió, i només es permeten frivolitats fora del Parlament: Bargalló de comentarista esportiu (en una metàfora de l’acceleració que pretén donar als darrers detalls de la nostra “Carta Magna”) o Maragall que proposa una nova versió de “Els Segadors”.

Mentrestant, al Parlament britànic, les coses van d’una altra manera. Conscients que l’assumpte del terrorisme està en bones mans i en pistoles de gran eficàcia, passen el temps que els queda d’estada obligatòria a les dues cambres el més distretament que poden. Així, l’altre dia, el conservador lord Hanninfield, aquell de la cara vermella, grassa i amb granets, va i li pregunta a Blair com s’ho fa per mantenir un cutis tan atractiu i sense bosses sota els ulls, i el primer ministre li respon que no es pensi, que la qüestió és agafar-s’ho bé i, sobretot, tenir bons assessors d’imatge i, esclar, fer servir les cremes adequades. I dóna xifres: 2.770 € (449.000 ptes.) en sis anys en cosmètics, assessors i maquilladors. Per una qüestió de càrrec, principis, i per no donar pistes a l'oposició, considera que no ha de desvetllar les marques dels productes que fa servir. No em sembla gens exagerat que els contribuents del Regne Unit paguin una mitjana de 460 € l’any (distribuïts irregularment, segons les crisis conjunturals) per poder lluir davant de tot el món el seu màxim representant (deixem fora de l'assumpte la reina). La quantitat és més aviat ridícula si tenim en compte que el rubicund primer ministre irlandès es va gastar en un any pel mateix concepte 28.000 € (més de 4 milions i mig de pessetes). Esclar que hi ha cares i cares, però potser s’ho hauria de fer mirar, l'irlandès.

No sé si ha sortit en algun lloc quant gasta Maragall -i abans Pujol (estiraments inclosos)- per estar guapo, però trobo que també nosaltres hauríem de conèixer les xifres i, especialment, detalls de les cremes i altres potingues i la seva aplicació. I que no ens n’informin a l’hivern, perquè és ara quan necessitem seguir els bons exemples. És en aquest moment favorable a les noves coneixences quan necessitem que ens admirin, si no pel que som, almenys per la nostra aparença.

instantànies d'estiu (2)

I en aquestes nits d’estiu en què a penes un buf d’aire et refresca de la xafogor de l’ambient, resulta que al poble han tornat a organitzar les sessions de cinema a l’aire lliure. De vegades no t’importa quedar-te sense seient perquè has arribat tard i mirar-te la pel·lícula una mica apartat; això et dóna l’oportunitat de fumar-te una cigarreta sense que el fum molesti ningú més que a tu mateix. La música i les veus que s’escampen atreuen despistats que entren i es queden o se’n van, segons l’ocasió. La màgia de la pantalla gran no sempre captiva.

De vegades –poques- resulta que s’està projectant una obra mestra que ja has vist, però que no vols que s’acabi perquè la desitjaries contemplar moltes altres vegades, perquè encara no et saps de memòria uns diàlegs, unes escenes, una plasticitat, una música, un món, que per tu formen part d'un mite.

P. S. Deixeu-me trencar la màgia per un moment. Avui he vist el segon i darrer partit del Barça per terres daneses. M''ha agradat l'alegria del ritme de la segona part. Per cert, algú de vosaltres sap el resultat del Madrid en el seu últim partit al Japó? Sabeu què diu la premsa xinesa sobre la gira del Madrid? No és que m'interessi massa, però cal estar informat

del desconcert a la impotència

Por? Por perquè les regles del joc de la vida i la mort que regien en els països occidentals, "civilitzats", ja no es respecten? Por perquèsembla que a partir d’ara no podrem dir allò de "ei, a mi no, que jo no hi jugo" perquè els altres tenen unes regles diferents? Por perquè alguns ens volen fer creure que estem injustament en el punt de mira? Por perquè estàvem equivocats quan crèiem que el nostre petit clos era segur davant de determinades barbàries?

No, a mi, ara, aquí, continua provocant-me més por la prepotència d’aquells qui m’haurien de ser més propers i es creuen en possessió de la veritat i pensen que només ells tenen el dret a fer i desfer. Em desconcerta molt més, em fa por, el tancament d’uns i altres en un pensament poc flexible (i començo a entendre menys els qui poden oferir i no ho fan que els qui tenen poc a oferir). Em fa més por el qui d’una manera "valenta" i ràpida assumeix els errors de la seva "responsabilitat" i diu que no descarta que cometrà més errors com a mal menor. Em fa por pensar que puguem arribar a considerar que hi ha només blanc i negre, bons i dolents. Em fa por que, quan semblava que es podia aconseguir sortir de la selva de la degradació moral, de l’egoisme, dels interessos particulars, el procés d’involució pugui ser imparable. Tinc por d’acceptar que els valors més importants del nostre segle continuïn sent els diners i el poder.

Por a la mort? Por a l’atzar de la mort? Aquí, ara, és més probable que em matí un conductor o conductora (no vull ser sexista) que ha begut massa i no domina el seu cotxe -o simplement corre més del compte per una carretera que ningú no s’ha preocupat de millorar en els darrers 20 anys-; és més probable que a la meva parella un dia se li acudeixi que li faig nosa; és poc probable, però podria ser, que algú pugui pensar que el miro massa fixament... Més probable que tot això és que demà o demà passat l’atzar d’una malaltia, coneguda o no, se m’emporti, com a ells o com a tu.

El terrorisme? Desconcert, dolor, ràbia, impotència. Por? No.

Salvador

Com sabeu molt bé, el castell de Púbol era un regal de Dalí a la seva esposa i, per tant, pertanyia únicament a la Gal·la, que hi passava petites temporades a l’estiu, mai més d’un mes, segons diuen. És veritat que en Salvador hi anava de tant en tant i que va ser l’artífex de la seva reconstrucció i decoració a partir de les seves pròpies iniciatives però també seguint les indicacions i els gustos de la seva esposa. Quan en Salvador -permeteu-me la confiança de tractar-lo pel seu nom- decidia anar al castell, enviava una carta a la Gal·la demanant-li permís i hem de suposar que ella l’hi concedia indefectiblement. Sigui com sigui, sembla que aquest era un requisit indispensable, però no deixava de ser un petit joc entre tots dos sense cap més importància.

Ara, reencarnada la Gal·la en una magnífica gata blanca (veure el post anterior), en Salvador també continua en aquest món convertit en un gat esplendorós -més del país que la seva muller, esclar- amb l’única diferència notable respecte la seva vida humana que el seu bigoti, que abans mirava el cel, ara apunta la terra (petita penitència i desig). Vaig trobar en Salvador als afores del poble, encara amb els seus ulls vius, atents, inquisidors, fixats amb mi amb una súplica que jo no vaig saber com atendre. Com s’ho farà per comunicar-li per escrit a la seva esposa que vol tornar amb ella?

Gal·la

Arribem poc abans de les 6 de la tarda a Púbol, que no figura en el meu mapa de carreteres, a punt per la darrera visita guiada al castell que Dalí va regalar a Gal·la. Deu haver-hi unes quinze persones esperant l’inici de les explicacions i es formen els dos grups de rigor; en un, el guia recorrerà les sales parlant en castellà i en l’altre, del qual només formarem part la Joana i jo, la Mireia (anomenem-la així) ens anirà explicant la història i les històries en català. A la Joana li sap greu que la Mireia perdi el temps amb només dues persones, una de les quals sembla més aviat distreta, però la guia li respon que millor per nosaltres i per ella. I la veritat és que tenia raó: tant ella com nosaltres fem tot el possible per aparentar que ens coneixem de fa temps i anem comentant petites quotidianitats i sensacions que en un grup més gran serien impossibles.

La Mireia és de Púbol, però no hi viu, la seva família es va traslladar a La Pera i ara casa seva és una més de les que queden tancades en aquests petits pobles encantadors de l’Empordà on només hi ha algun bar o restaurant i alguna botiga, en aquest cas de records, però cap fleca ni tenda de queviures ni cap altre establiment per proporcionar una mica de confort als habitants que es desplacen a peu. En acabar la visita guiada, la Mireia i la Joana continuen xerrant fins que el guia company la crida a l’ordre (a la Mireia); jo, mentrestant, he anat dissimulant fent veure que m’interessa més fer fotos que escoltar el que van explicant-se les dues noies.

No us penseu que us donaré detalls de la visita i de la conversa, ni de Dalí i la Gal·la: sereu vosaltres qui fareu una escapada quan tingueu temps per gaudir de la intemporalitat que encara es pot trobar al Baix Empordà i per saber què hi van anar a fer dues persones acostumades al cosmopolitisme.

Passejant pel jardí del castell, que Dalí pretenia que fos laberíntic, trobo la Gal·la. Sóc de l’opinió que en alguns casos es produeix la reencarnació i que en el cas de la Gal·la aquest procés s’anirà repetint fins que tots dos, ella i en Salvador, descansin en pau en el lloc que l’artista va decidir que seria el del seu repòs etern: la cripta del castell. A la cripta hi ha només la Gal·la en la seva tomba amb l’única ornamentació d’una creu, perquè un alcalde espavilat de Figueres va comunicar al món que el pintor, ja greument malalt, va assegurar-li que ell volia ser enterrat al seu museu de Figueres. Ja pot ser. Jo, com us deia, vaig veure la Gal·la estirada sobre un pedrís del jardí, esperant amb la paciència que només tenen les gates, que es realitzes el retrobament final. No l’hagués reconegut si no fos perquè encara conserva el seu omnipresent llaç negre. Ella, tan reticent als reportatges fotogràfics en altres temps, em va permetre que li fes una instantània i no va tenir cap inconvenient que la publiqués en el blog. Aquí queda.

P. S. He vist que l’Imma, molt abans que jo, va detectar la presència de la Gal·la, tot i que, segons sembla, no és conscient de la seva veritable personalitat (les aparences enganyen, fins i tot quan semblen realitats tangibles). Des d’aquí la hi faig saber i espero que ella, que hi té i hi tindrà un contacte més freqüent, em comuniqui qualsevol novetat.

instantànies d'estiu

M’adono, repassant catapings, bitàcoles o barcelonablogs, que hi ha força gent que ha iniciat les vacances, amb advertiment previ o sense comiat. . La majoria han alentit el seu ritme, al contrari del que passa entre la majoria de les espècies animals durant la calor. També hi ha qui ha decidit que l’estiu és un bon moment per deixar definitivament el blog; esperem que no sigui així, que només sigui una tempesta d’estiu.

Jo que, com alguns de vosaltres, estic de vacances, he pensat de començar una nova secció que no figurarà com a tal en cap lloc, només se sabrà pel títol. Començo avui les “instantànies d’estiu”: un post breu (me’n sortiré?) a partir d’una imatge, o potser una imatge que m’haurà suggerit un petit comentari... I ja començo malament perquè sobra tota la introducció. Fem una excepció i heus aquí la imatge (un clic si la voleu veure més gran) i el text.

S’acosta santa Anna i ja han arribat les atraccions de la fira que ocupen bona part de la platja on no fa gaires anys la gent s’anava a banyar i ara s’ha eixamplat el port i s’ha guardat un espai per activitats diverses. Sona la música estrident amb lletres que canvien però que no varien. Els primers a arribar-hi són els turistes que sopen encara amb la claror del dia; poc després, i en petits grups sobretot masculins, els marroquins somrients i mudats, perfumats, tal com anava la gent del país fa uns quants anys. Al fons, la lluna plena els dóna la benvinguda.

cornuts i pagar el beure

Calor. Temps de treva. Platja o muntanya. Potser la mobilitat limitada d’un pis refrigerat...
Quines noves tàctiques i estratègies maquinen uns i altres?

De moment, una vegada més a traïdoria i sense nocturnitat, la Conselleria d’Educació ha elaborat un decret que es pensa aprovar abans d’octubre on es regulen els drets i els deures dels alumnes i es fomenta el pacte enfront de la sanció -ah, "buenu"-. Un dels temes estrella de discussió pot ser el "bullying" (com s’ha de dir en català?).

I just ahir el Consell de Ministres va aprovar el projecte de la LOE que haurà de començar a aplicar-se el curs 2006-2007. Algunes novetats poc noves i la vergonyosa històia de la religió, que ara sembla que la paga l’Administració, és a dir, tu i jo i ells, però el contractador dels professors és l’Església. Fins a quan, Déu meu!

En podríem parlar de tot plegat, però fa massa calor. Potser al setembre.

de corbates, estiu i cocteleria.

En altres temps, escàs de calés com anava i amb un fons d’armari reduïdíssim, havia freqüentat "Boadas", la cocteleria del carrer Tallers. Era l’època en què m’havia aficionat a la novel·la negra i entrava al local, de cabuda escassa i d’una certa incomoditat, per prendre’m un manhattan. Mai, però, no havia trobat res que s’assemblés remotament als arguments de Hammett. D’una anys ençà, les meves visites s’han anat espaiant cada cop més. Tot i així, en aquesta Barcelona canviant on tants comerços tenen tendència a desaparèixer amb les noves estacions, "Boadas" ha estat per mi una referència del passat, més un monument que no pas una realitat dinàmica.

M’equivocava. "Boadas" continua viu i ho acaba de demostrar amb un cartell a la porta que prohibeix l’entrada a qui vagi amb samarreta (sense mànigues o de paleta) i/o shorts. Sembla que el no li acaba de fer el pes a la propietàia no és tant que s’intenti penetrar al local amb aquesta indumentària sinó que aquestes mateixes persones es vesteixin de gala en altres moments per sopar en restaurants de luxe o similars. És a dir, que el que indigna és que prenguin la cocteleria pel que no és: un "antre" com el que hi ha pels voltants.

Bé, tot plegat, res a dir per part meva sobre l’orientació del negoci que pretenen els propietaris. En tenen tot el dret. L’únic que em molesta -una mica, no us penseu- és el que n’extrec de les paraules concretes que llegeixo a la premsa: "Al fin i al cabo, sólo hacemos algo menos que Santi Santamaria y Carme Ruscalleda en sus restaurantes, que "Zalacaín" en Madrid, que los restaurantes de Nueva York o que el antiguo casino de Sant Pere de Ribes, donde no dejan entrar a caballeros sin corbata ni a señoras con chancletas o vaqueros, aunque sean caros". I continua el marit de la propietària: "toda la vida ha hecho calor y los caballeros que saben estar han ido con chaqueta y con corbata."

Em molesta aquesta limitació, aquest tancament cultural, aquest desconeixement de la història de la indumentària que els fa pensar que el que no deixa de ser una moda del passat com la corbata (una peça que deu ser el resultat de la iniciativa d’un sastre a qui li sobrava roba de la funda dels matalassos de la seva esposa, encara que se sol parlar dels soldats de Croàcia) és la màxima expressió externa de l’estatus de cavaller. No tinc dades per conèixer que entenen per cavaller al bar, però no crec que el seu pensament vagi fins l’Orde de cavalleria, de Ramon Llull o tingui en compte l’aparent desconcert de Bernat Metge quan parla dels seus contemporanis: " Adés van tan llargs que no els veu hom los peus; adés tan curts que mostren les vergonyes. Adés escombren les carreres ab les mànigues; adés les porten trossades a mig braços; adés les fan tan estretes que par que vullen garrotar; adés les fan tan amples que par que porten a cascuna part mantó. Adés porten los cabells plans, adés rulls; adés rossos, adés negres, adés llargs, adés curts. Adés porten caperó en lo cap, adés tovallola; adés xapellet, adés vel; adés paternostros, adés corretja; adés capell de vebre, adés barret. Adés porten polaines llargues, adés curtes; adés porten les sabates sobre les calces, adés dejús ..."

Entrarien aquests cavallers del XV al restaurant d’en S. Santamaria o a can "Boadas". Doncs alguns segur que sí, perb potser no aquests que ensenyaven les vergonyes. Aquests darrers, però, serien ben rebuts al "Bulli", perquè una cosa és la vora de la platja i l'altra la muntanya o la civilitzada ciutat ( i perdó per la redundància).

P. S. No acabo de saber si la iniciativa de "Boadas", o la més radical d’altres establiments (he vist poques coses tan depriments com l’avidesa dels jugadors encorbatats -o no- de màquines ecurabutxaques dels casinos), respon a una qüestió de moral, dignitat, elegància ... En qüestions d’elegància, em fa la impressió que la cosa no està en els seus millors moments. Si voleu saber la meva opinió, això que s’anomena elegàcia, i que es una barreja d’actitud, de roba, i d’algunes coses més, l’he trobada darrerament de forma molt estesa en aquestes noies africanes que passegen majestuoses, amb mirada serena i uns vestits increïblement espectaculars pels carrers de Bordils, per exemple. Elles, però no solen anar a "Boadas" o similars, per bé que no dubto que serien molt ben rebudes.

Després d’escriure les ratlles anteriors, veig que "LV" dedica el color verd del seu semàfor a "Boadas" i que en Clos, sempre atent, aplaudeix la idea dels coctelers. ës ben veritat que a l'estiu les notícies són escasses i hi ha qui s'apunta al que surti si pensa que en pot treure algun benefici.

anant llegint

És ben veritat que a l’estiu qualsevol lectura és bona. Després de dinar m’agafo Quan érem orfes, de Kazuo Ishiguro, que havia comprat per Sant Jordi i tenia abandonada, i em poso “The Mikado” de Gilbert & Sullivan per ambientar-me. La cosa no lliga i, a més, jo no tinc la capacitat de concentració necessària (ja ho sabia: mai no he pogut llegir i escoltar música al mateix temps), de manera que deixo “The d’Oyly Carte Opera Company” per un altre moment. La novel·la m’atreu. M’agrada aquest començament d’estil decimonònic que ens presenta un protagonista orfe (encara no n’estem del tot segurs) que vol ser detectiu i la presentació del seu món. Arribo fins a la pàgina 46. Continuaré a la nit.

A la platja no m’emporto res per llegir perquè ja fa molts anys que vaig decidir no aventurar-me més que amb el diari, això sempre que no faci tramuntana o mestral. Fa molt de temps, durant dos estius seguits, vaig intentar entrar en els misteris de Xavier Rubert de Ventós i no hi va haver manera. Ara tinc el llibre a mà, però no he intentat mai més tornar-m’hi a posar. El fracàs inicial em devia marcar.

En tornar a casa, després de sol, aigua, compres i el passeig de rigor, em llegeixo en un tres i no res En Polzet de Charles Perrault (ja us he dit que a l’estiu tota cuca viu, fins i tot els contes infantils). Penso que la traducció al català del conte (cliqueu aquí si voleu repassar la versió en francès) que em vaig comprar amb “La Vanguardia” de dilluns és molt bona, en canvi les il·lustracions, de Lucia Salemi, no m’acaben de fer el pes, la qual cosa no és demèrit seu sinó record de les menys atrevides però més detallistes del gran Doré que encara tinc ben presents. He dit que m’agrada la traducció, però em quedaré amb les ganes de saber qui la va fer, perquè al llibre només consta com a responsable “Discobole SL”. No m’estranya que els traductors del país per fi decidissin manifestar-se davant de la seu de “Traducciones Maremagnum MTM” (aviseu-me quan us torneu a reunir per sortir al carrer: serem 51).

Dintre d’una estona tornaré a la lectura de Quan érem orfes, però no em puc estar de deixar-vos amb dos petits fragments d’En Polzet, del principi i del final (no em poso amb les crueltats del mig: matar nenes avui no està ben vist, ni que sigui per qüestions de supervivència).

No em direu que no penseu que de vegades és així:
“Els seus pares fins i tot es pensaven que en Polzet era una mica babau, perquè anava sempre pel seu compte i no acostumava a afegir-se als jocs dels seus germans. Res d’això: en Polzet era un vailet espavilat i intel·ligent; parlava poc, però observava i pensava molt.”I com que en Polzet havia observat i pensat molt i, durant la història havia parlat quan calia, al final tothom està d’acord que: “Vaja, que també els petitons que aixequen poc més d’un pam de terra poden fer grans proeses, sobretot si són intel·ligents i espavilats.”

P. S. Me'n vaig d'Internet sense haver pogut llegir el correu ni entrar en alguns llocs. Això de obrir finestres des de la distància té els seus inconvenients.

mig d'amagat

(Què passa amb tantes entrades a visitar Nataniel? Que us heu tornat bojos?)

Fa uns posts us vaig deixar un text de Jesús Moncada, de quan feia poc que havia començat a treballar a l’editorial. L’al·lusió de Moncada a un fotògraf aficionat anomenant Calders i el meu "viatge a l’interior" em fa recordar un conte titualt "Mig d’amagat". No us el comento, només us el deixo com una breu lectura de tarda de diumenge. Humor negre i realitat fantàstica per pensar una mica en la solitud i altres temes.

Nataniel es va morir un dia a mitja tarda i, de moment, no va voler dir res a ningú. La seva dona patia del cor i un disgust li hauria estat dolent. De manera que Nataniel va fer un esforç i es quedà quiet al llit, prement la flassada amb les mans i procurant que no se li envidriés la mirada.
A l’entrada de fosc, una véïna trucà a la porta per demanar un xicra d’oli, i com que era vella amiga de la família, volgué visitar el malalt.
-El veig estrany -digué-. Sembla encantat. Jo, de vostès, avisaria el metge.
-Nooo! -va respondre Marta, la muller lleial-. Ja ho fan, això. És la mena de malaltia.
Va transcórrer la nit, marcada pel monòton tic-tac del rellotge de l’alcova, i, l’endemà a l’hora d’esmorzar, la Marta va amoïnar-se perquè Nataniel havia deixat els melindros.
-I el diari? Tampoc no et fa il·lusió, el diari?
Nataniel tenia els ulls abandonats damunt els genolls i no en feia cap mena de cas.
El dia va passar en mig d'una pluja persistent; a través dels vidres entelats es veien les siluetes de colors trencades per la mullena. Una mena de baf omplia el pis i la Marta deia, a cada moment, que s’estava molt bé a casa.
El dimarts, la Marta va telefonar al metge:
-... amb la novetat -deia-, que ha perdut la gana i no està d’humor...
Van parlar uns instants i al final la Marta va penjar.
-Què diu? -preguntà la mare de la muller fidel.
-Que sí, que ja ho fan. Però que no el deixem engorronir.
Després d’una breu reflexió, la Marta afegí:
-Demà, a l’hora de dinar, l’asseurem a taula.
L’endemà, a migdia, es complien hores i hores que Nataniel era mort. Però ell no es volia donar i callava amb una sorruda tossuderia.
El van agafar entre la Marta, la mare, la veïna i el noi, i el van asseure a taula.
-És pel teu bé -li deien-. T’has d’espavilar una mica.
Tenien mala peça al teler, i la Marta somicà:
"No em dirà ara que no t’agrada l’escudella".
La sogra va olorar l’aire, com un llebrer, i va dir:
-Se sent una fortor estranya. Em sembla que s’escapa el gas.
El fill, que havia abandonat els estudis d’esperanto per entrar de dependent en una gran drogueria, digué:
-El que em sorprèn és que no digui res. Abans bé parlava!
Plorosa, la Marta va passar la cullera pels llavis del cos present. "Prova-ho, home. Prova-ho.
Nataniel es va espolsar un cuc que tenia en una màniga i va caure de cara al plat.
-Ja no puc més -digué-. Em sap greu aigualir-vos la festa...

El dia dels funerals la veïna comentava:
-Jo no crec pas que s’ofegués amb l’escudella. Si vol que li digui la veritat, crec que ho arrossegava de feia temps. De vegades el detall de morir-se tant se val...
I abaixant la veu, amb un to confidencial, afegí a cau d’orella de la seva interlocutora:
-Desenganyi’s! La processó ja devia anar per dins.

Pere Calders. "Mig d’amagat"

núvols d'estiu

Consulto a l’"Agenda" de "La Vanguardia" l’apartat de Girona i només trobo informació sobre Peralada i Roses: clàssica i blues respectivament. Em decep. Qui és el responsable d’aquesta llei del silenci? Qui vol amagar que avui, en terres gironines, a l’Empordà, a l’Estartit, tindrà lloc un dels concerts en què es preveu una assistència de públic com poques vegades es veu per aquestes contrades?

Jo no hi seré per raons purament logístiques. He d’acabar d’enllestir alguns assumptes a Barcelona i, a més, no podria resistir les llargues cues d’anada i tornada per unes infraestructures viàries insuficients. Si no fos per aquestes raons, ja em veieu a l’Estartit per assistir al concert de l’any: el de la Pantoja.

Alguns recordareu que ja us vaig parlar fa temps d’aquesta actuació i de la polèmica que va suscitar a l’Estartit i a Torroella, magnificada pel programa-merda "Aquí hay tomate" de TV5. No repetiré les meves reflexions d’aleshores, que ni tan sols enllaço, sinó que em limitaré a donar-vos dos vincles perquè hi feu una incursió si és del vostre gust. L’ajuntament de Torroella, davant de la diversitat d’opinions i els malentesos, s’ha vist obligat a treure una nota informativa en el seu web en què vol calmar els ànims del personal a partir d’arguments sobre la diversitat cultural i l’augment de riquesa que els assistents a la "trobada" proporcionaran al municipi. Un altre web, "Portal independent de Torroella de Montgrí i l’Estartit", fa un seguiment del fet i exposa raonaments, inclosa una enquesta, ja tancada, entre 104 participants i un petit recull d’opinions. És curiós com en tots dos llocs es dóna especial importància al piromusical -espectacular, trencador, abracadabrant- i es considera l’actuació de la Pantoja com un complement. Senyor, Senyor!

I la meva opinió sobre l’assumpte? Bé, no té cap interès. Ja us dic que si no fos per qüestions que m’ho impedeixen, m’agradaria veure una mica de dialèctica que em tragués de l’ensopiment estiuenc. I un descans a la platja de l’Estartit, ben protegit de l’enfarinament de la sorra i contemplant aquest magnífic quart creixen de la lluna, tampoc no m’importaria gaire, després dels ooooh, aaaah... de l’espectacle dels focs. Un altre any serà. Recordeu, però, que els que no sabeu què fer aquesta nit , encara hi sou a temps. Ja me’n fareu cinc cèntims.


P. S. Fonts generalment mal informades, com totes les que tinc, em van assegurar que el primer artista amb qui va contactar el senyor Colomer, el mecenes organitzador, va ser amb en Serrat, que li va dir que ell... ja no me’n recordo; i encara va haver-hi una segona opció que no va prosperar.
Interessant en imatges i en informacions diverses el "Portal...". Apa, entreu-hi.
(La segona nota de l'Agenda de "LV" ens detalla els actes de la Festa major del Raval. Quatre cosetes. El centralisme de sempre)



























Imatge de l'any passat, amb permís dels amics del web, espero.

viatge a l'interior...

Feia anys que no hi anava i estic absolutament encantat. Les darreres vegades havia estat com endinsar-se en un cau caòtic de ves a saber què. Una munió de gent s’esperava amb dues finalitats: saber quina malaltia tenien i rebre el tractament adequat, i llançar-se com voltors a sobre d’una infermera que repartia miracles en forma de receptes. A mi, el que em costava més era preguntar qui era l’últim, dret enmig de dues fileres de cadires inamovibles de cares impassibles. I després calia estar atent, perquè no sabies si el teu predecessor buscava receptes o un examen corporal incomplet.

Ara la cosa ha canviat completament. Ja no es va al CAP (Centre d’Atenció Primària), que es deia així perquè l’examen que et feien era molt superficial, sinó a l’eap (que no sé que vol dir, només se m’acut Equip d’assessorament i orientació psicopedagògica, però no deu ser això). Doncs vas a l’eap i et donen dia i hora per ser atès pel teu metge de capçalera. Res de cues, cap aglomeració. Únicament dues o tres persones esperant davant de la porta que et solucionarà els problemes de salut. En fi, de cine, ni a la privada.

El metge (no m’atreveixo a dir-li doctor perquè no estic segur que ho sigui) em pregunta els motius de la meva visita. Els hi explico i, com que fa anys que no el visito (de fet me l’han canviat; l’anterior era un expert en la literatura de la renaixença que em parlava del seu avi, que va ser un dels prohoms del moviment a Reus-i no és broma-) aprofito per parlar-li d’altres simptomatologies que també em preocupen. Després d’escoltar-me atentament, auscultar-me i fer-me estirar (era necessari?) per prendre’m la tensió arterial, em diu que caldria fer-me una anàlisi de sang i d’orina i un electro. Quedem que quan tingui les proves ja tornaré.

Torno dilluns. Els senyor no sap qui sóc i em diu: "vostè dirà", i jo li ho recordo. Es mira les anàlisis que té a punt i em va dient a ritme d’atleta olímpic de 100 metres, mentre subratlla les xifres: no té anèmia, cap problema de colesterol, bé de sucre, la pròstata fantàstica, etc. Només una dada l’inquieta per una dècima de segon i la subratlla doblement amb el boli: 99 de San-VCM. No m’explica què és (Video Compression Manager? Verbandes Christlicher Motorradfahrer? ...?) perquè el temps que ha decidit dedicar-me -o de què disposa- s’acaba. Em recepta un ansiolític durant deu dies i em diu que vigili la pressió, que és l’únic que el preocupa, i que me la prengui regularment. No m’atreveixo a dir-li que sóc hipotens i que és possible que l’aparell, la seva vista o el meu nerviosisme de la primera visita ens hagin jugat una mala passada. Per un dels meus símptomes m’havia derivat al dermatòleg, encara que ara no se’n recorda perquè no va apuntar res al seu ordinador. Jo no tinc tampoc cap interès a fer-li memòria, tot i que la visita és just el dia del meu aniversari. Quan li pregunto a la noia de l’entrada, que s’encarrega de les concrecions, què hauria de fer si les mans em queien a trossos abans de la visita programada em respon que en casos extrems cal anar a urgències. Resposta òbvia a una pregunta poc adient.

Com us deia, estic encantat amb el meu darrer metge de capçalera, perquè tot i que no té ni idea del meu historial mèdic i no recorda que havíem mantingut una conversa fa just catorze dies, em dedica deu minuts del seu temps de la tarda de dilluns i em diu que a la meva edat és convenient que torni dintre de dos anys a visitar-lo. Ja ho veieu que no ha sigut un amor a primera vista, sinó no m’hauria donat una cita a tan llarg termini. No deixo d’estar encantat, però, perquè sé que quan torni, ell -o el seu substitut- em rebrà a l’hora acordada, o fins i tot abans. I la puntualitat, en aquests temps tan informals, jo la valoro molt, gairebé tant com la meva salut.

optimisme

Un dels avantatges de viure a Catalunya - sempre una mica més avançada respecte la resta de la península- és que la gent poc dormir tranquil·la perquè en alguns aspectes globals, sobretot els econòmics, sap el que li espera a curt i mitjà termini, per bé que partits polítics i intel·lectuals diversos s’entestin a discutir i fer els passos que en altres països ja s’ha fet i ens diguin que aquí som especials.

Que cada dia ja menys privacitat als USA? Doncs a Europa ens hi volem acostar.

Que ens sembla que les hipoteques a 50 anys són una vergonya, però potser ho acabarem acceptant? Al Japó ja es fan hipoteques a 100 anys. Dels besavis als besnéts per una mica de territori.

Que les prestacions social universals ens han costat molt d’aconseguir en alguns països occidentals? Doncs anem fixant-nos amb el que passa ara i passarà dintre d’una anys a Alemanya.

Continuo?

Apa, a dormir tranquils i tranquil·les.

Si fos optimista diria: "Catalans, davant de ..." Potser ho diré quan s'aprovi l'Estatut.

massa tard

De vegades, quan ja saps que ha passat el temps en què encara tot era possible, quan no et queda més remei que passar de llarg, quan ja observes com avança la podridura que acabarà amb el que encara queda i mai no va arribar a ser, se't presenta encara un reclam, una bellesa subtil, que mai no havies observat abans, enmig de la ruïna , una delicadesa que està a punt de captivar-te, un darrer cant de sirena.

Quina desolació, llavors!

de l'Índia a Cambridge

Al final del programa "De Llibres", de TV3, que dirigeix V. Villatoro, es recomanen, sovint precipitadament per falta de temps, alguns llibres. Ahir, entre d’altres, li va tocar el torn a Passatge a l’Índia, de E. M. Forster (1879-1970), escriptor anglès de qui podeu llegir aquí la biografia i bibliografia -una mica sui generis, però força completa- . És possible que la majoria de vosaltres hagi llegit aquesta novel·la completament recomanable i, potser molts altres, hàgiu vist també la pel·lícula dirigida per D. Lean el 1984. En tot cas, la recomanació em va fer pensar en una obra d’aquest autor que està entre les meves favorites: Aspectos de la novela,
escric el títol en castellà perquè no sé si hi ha una traducció al català. La darrera edició que en conec la va publicar Debate l’any 2000.

Aspectos de la novela és un recull de conferències que va donar Forster la primavera de 1927 al Trinity College, de Cambridge. L’autor , com indica el títol, fa un repàs dels aspectes que ell considera més interessants a l’hora d’enfrontar-se amb la lectura i amb l’anàlisi d’una novel·la. Es pot dir que és un dels primers llibres seriosos de crítica literària del segle XX, base imprescndible d’estudis posteriors, i a la vegada, de forma tangencial si voleu, presenta un cànon literari, com sempre discutible, força interessant.

Podeu pensar que un llibre sobre la novel·la no és una lectura massa recomanable en època estival. Doncs crec que en aquest cas us equivoqueu. En primer lloc, perquè com que es tracta de conferències, Forster ha aplicat el que considera una premisa imprescindible d’una bona novel·la, que la història (story) mantingui en tot moment l’atenció del lector, que els assistents, en aquest cas, tinguessin ganes de saber què passaria -què diria- a continuació, fins al punt d’arribar al final encara interessats per les darreres novetats presentades. En segon lloc, perquè encara que com en tots els llibres d’aquests tipus hi ha classificacions, el més important són les exemplificacions, el repàs a la literatura anterior i contemporània, amb comentaris sovint força aguts, sempre entenedors i algun cop discutibles. Deixeu-me citar un fragment una mica llarg que us pot mostrar de què estic parlant:

"Existe una novelista que ha intentado lograr la abolición del tiempo, y su fracaso es aleccionador: Gertrude Stein. Yendo mucho más lejos que Emily Brontë, Sterne o Proust, Gertrude Stein destroza i pulveriza el reloj, esparciendo por el mundo los añicos como los miembros de Osiris; y no lo hace por maldad, sinó por una causa noble. La autora confiaba en liberar a la novela de la tiranía del tiempo y expresar en ella la vida por sus valores únicamente. Pero fracasa porque, en cuanto la novela se halla por completo liberada del tiempo, no expresa nada en absoluto, y en sus últimas obras podemos ver la pendiente por la que se desliza. La novelista pretende abolir todo ese aspecto de la historia -la secuencia cronológica-, y mis simpatias se apartan de ella. Ahora está al borde del precipicio. No hay nada de ridículo en un experimento como el suyo. Es mucho más importante jugar de esta manera que volver a escribir las novelas de Waverley (referència a la primera novel·la de Walter Scott, de 1814). Sin embargo, el experimento está abocado al fracaso. La secuencia temporal no puede destruirse sin arrastrar en su caída todo lo que debería haber ocupado su lugar; la novela que expresase únicamente los valores se convierte en algo ininteligible y que, por tanto, carece de valor.
Por eso debo pedirles que repitan conmigo, en tono de voz preciso y exacto, la palabras con que iniciamos esta conferencia. No la pronuncien de una manera vaga y campechana, como nustro conductor de autobús: no tienen derecho; no las digan con brusquedad y agresivamente, como el golfista; saben que no deben hacerlo. Si las pronuncian con cierta tristeza habrán encontrado el tono. «Sí..., sí, señor ...; la novela cuenta una historia»."

Ja ho veieu, fins i tot es parla de conductors d’autobús, golfistes i personatges amb una certa tristor. Talment com si fos una novel·la.

viatge al passat

A mitja tarda, mentre passegem per la vora del riu els tres i el gos, ha començat a plovisquejar. A casa , en aquesta tarda gris i acollidora, m’esperava la documentació que la meva neboda m’havia deixat, amb l’excusa que com que jo aquests dies tenia molt de temps lliure li podia fer una mirada per tal de fer una petita història de la botiga que ara ella regenta ara.

No sé si la Isabel estarà satisfeta de la meva primera aproximació al paperam que m’he trobat i del qual us vull fer partícips a vosaltres. Més endavant m’hi posaré més seriosament.

Deixo de banda els primers documents notarials de caràcter general, plànols i altres materials, i em fixo només en els purament econòmics, contributius.

El primer document interessant en què s’esmenta la botiga correspon a la contribució industrial a l’Ajuntament de l’any 1868 : el nom del fundador de la botiga i el tipus d’indústria: " tienda de quincalla". Al costat, les quotes en escuts.

Ja més endavant, puc resseguir la història de la botiga a través de les pòlisses i els rebuts corresponents als pagaments que es van anar fent a la companyia d’assegurances "La Catalana" ("única de su clase domiciliada en Cataluña. Establecida en Barcelona, calle Dormitorio de Sant Francisco, núm 7. Contra incendios, el rayo, las explosiones de gas y de las máquinas de vapor").

No importen els esdeveniments polítics i culturals que s’esdevinguessin i la implicació que hi van tenir els diversos propietaris; des d’aquest any, amb sequera o amb pluges abundants, amb guerres o amb revolucions, amb canvis sobtats de règim, durant la renaixença , el modernisme, el noucentisme o la postguerra , tots van anar pagant puntualment les quotes que "La Catalana" anava establint.

En la primera pòlissa que puc consultar, la de l’any 1885, tres anys abans de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888., s’estableixen els valors assegurats de la següent manera: 5000 pessetes per la casa de tres plantes més golfes, 4000 pessetes pel contingut (mobles, roba, "provisions de boca", etc., 35.000 pessetes pel gènere de la botiga. "La Catalana" tenia en aquest moment un capital social de vint milions de "reales de vellón".

Cap fet extern fa trontollar la botiga , fins que l’any 1939, un document singular del 9 de maig m’indica que la monotonia comercial havia estat amenaçada. L’encapçalament del paper diu: "Fondo de papel moneda puesto en circulación por el enemigo", i consta que el propietari va haver de despendre’s de 24.539 pessetes a favor del Banco Hispano Colonial -firma il·legible-, en el "III Año Triunfal". El que no ha pogut aconseguir "el rayo..." ho aconsegueix la barbàrie humana: fer perillar la continuïtat de la botiga. L’1 de juliol d’aquest mateix any, però, es continua pagant el rebut que envia "la Catalana": 123, 30 pessetes anuals.

I en la dura postguerra, després de les expoliacions d’uns i altres, sempre perdura la confiança en la companyia d’assegurances, l’única referència estable en aquest món canviant i insegur que han vist cinc propietaris d’una botiga que ha anat adaptant-se amb millor o pitjor fortuna a les vel·leïtats del temps.

I demà? Bé esperem que demà continuï existint una companyia d’assegurances que els permeti -ens permeti- anar a dormir relativament tranquils, com ho han anat fent durant més de 100 anys. Això sí, sempre que una invasió subtil o un canvi sobtat de gustos i tendències no acabi sobtadament amb la història comercial de cinc generacions.

Que senzilla se’ns presenta la vida segons l’òptica des d’on l’enfoquem i la superficialitat del nostre resum!

interrupció del viatge

Mare i filla han sortit perfectament preparades i guarnides per sobreviure en la gran aventura quotidiana de l’asfalt. Cascos blaus metal·litzats i aerodinàmics i roba que conjunta perfectament amb cascos i bicicleta. Les dues concentrades: una en la immediatesa del carril que pot presentar perills ignots quan se circula en contradirecció i l’altra, fermament subjecta, en l’esquena protectora de la mare. M’agrada la imatge. El ritme, regular i sense esforç aparent.

De sobte, un cos es creua en el seu camí armat de bolígraf i papers subjectats en un plafonet de fusta. La guerrera-enquestadora ha tallat els objectius de les nostres heroïnes. I després de l’intercanvi inevitable de justificacions per ambdues parts, s’inicia una bateria de preguntes que un, discret, no s’atreveix a escoltar.

Davant d’aquesta situació, un no sap quin partit prendre. Posar-se a favor de mare i filla ,que han vist limitades velocitat i perspectives o de l’enquestadora, obligada per circumstàncies del guió d’una companyia sense escrúpols, a crear un petit caos en el plàcid deambular dels altres ciclistes?

Un, discret per naturalesa, opta per continuar el seu camí, tot i que, relativament tafaner com és, es lamenta per no haver-se atrevit a acostar a l’escena amb qualsevol excusa, i prega des d’aquí que si mare, filla o enquestadora li poden donar una mica de llum, no se n’estiguin.

viatjant per Àfrica i Europa.

¿És possible que aquests africans que ara s’estan menjant els caps mig podrits i la poca cosa que queda en les espines dels peixos que ens exporten vinguin també algun dia a demanar-nos comptes? Jo, en el seu cas, si em quedessin forces i em sobressin espines de peix per vendre, ho faria. Veure aquí i aquí.
Mentrestant, la UPC de Terrassa fabricarà pròtesis per a les víctimes de les mines al Senegal. Sí, senyor, primer enviem les mines i després unes quantes pròtesis per als que quedin. I gira la roda i anem fent negoci, que la vida s’està posant molt cara.
I en Raül Romeva va intentant que el seu informe, ja fa temps aprovat pel Parlament Europeu, sobre la venda d'armes sigui escoltat i tingut en compte.
Deixem anar també alguna notícia més refrescant en aquesta època en què veig que en els blogs ja comença la distensió. Sembla que el Papa no para de viatjar. No, no em refereixo al de Roma, que se'n va de vacances, em refereixo al líder d'aquesta creenca no tan vella que es diu Barça. Fa ben poc del viatge per l'Àfrica en un bany de multituds, i ara a Bòsnia (sembla que avui s'acostarà a Srebrenica). Emociona veure la rebuda de tans antics i nous fidels i l'adoració amb què escolten les seves paraules.

allò que la majoria sap i que alguns volen que oblidem

És impossible que hi hagi algú tan idiota, tan aclaparadorament estúpid, que pugui pensar que el terrorisme s’ha de combatre fonamentalment a través de mesures policials. I si partim de la base de la impossibilitat de tal idiotesa, haurem de pensar que al darrera d’aquesta afirmació no hi ha més que la hipocresia d’aquell qui pretén, a través de la falsedat, aconseguir un benefici personal o de grup.

Fins i tot els qui són raonablement sincers per atrevir-se a dir que qualsevol intent d’aconseguir la pau té com a element primordial el diàleg amb els terroristes s’equivoquen, o bé, si ho voleu, no enfoquen la situació des de la perspectiva adequada.

Els terroristes, en la majoria dels casos que coneixem nosaltres en l’actualitat, no són més que persones que pertanyen (i no dic que representin necessàriament) a col·lectius molt més nombrosos que se senten greument perjudicats, humiliats, atacats en les seves idees, drets, costums o aspiracions diverses, per altres col·lectius. Els terroristes formen part de grups que han arribat a la conclusió que les seves aspiracions -les que sigui- que ells creuen legítimes o unes situacions extremes de les quals ells no en són culpables no han estat ateses a través del reconeixement i del diàleg. Davant d’això, una part del col·lectiu, més conformista, més cansada, o que potser és creu més realista, opta per l’acceptació de la situació adversa, que continua creient injusta; alguns altres, però decideixen rebel·lar-se i iniciar o donar suport a una lluita que els porti al reconeixement dels seus drets, de les aspiracions que consideren legítimes.
Si es vol la pau, si es vol acabar amb el terrorisme, cal començar a veure els terroristes no com a individus aïllats sinó com a membres -i no dic representants- d’un col·lectiu territorial, cultural, ètnic, etc. I així, en la mesura que es sigui conscient que cal entendre i atendre un territori, un poble, un grup culturalment diferenciat (o no tant), s’haurà donat un pas importantíssim cap a la pau. És possible que al qui ha posat la bomba durant molts anys li costi sortir de la dinàmica ja sovint mecànica, però serà el seu propi grup qui l’aturarà. Qui no comprèn les causes, difícilment pot ser conscient de les conseqüències. O així ho crec jo.

Clar que també pot ser que alguns hagin fet passos tan importats per ignorar o destruir pobles i aspiracions que tot intent de fer marxa enrere, sovint de forma poc convincent, estigui pràcticament abocat al fracàs. També és possible que les causes del terrorisme siguin profundes, tan extenses i tan llunyanes en el temps que aspirar a una solució ràpida -la dèria d’una part de la societat del nostre temps, que creu que a cada acció li correspon una reacció- sigui un error que ens toqui pagar una i una altra vegada.

Mentrestant continuaran parlant de percentatges i de dates en els seus castells immersos en la globalització i cada cop més allunyats d’una part important d’aquest globus tan fràgil que pot acabar desinflant-se o esclatant.

divagacions incompletes

Als blogs, molt més que a la premsa, les notícies son fugaces. Les experiències, les dèries, els fets públics i privats s’exposen, es comenten, s’insinuen, i desapareixen de seguida, engolits, oblidats, pel post següent. No pot ser d’una altra manera; el blog és com un diari o un setmanari en què només cap un article -o dos, o tres- en cada edició. Cal fixar-se bé en la tria. No s’ha de ser excessivament extens perquè la lectura en la pantalla cansa. El blog és la pura immediatesa. Parlo en general i no dic que sigui sempre així o que sigui premeditadament així. Tampoc no dic que no hi hagi blogs que segueixin una temàtica o tinguin un to determinat i siguin, en aquests aspectes, reiteratius, la qual cosa no és en si mateixa un defecte o una qualitat.

L’esdeveniment, l’experiència, la crítica, però, ocupa l’espai d’un dia i l’endemà el post parla d’una altra cosa, per bé que es pugui relacionar més o menys amb l’anterior. No sé si m’explico prou. Cada post d’un dia determinat no és més que un article d’un gran diari que té totes -o gairebé- les secciones imaginables. Catapings, per exemple, podria ser un extens -i eclèctic- diari on periodistes de totes les tendències envien els seus articles: notícies, cròniques, reportatges, col·laboracions, acudits, editorials, crítiques... I el lector va fent la tria segons els seus gustos, segons els titulars o seguint altres consideracions. Com en qualsevol publicació periòdica, arriba un moment que el lector prescindeix de determinats articulistes perquè l’experiència li diu que l’enfocament que fa o els temes que tracta són de poc interès per ell. En canvi, aquest mateix lector espera amb impaciència els escrits de determinats periodistes perquè s’adiuen força amb els seus interessos, amb la seva visió de la realitat, perquè literàriamernt li proporcionen un material notable, engrescador, perquè...

Nois i noies, acabo abruptament perquè el post se m’ha escapat i ha agafat vida pròpia. El que havia de ser una petita introducció de dues o tres ratlles per emmarcar el tema que volia tractar s’ha anat allargant i allargant i s’ha convertit en un principi d’anàlisi parcial i general sobre els blogs. Us passo aquest material, però. Potser més endavant reprendre el fil i concretaré una mica més. Que quedi aquí el que hi ha, ni que sigui com a mostra d’un intent no aconseguit d’elaboració d’un post. Espero que vosaltres no em presenteu una cosa semblant algun dia. No us ho perdonaria. O sí.

-

XVII

Aquesta tristesa, immensa, glaçadora,
que plana des de sempre damunt nostre,
fa que sentim proper l’acabament d’un món.
Però qui sap si algú, des del mar del naufragi,
un dia guanyarà la clara riba
i ordenarà de nou el pas afermat
pels oberts i dreturers camins.
Aleshores serà potser comprès el cant
que s’eleva i amb molt dolor venia
del cor mateix d’aquesta nit.

Salvador Espriu

moviments de tardor

S’anuncia una tardor moguda en el món dels llibres. Primer, la Fira de Frankfurt, del 19 al 23 d’octubre. No sé quin és ara l’estat de la qüestió. El que cal recordar, però, és que us queden pocs dies, petits editors amb problemes econòmics, per demanar la beca de viatge de 300 euros que concedeix generosament el Gremi d’Editors de Catalunya. Segon esdeveniment: a desfer les maletes i després de dues setmanes de descans, una altra vegada a muntar la parada, aquest cop en el 1r Saló del Llibre de Barcelona, del 8 al 13 de novembre.

Pel que es pot llegir a la premsa i a la pàgina del propi Saló, el projecte és ambiciós. Els referents diuen que són el Saló de París i la Fira de Guadalajara (sí, la de Mèxic). S’anuncien ja activitats diverses i veig que es dóna una importància especial al foment de la lectura entre els nens i els joves, de manera que fins i tot ja hi ha un model d’imprès per als centres d’ensenyament primari i secundari per poder demanar dia i hora de cara a participar en diverses activitats, exposicions, trobades amb escriptores i escriptors, etc.

L’entrada costarà dos euros, un preu simbòlic que, evidentment, no cobrirà les despeses, encara menys si es té en compte que ens regalaran un llibre titulat Primers capítols, que anirà d’això, "dels primers capítols de destacades novetats editorials de la tardor-hivern del 2005". Compte, "destacades novetats editorials", no necessàriament literàries; però no dubto que ens pot fer servei. Destaco la intenció, amb finalitat promocional, de batre un rècord Guinness: aconseguir el major nombre de persones llegint un llibre en un mateix lloc (no sé si serà el mateix llibre, si el llibre te l’hauràs de portar de casa o si te’l proporcionaran els mateixos editors...). No estaria malament que s’intentés un altre rècord: aconseguir que tothom llegeixi al menys un llibre a l’any. Difícil i complicat de controlar, però possible.
En fi, ja n’anirem parlant.

P. S. Em sembla que a partir d’aquesta tarda em quedaré, contra la meva voluntat, uns quants dies incomunicat. Passeu-ho bé.

babèlia

Durant tot l’any, però encara més quan arriba la calor, veig als carrers de prop de casa turistes que es troben momentàniament perduts i consulten els seus mapes i alcen la vista a les plaques que indiquen els noms dels carrers, i una altra vegada al mapa, en un intent de resituar-se i de tornar a agafar el camí que els durà finalment a la Sagrada Família. De vegades, algun d’aquests turistes -o un altre sense plànol-, no satisfet del tot amb les seves pròpies conclusions, atura algun indígena i li demana confirmació de l’itinerari. Observo que, majoritàriament, si no coneix la llengua del visitant, l’autòcton intenta explicar-se en un castellà rudimentari i a poc a poc, com si pensés que l’estranger en tingués prou amb una primera lliçó infantil per reconèixer suficientment els misteris de la llengua cervantina i, d’aquesta manera, poder arribar al seu objectiu. Evidentment, les indicacions van sempre acompanyades d’un intens moviment gestual que, a la fi, és el que fa més servei al despistat viatger. El motiu pel qual l’habitant de l’Eixample tria el castellà amb accent del país enlloc del català en el seu intent de comunicació continua sent per a mi un misteri que mai no m’he atrevit a preguntar.

Un veí meu, que només parla amb notable propietat tres llengües i que coneix una mica el cantonès, s’ha entestat, quan es troba en alguna situació com la descrita, a fer servir aquesta darrera llengua. I es justifica dient que estadísticament hi ha més possibilitats que el turista despistat l’entengui. Jo no ho acabo de veure clar, però la veritat és que tant els forasters que atén ell com els que han obtingut respostes en castellà solen arribar, pel que sembla, sense novetat al seu destí.

petita història d'un jersei gris

Alguns pensareu: "amb què ens surt aquest ara, amb la calor que fa". I us podria dir que precisament la calor em fa desitjar la frescor de principis de primavera o de tardor, quan decideixes que ja és el moment de posar-te un jersei perquè et vénen tremolors de tant en tant. Però no és això, sinó que la relectura de Jesús Moncada -ja només podré rellegir en Jesús- em porta a Cabòries estivals i dintre del llibre trio aquesta història senzilla, petita, entranyable, i us la passo, la deixo aquí per a les vostres cabòries.

"Petita història..." és una anècdota, però és també molt més. És una passat irrepetible -quin treballador d’una editorial té avui només dos jerseis? Per posar un exemple- És una mica de la història d’un país en un moment determinat i amb uns personatges estimats, el mateix Jesús i en Pere (deixeu-me que l’anomeni només pel nom, tot i que solament hi vaig parlar en una ocasió, però compartim afició per les màquines fotogràfiques i pels rellotges). "Petita història..." és un fragment de la crònica d’una època gris, en què la gent brillant a penes podia manifestar-se. És un instant de la història d’una magnífica editorial que ja ningú recollirà des de dins com ho hauria fet Jesús Moncada. Sobretot, però, jo avui la llegeixo com un homenatge al personatge tímid, distant, "sever" -"segurament més confús i atabalat que jo mateix"-, que només de tant en tant té l’ocasió de manifestar-se tal com sent (a alguns mai els és donada aquesta ocasió) i deixar un record inesborrable, ni que sigui en una persona.

Apa, anem-hi:

PETITA HISTÒRIA D’UN JERSEI GRIS

La veritat és que aquell home infonia respecte. Feia cosa d’un mes que treballava al seu costat, al departament de producció de l’editorial Montaner i Simon, que dirigia Pere Calders, i amb prou feines havia aconseguit arrencar-li dues dotzenes de paraules. Amb Pere Calders -nerviós, bellugadís, eternament embolcallat pel fum aromàtic d’alguna de les seves innombrables pipes o guaitant-nos a través de l’objectiu d’una màquina fotogràfica- la comunicació havia estat ràpida: un amic comú (l’Edmon Vallès*), la literatura, el tabac de pipa, els acudits i la fotografia, a més de les qüestions estrictaments laborals, havien facilitat les coses i escurçat les distàncies de tota mena que hi havia entre nosaltres, com la diferència d’edat -jo podia ser el seu fill-, o, la més greu, un llarguíssim i dolorós exili a Mèxic arran de la guerra civil, que ens donava una perspectiva diferent de les coses del país. Amb Josep Soler no ho aconseguia. Aquell home de cabells platejats, sempre polidament vestit i amb una llacet a la manera de Nicolau d’Olwer en lloc de corbata, es dedicava en silenci a la feina i no em donava cap oportunitat. No solament això. De vegades, quan l’abrandament de la joventut em feia amollar alguna bestiesa o el bon humor alguna rialla massa sorollosa, sentia el pes d’una mirada severa que m’aclaparava.

Mentrestant, en aquella Barcelona amb tramvies i vigilants de l’any 1966, havia començat la tardor. Des dels finestrals de l’habitació, veiérem voleiar les fulles seques que el vent desprenia dels arbres del carrer Aragó i de la rambla de Catalunya. Fresquejava. Jo, sota els sostres altíssims de la Montaner i Simon, vaig començar a tenir algun calfred. Segurament calia atribuir-los menys a les escasses calories que em proporcionava una alimentació més aviat ascètica -forçosament ascètica-, ajustada als pocs diners que em quedaven després d’uns anys de guanyar-me la vida, com el protagonista d’un dels meus contes, pintant en sèrie batalles navals, postes de sol i paisatges amb cérvols. Havia d’allargar els diners fins que cobrés la primera mensualitat, mensualitat que, per raons burocràtiques (sempre misterioses), no acabava d’arribar. A més, després d’un hivern de pintura, els dos jerseis que tenia, estripats i plens de taques, es trobaven es estat de jubilació forçosa. Vaig pensar que el sou -i un jersei nou i el final de l’ascetisme alimentari- arribarien abans que el fred. Però la meteorologia es va mostrar implacable. Sovint m’havia d’aixecar amb qualsevol pretext de la cadira i moure’m per escalfar-me una mica....

Un matí, quan vaig arribar a l’editorial, hi havia un paquet sobre la meva taula. Vaig pensar que era cosa de feina. El vaig desembolicar. Dintre, en lloc de les galerades, vaig trobar un jersei de color gris fosc. Em vaig quedar de pedra picada. Confús, atabalat, no sabia què fer ni què dir.
-M’ha semblat que fa una mica de fred, fill -digué Josep Soler, segurament encara més atabalat i confús que jo mateix-. No t’amoïnis, ja me’l tornaràs...

En el riquíssim anecdotari -que caldria recollir algun dia, abans que el temps no se l’endugui- d’aquell departament de producció, hi ha històries extraordinàries, gairebé increïbles, protagonitzades per tota mena de gent, fins i tot per gats de teulada. Tanmateix, en el meu record, la figura, severa però entranyable, del vell revolucionari polit, amb un llaç a la manera de Nicolau d’Olwer, anirà sempre lligada a la petita història d’un jersei gris.

* E. Vallès, també de Mequinensa. Si tenim en compte la pronunciació autòctona, el seu cognom hauria de portar accent tancat.

P. S. Aviso que faig servir l’edició de "Quaderns de les Cadolles", Fraga-Calaceit, 2003, i no la d’"Edicions 62".

reivindicacions barcelonines

Com que em sembla exagerat arribar a la categoria de manifest, parlaré simplement de reivindicacions, encara que si molt convé pujaré de to en algun post posterior. Les meves reivindicacions d’avui pertanyen a un àmbit concret, a una geografia limitada del dia a dia, d’allò que sembla poca cosa però que et resulta emprenyador per repetició, per acumulació.

1. Partidari com sóc del transport privat en les distàncies curtes, reivindico l’ús de l’espardenya (amplieu fins on vulgueu) enfront de la bicicleta per les voreres. Aviso des d’aquí que inicio una campanya personal i cruenta, si es dóna el cas, contra qualsevol ciclista amb qui torni a topar.

2. Reivindico els gats enfront dels gossos com a animals domèstics de vorera. Odio els amos que passegen els seus gossos subjectats amb aquell fil llarguíssim i s’aturen a xerrar amb un altre amo a ama ocupant tota l’amplada de la vorera i mantenint algunes de les converses més estúpides que he sentit mai i que no intento reproduir per pudor ( i no precisament de la merda que no recull algun desaprensiu o desaprensiva quan sembla que algú no el mira). Aviso que si algun altre gos intenta queixalar-me, el seu amo es quedarà sense orella. Gossos del món, us estimo, rebel·leu-vos d’una vegada contra l’opressió dels vostres amos. Et tracta bé la mas, Broc? I l’Estranya, com es porta amb tu? I tu, Janis, alguna queixa de l’Imma? Cap reivindicació per part vostra? Teniu espai suficient? Mengeu quan toca? Us proporcionen una vida sexual prou activa? Se us enduen de vacances?

3. Reivindico el metro, molt més ràpid, enfront dels taxis o el cotxe oficial en el cas dels polítics en general. Simplement per raons d’estalvi i rapidesa. Em refereixo en tots els casos a Barcelona. De les altres poblacions en podem parlar en un altre moment.

Continuarà si s’escau.

P. S. Canviant de tema, ratifico que mai no he tingut cap intenció que algú entrés al meu blog buscant a Google "ruiz zafon guapo". No era la meva intenció quan vaig escriure "de les realitats dels miralls". Ja sé que els miralls ofereixen visions molt diferents de la realitat. Jo, però, ara no em pronunciaré sobre el tema.

d'anacronismes?

Els diumenges -i de vegades alguns altres dies de la setmana- no estic per les notícies a curt termini, que potser veuran canvis espectaculars d’enfocament, de perspectiva, durant la resta de la setmana. Avui, doncs, no m’interessa l’Estatut, d’aparició diària a la premsa i de discussió que s’allargarà el màxim possible (que no s’acabi, que no s’acabi!) per tal de despistar el personal tant com es pugui d’algunes altres qüestions de la política diària. Tampoc no m’entretinc gaire amb les opinions a l’entorn del manifest i els manifestants, malgrat que em diverteixo amb la visió de J. de Sagarra a "LV", i alguna altra. També em resisteixo a opinar sobre el fet que el bisbe de Calahorra (Calahorra també existeix!) fos l’únic prelat que va assistir a la manifestació contra la pobresa. En fi, que no acabaria mai d’exposar el que avui no m’interessa comentar.

Avui deixo les canviants novetats de banda i torno als fets transcendents, a llarg termini. I em fixo i us porto a una de les meves antigues aficcions, l’astronomia. De tant en tant pots trobar a les llibreries edicions facsímils publicades per alguna editorial poc coneguda especialitzada en aquesta tasca. Un no té gaire idea del motiu de l’aparició d’obretes perfectament inútils que un pensa que deuen tenir escassos compradors. Un suïcidi editorial? Un bogeria d’algun editor que vol contribuir a recordar un passat que ja no té cap interès per a la majoria de contemporanis? No en sé els motius, però la veritat és que jo dec ser un dels pocs compradors d’obres inútils. I fa uns dies no em vaig poder resistir a afegir a la meva llibreria Astronomia popular, del francès Camille Flammarion en una traducció a l’espanyol del meu admirat Comas Solà (podeu veure altres dades del llibre a la foto de més avall). Flammarion ( 1842-1925) fou un astrònom que, entre altres coses, es dedicà a la divulgació d’aquesta ciència, i aquest llibret n’és una bona mostra.

M’agrada llegir els positivistes. M’agrada la seva honradesa intel·lectual, el seu entusiame, la seva capacitat didàctica no mediatitzada per pressions externes a la seva pròpia disciplina. M’agrada la seva ingenuïtat, els seus convenciments morals.

Astronomia popular, amb unes il·lustracions infames, avui no té cap més sentit que el de retrobar unes qualitats o característiques com les que esmento al paràgraf anterior. Llegir o fullejar aquest llibret només es pot concebre com un exercici històric per tal d’adonar-se dels canvis espectaculars que ha sofert el món en poc més d’una centúria.

"La Tierra es redonda". -He aquí lo que se enseña y se hace repetir al comienzo de la Geografía. Y como no hubiera sido suficiente decir esto, pues una cosa puede ser a la vez redonda y llana, como una bandeja, el fondo de un plato, una moneda, se ha añadido "redonda como una bola, como un globo". Y mostrandoos esa gran bola que se llama una esfera terrestre, se os ha dicho: "He aquí la representacion de la Tierra".
-¡Cómo! la Tierra, la Tierra sobre la cual andamos ¿està hecha así? Sin duda os asombro mucho la priemra vez que se os dijo. Y aun ahora aunque lo hayais comprendido, teneis algún trabajo en forjaros de ello una una idea bien clara...

Així comença la primera lliçó titulada "La Tierra es redonda". I no em digueu que vosaltres no us vau sorprendre quan vau saber per primera vegada que la superfície sobre la qual caminàveu era esfèrica. No m’ho creure.

Podeu imaginar una mica com es desenvolupa la resta del llibre a partir del que us he transcrit. Però compte, no jutgeu amb aires de suficiència el que no heu llegit en la seva totalitat. Potser alguns dels que no acabeu de veure clar el sentit de la vida, el món que us envolta i el paper que hi jugueu, trobaríeu més d’una resposta en el llibre. Anem al darrer paràgraf de l’obra:

Esta última lección completa la exposición de los elementos de Astronomía que són los principios de la más positiva y más absoluta de las ciencias; si los habeis comprendido bien, sabreis ya donde os hallais, en que mundo vivís, cómo está construido el Universo, y poseereis una de las bases esenciales de toda instrucion seria.

Perdoneu que us digui que el vostre riure o somriure no té massa sentit. Molts pocs, el selenita, l’Helena, potser, heu entès -arribareu a entendre- el món on viviu i qui sou. I Mentrestant a l’ESO se succeeixen els plans d’estudi amb la ignorància més admirable sobre com hauria de ser una instrucció realment seriosa. I ja no parlo d’educació, qüestió que en aquella època estava tan clara que només molt de tant en tant necessitava replantejament.

solucionari

Fa uns quants dies, plantejava un petit problema com a complement d'un post que encara podeu llegir més avall. Aviat vaig poder llegir la solució en els comentaris, però no el procés a través del qual s'havia arribat a la solució. Se'm va oferir ajuda, que no vaig acceptar perquè volia ser jo mateix qui trobés el resultat. El principal problema que se'm plantejava no era tant arribar a una conclusió com expressar-la en una llengua que no domino gens ni mica. Així que he trigat més del compte a oferir-vos el meu resultat perquè abans he hagut d'estudiar una mica d'anglès. Tot i així em temo que la plasmació del procés és excessivament sintètica:

2 cuboids balance 3 cylinders
So 1 cylinder = 2/3 cuboid
So 1 cuboid = 1 cylinder + 2 cubes
So 1 cuboid = 2/3(cuboid) + 2 cubes
So 1 cube = 1/6 cuboid
In diagram 1 cube + 1 sphere = 1 cuboid
So 1 sphere = 5/6 cuboid
Therefore to balance a red sphere you need 5 cubes.

Confesso que he fet una mica de trampa.

Havana/Habana

No, no. No és per ara. Ha de ser a la nit. Si no feu vacances, potser haureu d’esperar el cap de setmana. Oblideu-vos de tot. Tanqueu els ulls si convé. Deixeu de ser políticament correctes. Deixeu de banda tot el que us pugui fer nosa.
Repetiu amb diverses modulacions: Havana, Habana, Havana, Habana, Havana...
Esteu a la platja, asseguts o assegudes a la sorra. Potser encara millor si us deixeu gronxar per la barca; no cal que sigui gaire gran, només hi heu de cabre vosaltres. Sí, també pots anat sol o sola, sempre que pensis amb algú; però millor amb companyia, esclar.

Ja?

Yo soy el negrito Congo
que en el África nací, ay , ay, ay,
que en el Àfrica nací.
Vengo a cantarte unos tangos...

Que la lletra no et diu res? Que quines bestieses? No té cap importància, no es tracta d’això. Que és en castellà? És una llengua germana algun cop. Hem quedat que no pensaries en polítics... ni en Castella, ni en res més que no sigui qui tens al costat (i al davant o al darrere, si convé).

...mentra li canta una havanera
amb la guitarra, ella mou el cul,
balanceja els pits, xisca una rialla;
i mirant, coqueta, pica l’ullet al noi
de Calella, gronxolant el cos,
marcant el compàs d’aquella havanera;
"...el teu cos m’encén, el teu cos em pot
mulateta meva,
jo t’estimaré fins la fi del temps si
tu vols ser meva...."

-Que sí, que "Lola, la tavernera" és en català, però que no és precisament feminista...
-No havíem quedat, però, que no era això? Deixa que la música us acompanyi, no cal que escolteu gaire la lletra si no voleu, encara que jo sí que ho faig, xerreu, feu-vos un petó...
-"Visca Catalunya, visca el "Català"?
-Sí, com vulguis, però aprofita que la nit és curta i ja arriba l’alba.

P. S. Si després de tot encara et vols baixar unes quantes havaneres, pots entrar en la pàgina del grup Vallparadís.
I si voleu llegir una altra versió de la nit a Calella, obriu el Ribot de Jesús Cardona.

oblit

Al mur on mor la mar,
mil abelles fan mel.
I s’alça un bel al cel
com d’ovelles en zel:
quin tipus de mel, mar?

segona parada

Vista l’exposició de Joan Panisello, continuo baixant, ja sense cap més propòsit que el d’anar badoquejant, per la Rambla de Catalunya, i em crida l’atenció l’anunci d’una exposició a la Sala Rovira (Rambla de Catalunya, 62), la petita papereria que sol muntar a la sala del fons algunes excel·lents exposicions. Aquesta vegada el títol és "L’estiu i els llibres" i hi ha mostres de quatre il·lustradors que tenen en comú la seva col·laboració en algun moment a la revista "Cavall Fort".

D’esquerra a dreta es poden veure els dibuixos de Cristina Losantos, en què el caos, sovint de situacions de la vida quotidiana, és una constant i els detalls són un element bàsic a tenir en compte (al final del post podeu veure un autoretrat de l’autora, que ahir es trobava a la sala, en la seva taula de treball, una mica més endreçada que la meva, us ho asseguro); Joma presenta únicament unes escultures, de vegades amb elements diminuts, que tenen com a motiu principal el llibre; Fina Rifà (entreu a la seva pàgina), amb uns traços subtils, de vegades més insinuats que acabats, amb una preocupació per la investigació estètica evident i amb poc recarregament, basa tota la seva mostra, realitzada amb aquarel·la, també en el llibre i la lectura, amb personatges femenins com a principals protagonistes; Finalment es repeteix el tema del llibre i les lletres en els dibuixos, de línia més gruixuda i amb una lleugera semblança amb els de la Cristina, de Francesc Rovira, que també té una pàgina pròpia a Internet -fantàstic el seu drac-.

No cal que porteu pressa per visitar l’exposició, que es mantindrà fins el 24 de setembre; això sí, si voleu i podeu comprar alguna obra, haureu de córrer una mica perquè tot i que només fa dos dies de la inauguració ja vaig veure molts puntets vermells al costat d’algunes il·lustracions.

En fi, en aquests dies de calor intensa entrar a la Sala Rovira és assegurar-se una bona alenada d’aire fresc per poder continuar suportant l’escalfor estival.

P. S. Fa poc en Jordijuan dedicava un post a F. Rovira al seu blog "Uff". Coneixeu el blog?
I una altra notícia que us pot interessar per al cap de setmana. El "SupermerCAT de revistes", que podeu visitar des d’avui fins diumenge a Alella.


L'original, evidentment, és molt millor.

d'argiles diverses

El post d’abans d’ahir de Jordi, de "Carpe diem...", em va transportar als 10 o 11 anys, quan començava el meu allunyament de la família, que em van confinar en un centre de règim semitancat fins als 17. Escriu en Jordi sobre en Joan Panisello, un artista ceramista que feia de mestre en el centre on jo estava en aquella època i que ara exposa les seves obres a la Sala "Luis Seoane" de la Galeria Sargadelos, al carrer Provença 274, a tocar de la Rambla de Catalunya. Ahir vaig anar a veure l’exposició. M’ha agradat la força de la natura -còpia i representació (recreació)- en les obres sobre els arbres, i, en un altre estil, la seva obra més "civilitzada". Us copio el fragment de text de J. M. Cadena sobre l’interessant procés de creació que hi ha al fullet de l’exposició (allà en podeu veure imatges): "... ara, Joan Panisello, treballa l’argila de manera que la natura s’hi incorpore. El seu mètode de treball parteix de planxes argiloses que es col·loca sobre el pit i oprimeix contra les rugositats dels arbres monumentals de les seus Terres de l’Ebre. Així queden impreses les escorces amb les seves diferents característiques." Vaja, una ceràmica per tocar. Llàstima que no hi hagi més obra exposada.

Coneixeu Sargadelos, aquí a Barcelona? Té dues botigues. Una es va obrir l'any 1972 i va ser la primera que es va inaugurar a Espanya. Hi ha una magnífica llibreria d’obres gallegues i portugueses i, al darrere, la sala d’exposicions. La segona botiga, inaugurada deu fer uns cinc anys, que es troba just al costat i té més superfície i una façana més ampla, està dedicada a l’exposició i venta de la famosa ceràmica de Sargadelos a la planta baixa i té la sala d’exposicions a dalt. La ceràmica que s’hi pot veure em produeix una sensació estranya. Aquesta barreja de primitivisme i barroquisme, de simplicitat i elaboració, quasi sempre amb els colors tan característics, inconfusibles.

Com que no és especialment barata, m’he comprat només una figura petita, perfectament simètrica i deliciosa: una campaneta de boda. Si algú la necessita, estaré encantat de regalar-li.
I ara que sembla que Galícia està més pròxima -que no els gallecs, que sempre ho han estat, malgrat els tòpics-, potser us pot interessar assistir el "xoves 7 de xullo" a la taula rodona "Novas perspectivas para Galiza". A dos quarts de 8. Queda dit.

revetlla o "verbena" (i 3)

Pels comentaris rebuts sé que esperàveu el tercer lliurament de la revetlla planiana. Aquí el teniu. Més Pla que els altres, és a dir, amb la nota escèptica que matisa l’entusiasme. Sembla que la revetlla de l’any de l’Exposició Universal (Pla no en parla) va ser realment espectacular quan al nombre de persones que es van enfilar a la muntanya de Montjuïc, l’altre focus popular de sant Joan. Després, la disgregació, i ara un altre cop la concentració a la platja. Em deia un amic, que forma part d’una colla de diables, que les fogueres, fins i tot en els pobles, s’han acabat pràcticament, que ara, a part de la coca i el menjar, el que queda és el soroll, els coets, els petards, l'organització des de dalt. Doncs això és el que observa Pla: "tot controlat", "un cel, en definitiva, burocràtic". Trobo a faltar les fogueres; potser us en parlaré algun dia.

Fins ara hem fet una referència a la part central baixa de Barcelona: l’últim curs de la Rambla, la Barceloneta, l’Escullera. Hi havia un altre lloc on la gent es desplaçava: era el Paral·lel, que solia ésser, generalment, mediocre i desballestat, bullia de gent; la llarga, impressionant terrassa del vast cafè Espanyol tenia una caòtica vivacitat, hi havia els espectacles -era l’època dels music halls, d’una acusada procacitat eròtica, sobretot quan governaven els liberals, i hi passava la gernació que anava a Montjuïc a esplaiar-se. A gairebé tots els establiments jugaven als prohibits, que generalment no ho eren mai. Passant per davant d’aquests locals, se sentia sovint el soroll de la moneda -que llavors era de plata- de la jugada. Era una forma d’educació absolutament antiescolar però molt apreciable. En fi, aquelles arcaiques revetlles eren molt completes. Les persones que pujaven pels flancs, tan foscos, de Montjuïc eren considerades persones d’una experiència molt notable.

Tot plegat, formava un galimaties humà d’un gran volum, desproveït de la mínima transcendència, però considerable.

Hi havia, encara, els qui feien la revetlla sense moure’s de casa. Si feia calor, obrien finestres i balcons de bat a bat. Després de tants de mesos de tenir-ho tot tancat, el fet era excepcional. De vegades, per aquestes diades de Sant Joan, fa una calor escandalosa -que en definitiva és la primera de l’any-, i el fet era molt apreciat. Jo crec que no té dubte: la revetlla (o la verbena) de Sant Joan significa l’aparició de l’estiu, en un país en què les baixes temperatures son tan llargues i tan contràries. En general, aquest és un país de persones escanyolides, d’escassa resistència al fred, d’una displicència hivernal insuportable. Les criatures, pels carrers més aviat deserts, feien soroll i tiraven piules sorolloses. La gent dels pisos, després d’haver obert els balcons i les finestres, solien pujar al terrat. Els homes anaven en cos de mànegues, i les senyores, alliberades del gavadal de roba que portaven, feien molt més goig. Al terrat tiraven coets i una o altra roda -evidentment senzilla- de focs artificials. Tot el cel de Barcelona s’il·luminava, llavors, de focs i de colors de tota mena; tot semblava travessat de la fugacitat dels llums que corrien d’una banda a l’altra, sota la volta llunyana, més aviat boirosa, d’estrelles esmorteïdes i humitejades. Els coets feien una gran brillantor inicial que de seguida s’acabava. Les petites rodes de focs artificials produïen un enlluernament i després morien d’una manera trista i lamentable. Les coses més rutilants tenien la fi de l’erotisme humà. Tot passava avall i, al cap d’un moment, la memòria no ho podia precisar. Ara: aquells cels de Barcelona de la nit de Sant Joan eren una meravella. Tot el cel era ple de focs. Quan se n’apagava un, en començava un altre. Dels espais d’ombres més densificats i inesperats, en sortia una llum radiant. Quina meravella de nit en aquella Barcelona tan quadriculada i, en definitiva, tan monòtona i insignificant.
La verbena, o la revetlla, de Sant Joan, en aquella època, tenia dues característiques: era familiar i era per a menjar. Que era familiar ho saben totes ls persones que ho han viscut. Es desplaçaven famílies senceres, amb totes les criatures, les tietes i tota la cosa lateral. A més, menjaven, com és natural, en un país com aquest, que és un país de gormands, sobretot quan surten de casa. El que jo he vist arribar a menjar, en les revetlles de Sant Joan! La gent que anava a l’Escullera o a la muntanya de Montjuïc transportava immenses quantitats de menjar. Ho devorava. Sempre feien curt. És curiós: tots s’aixecaven amb gana. Tothom tenia gana: criatures, tietes, pares. No s’arribava mai a fer el ple. Tothom tenia gana. Era, naturalment, el canvi d’aires! Impressionant espectacle!

Després, molts anys més tard, vaig viure una revetlla de Barcelona per un simple atzar. Tants anys més tard! Vaig passar la nit anant d’una banda a l’altra de la ciutat. L’afluència popular de les revetlles antigues em semblà completament debolida i acabada. Hi havia molta llum sobre el cel de Barcelona, però em semblà tot controlat. Avui, la ciutat de Barcelona és molt gran. Tot em semblà una sèrie de festes i festetes, innombrables, realitzades per grups de matrimonis que, quan no s’expansionaven a casa, concorrien en un altre establiment, night club o qualsevol magatzem d’aquesta classe. Em semblà que s’havia acabat l’espontaneïtat popular. El cel de Barcelona era encara admirable, però ja era diferent. Era un cel, en definitiva, burocràtic. Barcelona s’ha convertit en una ciutat immensa, horripilant.

La revetlla o verbena de Sant Pere, en l’època de què parlo, no s’havia fet mai.