19.6.06

poesia visual: ...?

Tinc dubtes amb el titol: "l'estatut", "el govern", totes dues coses?

(Vistes les reaccions al resultat del referèndum, ja em comença a carregar la dèria de TV3 de fer acudits sobre nosaltres mateixos, sigui des de fora -com les entomem!- o des de dins, com al "Polònia" d'avui. Unes quantes vegades fa gràcia, però riure's constantmet d'un mateix i a destemps és d'estúpids)



Powered by Castpost


P. S. L’espectacle de “l’ou com balla” ( The dancing egg) és encisador, et fa caure en una mena d’estat d’hipnosi que et manté atent a les pujades i baixades de l’ou buit -de vegades es veu la trampa- , ara dret, ara horitzontal, lleugerament inclinat, ara que desapareix en la pica de la font, ara que torna a enlairar-se triomfant, amb perill de trencar-se a cada moment o de caure entre les flors i les cireres que guarneixen el sortidor, a punt per a tornar a entrar en el circuit...

A Barcelona, aquest ou, símbol de la vida que dóna vida, es podia veure aquests dies a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, el Museu d’Història de la Ciutat, el Museu Frederic Marès (aquest és el meu ou), la Casa de l’Ardiaca, la Catedral, l’Ateneu Barcelonès, l’església de la Concepció (a la vora de casa, un ou ros?) i l’església de Santa Anna (en aquesta església, on em refugio de tant en tant -més ben dit, faig cap a la placeta- de la calor i el soroll del centre, podeu escoltar tots els diumenges a les 10,30 una missa cantada en gregorià i veure el conjunt escultòric del Sepulcre, fantàsticament acolorit).

Us asseguro que l’ou -la reflexió mentre el mirava- ha estat el que ha decidit el meu vot. I és que de vegades les coses més petites són les que t’inspiren per prendre les decisions més importants.

8 comentaris:

júlia ha dit...

Massa sovint l'humorisme de tevetrès cau massa en el que en dèiem 'humor de foc de camp', que en petites dosis té gràcia però que quan és excessiu i repetitiu fa llàstima i tot.

L'ou ballador, tradició barcelonina -fins no fa massa anys no em pensava que fos tan exclusiu de la nostra ciutat- és un misteri i sempre, també, m'ha fascinat.

Respecte als espais que menciones, remarcar que el jardí del Museu Marés és un dels llocs més bonics de la ciutat i que quan era jove l'església de Santa Anna encara no tenia al davant aquells edificis moderns, cosa que feia que des de la plaça Catalunya, com un miracle, es veiés i s'hi accedís obertament. Ara, com tantes coses, ha quedat amagadeta.

Arare_ ha dit...

Ahir a la nit mentre feien Polònia em vaig clapar davant la tele.I no tenia l'ordinador... per això em vaig clapar davant la tele.

Aquessta música em recorda els meus temps de primera joventut (ara em sembla que dec ser a la segona, o la tercera o vagi vostè a saber)

L'ou com balla no ballava només al claustre de la Catedral? Ara ja s'ha massificat? (deumeu)

ui, el meu gat em mira malament, vaig a veure què vol

Anònim ha dit...

Hola.
O sigui que l'ou balla perquè està buit? Quina decepció! Jo que m'ho creia de veritat, que era un ou que ballava! De totes maneres està ben trobat.

ef ha dit...

Per casualitat anava de la plaça Catalunya a la plaça del Pi i vaig fer drecera per Rivadeneyra i Santa Anna. Al veure la porta del claustre vaig entrar i vaig poder veure el bellissim ou com balla.
Com tu vaig quedar pres durant un parell o tres de minuts per aquell ou que pujava, queia, semblava que s'havia perdut i remuntava sempre.
Vaig continuar el meu camí pensatiu, donant voltes al fet que la vida també és així, ara caic ara m'aixeco.

Arare_ ha dit...

Torno a ser jo, abans d'anar a alienar-me amb Breda/Ventdelpla i després d'haver vist allò dels immigrants que ens veuen tan estranys...

i després de visitar un web amb unes fotografies magnífiques que recomana el teu visitant "Ef", a qui també he visitat (ondia, quantes coses he fet en pocs minuts!!!).

Prometo tornar a visitar Ef,que és muntanyenc i a mi els muntanyencs i els navegants m'apassionen!!!

Però el motiu d'aquest comentari és per adreçar-te (si és que encara no ho has fet) a

http://www.josepbou.com/web.htm

que hi ha unes fotos magnífiques i n'he trobat dues d'escales que m'han encantat. Suposo que a tu, Pere (rei moro) també et poden encantar.

;)*** (blaus)

jaka ha dit...

l’ou com balla no es exclusiu de Barcelona, des de petita que any rera any vaig al Claustre de la Catedral (Tarragona) a veure’l, es una cosa fascinant i no se perquè..

pere ha dit...

I per als qui no el coneixen i passen de museus, el Marès te un bar tanquíl·líssim, un d'aquests oasis a l'aire lliure interior, on les taules no s'amunteguen, que es troben de tant en tant a la Barcelona vella (al fons les agulles de la catedral). Reivindico també, perquè és menys coneguda per dintre, l'esgésia de la Concepció, al carrer Aragó,construïda a partir d'altres esglésies més antigues.

Tu sempre estaràs en la teva primera joventut, arare, qui ho dubta?
Veig que em seguit, una mica, la mateixa ruta televisiva, i potser també una mica d'Àgora, on sembla que l'estatut ja s'ha tornat vell.
He fet dues mirades ràpides: a l'ef i a les imatges d'en bou: i hauré de tornar més a poc a poc. Gràcies pel suggeriment i gràcies pel tractament que em dones -la veritat és que era de justícia-.

Aixi mateix, ef, ara caic ara m'aixeco. Esperem que la vida, com l'ou, passi més temps donant voltes que caiguda. Interessant bloc, el teu.

Home, anònim -o anònima, que a blogger tampoc tenen gaire clar això dels sexes-, si ningú no s'hi fixa és un ou com els altres. Imagina't que tingués contingut i caigués a terra. No, no, millor així, que si s'esclafa no es perd cap embrió.

Saps que jo no hi anat mai, jaka: quina vergonya. L'any que ve hauré de canviar la ruta.
Sí que és un misteri aquesta fascinació, aquesta immobilitat que ens fa tenir la mobilitat.

júlia ha dit...

Pere, no facis massa propaganda del bar del jardí del Museu Marés, que hi anirà massa gent...