falsificant (substantiu)

De vegades, en l‘art dels falsificants (t’agafo el terme , Lola , i em reservo el dret de fer de mitjancer amb l’IEC) és troben les millors mostres de prosa d’alguns alumnes que després són incapaços d’explicar-se en les redaccions de tema lliure o dels temes universals, vells com el món. Escriuen el millor que saben: cru, real, apressat, lúcid, breu fals:
L’estufa es va encendre i el paper de la paret va agafar i els bombers ens van tenir fora tota la nit.
El vàter estava embossat i havíem de baixar al carrer i anar al bar Kylkenny on treballa el meu coí per fer servir el seu vàter però també estava embossat de la nit abans i ja es pot imaginar que era molt difícil per al meu Ronnie preparar les coses per l’escola. Espero que l’excusarà aquesta vegada i no tornarà a passar. L’home del bar Kylkenny va ser molt amable perquè diu que coneix el seu germà McCord.
L’Arnold no té els deures avui perquè ahir sortia del metro i se li van tancar les portes i li va agafar la cartera de l’institut i el metro se la va endur. Va cridar al conductor i el conductor li va dir coses molt vulgars i el metro va marxar. Caldria fer alguna cosa.
El gos de la seva germana se li ha menjat els deures i espero que s’hi escanyi.
Es va morir un home a la banyera del pis de dalt i va vessar i va fer malbé tots els deures de la Roberta, que eren damunt la taula.
Ens han desnonat del pis i el malvat xèrif ha dit que si el meu fill continua xisclant que li donessin la llibreta, ens faria detenir.

I així uns quants justificants més que ja imagineu que no em van arribar a mi sinó a Frank McCourt, l’autor del llibre El professor (The Teacher Man) en què, segons sembla, ens explica les seves experiències de trenta anys d’experiència docent a Nova York. Oi que em disculpareu que no us advertís de l’engany i que convertís McCort en Palau, Mikey en Pol i els ferris en l’aeroport? A la fi, el falsificant del gos que es menja els deure jo també el tinc, i els altres els tindré algun dia.

Després de repassar uns quants justificants que té guardats, el professor decideix que els alumnes segur que estaran motivats i els serà profitós si en lloc de les redaccions habituals els fa escriure falsificants. Un èxit. I encara més quan els proposa com a tema “un justificant d’Adam per a Déu” o “Un justificant d’Eva per a Déu”. De tal manera que: va sonar el timbre, i per primera vegada en tres anys i mig de fer classes, vaig veure els alumnes d’institut tan concentrats que els van haver de treure de l’aula els companys seus que tenien gana i volien dinar.
-Ei, Lenny, va! Ja ho acabaràs a la cantina.

La publicitat d’aquesta obra -encara que en algun blog se'n parla)- em va arribar a través d’una mena de carta bomba de l’editorial Bromera que contenia un llibret de 8x12 (vegeu la imatge de més avall) amb una breu introducció biogràfica, unes quantes notes laudatòries de diversos diaris ("una narració irresistible sobre els reptes, les incertesesi els triomfs que comporta ser educador." Baltimore Sun...), i 11 pàgines del llibre. A més d’una sèrie de pàgines en blanc perquè jo pogués fer les meves anotacions. L’editorial Bromera, ja ho he dit en alguna altra ocasió, és gasta força diners i imaginació a fer publicitat de les seves publicacions, i jo, en agraïment, els faig publicitat des d’aquí.

No he llegit res de F. McCourt. Avui he parlat amb una companya de castellà competent que m’ha dit que li va agradar molt Les cendres d’Àngela (1996) i no tant aquest llibre. I jo, me l’hauria de llegir? No ho tinc clar. Habitualment sóc força reticent a llegir memòries de companys que tenen com a tema la seva tasca docent, i ara no entraré en llargues justificacions. Per altra banda, quin interès puc tenir de saber el meu futur professional –no hi ha dubte que el que s’esdevé als Estats Units en aquest moment és el que passarà aquí dintre d’un temps prudencial-: la meva vida ja és prou rutinària com per intentar espatllar les petites sorpreses professionals de dintre d’uns anys. Potser l’obra em desvetllarà la solució a alguna situació esdevenidora i no caldrà que jo m’hi esforci quan arribi el moment? No ho sé. Però, i si realment és un llibre interessant, divertit, ben escrit? I si m’ho passo bé amb la seva lectura? No ésón aquestes algunes de les finalitats de qualsevol lectura, més enllà de consideracions més concretes i més profundes?

De moment veig que El professor s’ha situat entre els deu més venuts de la llista de no ficció de “L V”, la qual cosa, és veritat, vol dir ben poca cosa.