el senyor Batlle

Ahir, casualment i amb retard -cap breu a cap diari-, vaig assabentar-me de la mort d’en Joan Batlle, de la llibreria de vell del carrer de la Palla número 23, una de les més interesants de Barcelona, en la meva opinió. La seva mort és la mort d’una mica de mi.

Vaig conèixer el senyor Batlle el segon o tercer any d’arribar a Barcelona, quan tenia 18 o 19 anys i anava buscant per les llibreries de vell alguna obres no reeditades que necessitava per alguna assignatura i que ell sovint em proporcionava. Trobava jo que el llibreter tenia alguna cosa de sinistre i de burleta, com de professor exigent i irònic davant de l’alumne que no ha estat prou atent a les seves explicacions i no té suficientment clar per on van els trets. A casa seva he comprat auques, novel·les, llibres de poemes, assaigs... Sovint havia d’esperar algunes setmanes a aconseguir els meus objectius, perquè el senyor Batlle treballava al seu ritme i havia de buscar als pisos superiors i al magatzem el material que devia tenir en un desordre que no admetia les presses. Al final, però, podia sorprendre’m amb troballes inesperades, en moltes ocasions la meva espera era inútil: malament quan no recordava de memòria si tenia això o allò.

En els dos darrers anys el visitava i el consultava amb més freqüència a causa del meu interès per la literatura infantil anterior a la guerra civil. Ell n’era un expert, sobretot amb “En Patufet” –al costat de la seva taula s’apilaven força volums relligats per anys de la revista (jo li vaig comprar el de 1938)-. Cada vegada que em veia últimament em preguntava: “Que noi, has trobat alguna cosa nova?”. Jo, que ja no sóc un noi, li parlava de les meves darreres troballes i ell em dedicava un dels seus escassos somriures, que encara em semblaven mig sorneguers, i algun cop m’ensenyava alguna novetat que li havia arribat i em podia interessar o em parlava de les il·lustracions de tal o qual llibre, dels motius pel qual no anava a la fira del llibre... poca cosa, el que dóna una parada en el camí

No sé res de la vida privada del senyor Batlle perquè la nostra relació era estrictament professional, monotemàtica. No sé si el seu fill continua la tradició, com la va seguir el seu pare, o triarà una altra opció. Quan pugui em passaré pel carrer de la Palla per donar-li en condol i per animar-lo a continuar.

Senyor Batlle, ens veurem.