incomprensió

Sopàvem sis persones el dissabte a la nit en un restaurant de l’Empordà. Quatre eren d’allà. Es parlava una mica de tot, en una d’aquestes converses àgils i tallades en què, després d’un cert temps de no mantenir contacte, repasses el més immediat i el més llunyà, les qüestions personals i les altres. No recordo exactament en quin moment se’m va ocórrer preguntar si algú coneixia alguna novetat sobre l’assassinat de la cuinera de Sils. No sé per què vaig fer aquesta pregunta que no tenia cap relació directa amb el que dèiem i amb el que diríem. Em passa de tant en tant que em ve un pensament aparentment deslligat de tot context situacional i vivencial. Al cap d’un dia o dos –o potser una mica més- aquella idea estranya, sobtada, es materialitza amb algun fet concret que s’hi relaciona: em truca o em trobo l’amic o l’amiga llargament absent, llegeixo un llibre que reprodueix el meu pensament, em regalen allò que se m’havia aparegut... En alguns casos hi deu haver una explicació lògica i en altres no la sé veure. Per què vaig pensar en Consol Galceran, morta el mes de juliol, just el dissabte? Per què vaig verbalitzar el meu pensament, que devia estranyar els amics del sopar? Sigui com sigui, aquests mateixos dies que jo m’estava al nord, vas llegir la notícia de la detenció del marit de la Consol, que sembla que s’ha confessat culpable del seu assassinat. Va ser el dissabte el dia que la policia va tenir la seguretat que en Llorenç, sempre atent i col·laborador havia acabat amb la vida de la seva esposa? No m’importa gaire arribar a obtenir respostes a aquests interrogants, perquè davant d’aquest fet n’hi ha d’altres que m’importen més.

Hi ha respostes que realment voldria arribar a saber. Entenc el desamor. Entenc que una persona que ha estimat una altra deixi de fer-ho. És tan complicat de vegades mantenir l’amor... Entenc que algú sigui incapaç de confessar el seu desamor i que la mentida sigui la constant de cada dia. Entenc que un es menteixi a si mateix i menteixi a l’altre i que aquest o aquesta accepti viure en l’engany. A la fi, de vegades es paga un preu molt alt per la valentia –o al menys això li pot semblar a l’un i a l’altre-. Entenc que l’un i altre es preguntin que se n’ha fet de l’amor, i el temps vagi passant, aquest temps amarg de la descoberta sense l’acceptació final. Tot això ho entenc. I entenc que l’amor, si és que mai va existir, es transformi en odi i en crueltat –conscient o inconscient-. Però mai no he entès, i crec que ja no em serà possible, que el desamor, el distanciament, fins i tot l’odi, es transformi en mort, en la destrucció total de l’altre. Abans la mort que la renúncia? Abans la mort que quedar-se sense orgull? Abans la mort que ...? Que què?