P Q

Des d’aquí sovint penso que he de parlar d’això o d’allò, no se si per vosaltres –qui sou vosaltres? o per mi –i jo?-, però se m’escapa el temps o la paraula em fuig, o el que veig i sento em resulta tan incomprensible, que desisteixo de l’esforç inútil de la concreció i la interpretació. ¿Com entendre, per exemple, que cent, mil, deu mil, cent mil persones –potser moltes més- puguin creure de debò que el futur dels seus fills dependrà només de tres o quatre hores setmanals de parlar de la geografia d’Egipte i d’Israel, d’un esbarzer que crema i amaga unes lleis fonamentals i fundacionals, d’un vellet que sent una veu, d’un senyor que es construeix un vaixell perquè s’anuncien tempestes, d’una inseminació artificial, d’un prestidigitador que multiplica els pans i els peixos, d’un que és un però alhora és tres? I totes les altres hores que queden? Què no els preocupen? Que les donen per bones? En possessió de la veritat? Incauts, hipòcrites, manipulats? Hi ha algun altre detall també important, és clar, però diuen que aquest és l’origen de tots els mals.

Com puc explicar i explicar-me el que a penes comprenc? És aleshores que penso que em val més llegir per veure si el poeta m’il·lumina –i potser mentrestant els il·lumina a ells-. Tasca inútil: a mi em reconforta i prou el seu escepticisme i la seva innocència, però a ells... ells –i potser també els altres- fa temps que només es llegeixen i s’escolten -no ho fem tots?- a si mateixos.

Entre marcials i amotinats
Avancen, corren
-escamots convergents,
centúries, legió-
impetuosos, emulant-se
en la carrera única,
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.

Jubilem! Jubilem!
Els orelluts
esdevenen alats
i els banyuts
croats.
Cent sonets
(excelsior!)
ho certifiquen.

Antonio, si veiessis aquests dies!

Antonio, si tornessis gustaries
La amargura del tiempo envenenado.

Sóc el cretí del poble
-fora seny, com l’Ausiàs-
que conta al vent
històries increïbles.

I ara sí que callo.
parlar costa poc.