23.6.06

un xic de maleconia en la revetlla

Quina coincidència entre El Cafè d’en Litus i Entrellum: tots dos s’inspiren en la maltractada, solitària i digna vaca de l’avi per parlar del nét. A mi m’ha semblat que bé us podia transcriure un fragment de Joan Maragall escrit tal dia com avui de fa 114 anys que també, penso, pot aplicar-se al nét, i d’aquí algunes de les seves desgràcies, que una cosa és dedicar-se a escriure i una altra a la política. Un ja ha superat els seixanta, l’altre no hi va arribar. El segon paràgraf no caldria, però m’ha resultat irresistible, i potser també hi ha coincidències entre els dos.

Ara fa set anys (set anys!) que vàrem a passar la nit de Sant Joan per eixes altures veïnes pensant amb Goethe, amb Musset, amb Ossian, i després amb Rossini: somniant aventures fantàstiques o novel·lesques: no ens va passar res, però nostres fantasies se deleitaren amb il·lusions: i és allò que diu Werther “¿podem anomenar il·lusions a allò que ens fa feliços?” No pretenc venir a plorar un temps passat, suposant passada la fatalitat de nostra imaginació de la vintena, no; estic quasi diré a l’edat madura (prop dels 32 anys) : doncs bé, tanta energia imaginativa me sento ara com llavors, i si avui fossis aquí faríem lo mateix que férem llavores, i pressento que sóc capaç de fer-ho ara i a quaranta i a seixanta anys, i sempre que se’m presenti l’ocasió...i qui em vulgui acompanyar en tals fantasies: pressento dins meu una joventut eterna... un xic melancòlica, això sí, com l’hem tinguda sempre nosaltres, però d’una melancolia que ho embelleix amb polsina d’or delicadíssima.

Creu-me; lo casar-se és una cosa menos total de lo que sembla a primera vista: un se queda lo mateix home d’abans a part d’aquella intranquil·litat de cercar la muller ideal, lo compliment espiritual i fisiològic de la vida, intranquil·litat que cap a la trentena es torna un xic malaltissa i s’ha de satisfer...

Revetlla de Sant Joan de 1892. Fragment de la carta de Joan Maragall a Antoni Roura.

Aquesta nit de Sant Joan, la del foc que ho purifica tot si ho permeten les ordenances municipals, ens quedarem a casa perquè la Joana no es troba en condicions de viatjar gaire. Pocs focs artificials i petards de lluny, doncs, i un xic de la malenconia de Joan Maragall el dia abans del seu sant (i coca de can Morera, com sempre; que no es perdin del tot les formes).

Bona revetlla i que si pot ser l’alba us agafi desperts i despertes.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

No és "coincidència", pere, tu mira les hores de la publicació dels posts i veuràs qui ha plagiat a qui.

Arare_ ha dit...

També hi ha plagis, als blocs? buf buf buf... quin món de mones!

Pere, no sé qui és la Joana, imagino que deu ser la teva parella, però ara m'adono que no en tinc ni idea. També podria ser la teva mare, la teva filla, la teva neboda... bé, sigui com sigui, li desitjo que es millori.

Feliç revetlla!

petons

júlia ha dit...

Ja ens explicareu la 'gran trobada'. Per cert, a casa també si està bé, en aquests dies d'alegria i celebracions obligatòries. De tota manera la nit de Sant Joan té el seu romanticisme i desvetlla sempre records, enyoraments i coses així. Respecte als Maragalls, una gran saga amb molta varietat, el senyor poeta, malgrat morir jove, va tenir temps de deixar una llavor remarcable -en quantitat, en qualitat, com a les millors famílies, que potser ho és i tot, hi deu haver de tot, m'imagino, he, he-.

Hanna B ha dit...

gràcies pel text pere, m'ha arribat molt. personalment, segueixo amb totes les intranquil.litats del món, incloent la de cercar el mascle ideal... (si es que el cerco)
que passis/eu una bona revetlla casolana, que acostuma a ser de les millors, trobo.

jaka ha dit...

Pere, que passis una bona revetlla i felicitats a la Joana pel seu Sant i que es millori.

:)

pere ha dit...

Ja veus, benvolgut anònim, que he posat els post en ordre d'aparició. De totes maneres, ja saps que opino que el món no tindria sentit sense el plagi.

Ei, arare, que això dels plagis és la sal de la vida. Als blocs hi ha plagis famosos que donen vida a la virtualitat. Un món de mones en què no arriba la sang al riu.
La Joana és la meva companya, parlant amb més precisió, l'haurem de considerar la meva dona, esposa, muller.
Un brindis amb xampany i et dedico el post de dalt.

I tanta llavor, Júlia, com que tots els maragalls provénen de la mateixa branca, i això ho poden dir molt pocs. És la seva grandesa i servitud.
Sí, Sant Joan és el Nadal de l'estiu: l'alegria i la nostàlgia al mateix temps (sonen els darrers petards).

M'agrada que el tex t'hagi agradat Hanna. És tota una vida condensada:passat, present i futur d'optimisme malgrat que el present no sempre sigui com volem.
Qui no té intranquil·litats, hanna, és que ha mort, i tu ets ben viva en tu mateixa i les cerques que et conduiran on vols, encara que no tinguis del tot clar el camí. Bona revetlla.

Gràcies, jaka, igualment (a tu i a la Katerina, encara que ella veig que s'espavila molt bé). Gràcies doblement en nom de la Joana.