obertura en ... major

Veig l’Hèctor, amb qui m’uneix subdialecte i riu –som fronterers en molts aspectes- a més d’altres coincidències menys materials. Em traspassa dos llibres nous ja vells. Li acaben de publicar l’obra poètica completa: Camp clos/ Campo cercado, i d’ell és l’estudi preliminar i les propostes de treball del recull del seu amic i germà gran Jesús Moncada a El Cafè de la Granota, d’Edicions 62.






















Fa un any i cinc dies que va morir Moncada i ja havia oblidat no només el dia sinó també el mes. Tampoc no és que importi gaire, que els dies i els anys del calendari són una forma de comptar el temps que no afecta els escriptors com ell. Si no heu llegit res de Moncada –no m’ho confesseu aquí- us heu perdut una de les proses i algunes de les històries més interessants que mai s’ha escrit en català. Encara sou a temps de reparar l’oblit, i podeu començar amb les històries del Cafè. Compte amb la llengua, que de vegades mossega.

No m’endinsaré avui en els versos de l’Hèctor Moret sinó en l’edició, després de només fullejar-la. Ja heu observat pel títol que és tracta d’una edició bilingüe, amb els originals catalans i la traducció al castellà feta per Carlos González. Encapçala el volum un estudi de vora cinquanta pàgines d’Artur Quintana que va resseguint la biografia de l’autor i els seus sis poemaris i ens parla del procés de creació, de les característiques de la llengua i de totes aquelles coses que se solen explicar en aquests casos, amb la diferència sobre altres estudis més convencionals, que aquest aprofundeix notablement en tots els aspectes i resulta un punt de partida inexcusable per a qualsevol que més endavant vulgui parlar de l’obra del poeta mequinensà. Després de l’estudi, hi ha unes pàgines del traductor en què destaca el repte de passar al castellà alguns pomes i les solucions trobades. Ho ha aconseguit?

Per què la primera vegada que apareixen tots els poemes de l’Hèctor –o al menys tots els que ell vol que apareguin- ho fan en una edició bilingüe publicada a Saragossa? No ho sé, no en vam parlar. En el llibre es donen algunes pistes, però és curiós –escric un adjectiu poc compromès- que ningú del Principat s’hagi preocupat prou per fer la recopilació d’una obra important, consistent i ja tancada. Ha hagut de ser la terra on administrativament va néixer el poeta i on el català és llengua minoritària qui fes aquesta excel·lent edició.

Quant als poemes de l’Hèctor, que un dia va decidir deixar de ser poeta en actiu sobre paper, ell diria amb somriure sorneguer que “sunt bona, sunt quaedam mediocra, sunt mala plura”. No li heu de fer cas, però, que és només falsa modèstia i el seu domini del llatí dubtós, com podríeu comprovar –comprovareu?- llegint els seus versos repartits en 200 poesies. Ja en parlarem.

Avui us incloc només un petit divertiment palindròmic que té relació amb el títol del llibre i, per tant, amb la realitat de l’obra. Un dia el poeta va decidir que havia clos un solc, però que encara li quedaven molts per llaurar; finalment va decidir cloure el camp. Una mala decisió, en la meva opinió, però qui sap si algun dia el tornarà a obrir o treballarà en altres solcs fins aconseguir enllestir un altre camp. Per cert, per què la traducció “Campo cercado” i no “Campo cerrado”? Només és qüestió d’un canvi consonàntic. Potser és més fàcil tornar a entrar en un camp cercado que en un camp cerrado?

Apa:

SOLC CLOS

Dirà mon cos
cínic mim,
sóc nom àrid.

I per als qui canteu -es necessiten tres veus, i no compteu amb mi-: