elogi del plagi o de com convertir-se en un clàssic

Llegeixo que a Sant Cugat un va llegir com a propi un fragment que era d’un altre i que aquest altre, és clar, el va reconèixer i es va enfadar i va manifestar el seu disgust. Sembla que ara ja tot està gairebé arreglat, encara que em sorprèn que hi hagi comentaristes de l’assumpte més radicals que l’ofès.

En fi, que ara toca viure en un altre moment romàntic, d’exaltació de l’individualisme, de l’obra singular, de la creació sorprenent, ... dels drets d’autor (ai, els diners i la fama!) ... Res de nou. Clàssics i romàntics i romànics i clàssics, la mateixa roda de sempre que va voltant i l’únic que canvia és el temps que triga a donar una volta i que no sempre es fàcil de destriar una i altra tendència, si és que algun cop es presenten en tota la seva puresa.

Jo sóc un defensor del plagi, crec que ho he manifestat alguna altra vegada. Suposo que ho sóc per egoisme. Només de pensar que algun dia es pogués realitzar el miracle de la desaparició dels plagis en la història de la literatura universal m’entra una tremolor insuperable. Tants de llibres que mai no hauria llegit! Uf, no ho puc suportar! Tant de bo hi hagués més plagis en l’actualitat i no em toqués llegir llibres que he de deixar sense acabar perquè el seu autor o autora ha volgut escriure l’obra de la seva vida i s’ha dedicat a prescindir conscientment de tots aquells qui l’havien precedit en l’ofici –si no en tenia consciència, la cosa és encara més greu, vol dir que pensava que podia crear a partir del buit-.

Ep, no em malinterpreteu, estic parlant de plagis, és a dir, del coneixement i de l’admiració de l’obra dels altres que fa que es vulgui incorporar a la pròpia, no del continu retallar i enganxar o de firmar una traducció de la llengua lakota o d’una edició que només han llegit l’autor i la seva família pensant que ningú no et descobrirà. Tampoc no estic parlant de negres, que és una altra història.

El problema és que abans se sabia quan algú incorporava material d’altri, o us penseu que tothom que llegia El Somni no tenia clar que les històries d’Orfeu i Tirèsias no se les havia inventades Bernat Metge, que, per cert, no solia concretar les fonts? El seu mèrit consistia a incorporar-les harmònicament al Somni i dotar-les d’un nou matís, d’una nova funció. El que ara emprenya és que sovint no som capaços de reconèixer les fonts, que amb freqüència les “influències” no són gaire més interessants que la nova obra o que alguns incorporadors ho fan terriblement malament. Jo, però, en aquests aspectes no hi puc fer res.

P. S. Ei, Ernest, que una mica més i m'oblido de tu. Què et va semblar el Barça? Segur que els gols anaven per tu. La resta més o menys com sempre, què t'he de dir que tu no sàpigues, si segur que tens línia directa.