beneït dilluns, és un dir

Per fi, després de dos diumenges seguits, ha arribat el dilluns. Dos diumenges seguits amb revetlla inclosa que han fet que els barcelonins hagin fugit esperitats de la ciutat a algun hotelet de la costa o la muntanya, a casa dels familiars, o a les seves segones residències (un 35 % dels habitants censats a la ciutat tenen una casa o un piset o un habitacle a una distància raonable, o no tant). Tampoc és que Barcelona s’hagi quedat buida, que encara ha quedat un percentatge –avui tot són percentatges- important de veïns, més els passavolants de rodalies, més els turistes fixos o accidentals, entre els quals cal incloure el nombre d’impresentables que vénen a celebrar un comiat de solters (noies per una banda, nois per l’altra) vestits amb els imaginatius uniformes ideats pel líder del grup poc abans de caure en un coma etílic; i, com en qualsevol exèrcit, van provistos de l’arma corresponent, que en la majoria dels casos és un xiulet que els permet cridar l’atenció dels vianants: “som únics, estem contents, admireu-nos que mai no heu vist res igual”.

El percentatge de segones residències dels barcelonins és aproximadament la mateixa que tenen els altres habitants de l’estat, que tampoc no som tan originals. I siguin d’on siguin els propietaris, la caseta dels seus amors, que se situa sobretot a la costa, roman habitada únicament 17 dies a l’any. Ai, quan arribarà la daurada jubilació que els permetrà –ens permetrà- estar-s’hi com a mínim tots els dies que el clima mediterrani permet?

També els estrangers van comprant, alguns simplement com a inversió. Aquest any adquiriran 80.000 vivendes: ara ja en tenen 1.800.000. Al capdavant de tots, els anglesos, que fan poc soroll. I els que anomenem immigrants, és a dir, aquells que necessiten treballar per viure, també deuen començar a ser un col·lectiu important, però no en tinc xifres.

Sembla que alguns estrangers ja comencen a fugir o a fixar-se en altres territoris, perquè troben que els preus són excessius, el territori està massificat i els serveis són deficients. També és possible que algun geòleg del seu país d’origen els hagi advertit que al final la costa s’acabarà enfonsant i que els recursos, per exemple, hidrològics seran insuficients i s’acabaran morint de set (sempre els quedaria el whisky) o no es podran banyar en les seves piscines (el whisky no és l’element adient per remullar l’exterior dels cossos humans, ho sap tothom que estigui sobri).

Fet i fet, res de tot això importa. Els promotors, els constructors, els intermediaris diversos –els polítics en primer terme- continuaran especulant i aixecant edificis enormes, casetes unifamiliars, hotels, pensions i fondes en els llocs més inversemblants (no és que el nivell de la mar pugui, com diuen alguns, és que la terra es va enfonsant) . I els preus aniran enlairant-se al mateix ritme que s’alcin les cases, encara que cada any es publiqui en els diaris que el ritme s’ha estabilitzat o que fins i tot baixa. I nosaltres que ens ho creurem. Els que no s’ho creuran són els joves que busquen sortir de la casa pairal i que si ho aconsegueixen algun dia serà perquè hauran trobat un piset minúscul amb l’ajuda dels pares que els mantindrà hipotecats pels segles dels segles a ells i als seus descendents (tant de bo en tinguin molts perquè entre tots, amb treballs precaris i/o mal pagats, aconsegueixin mantenir-se sota un sostre inviolable –se m’ha escapat això d’inviolable, no ho tingueu en compte.

I continuarem en aquest país en què la base de l’economia és el totxo i el turisme, parlant una mica de tot, llibreds inclosos, i creient, moderadament panxacontents com som, que no estem tan malament, que és la millor terra del món i la que creix més de pressa: és el progrés. Quina dèria a parlar de creixement que tenim per aquí, com si el creixement sigui una cosa bona per si mateixa. Ja se sap que tot el que creix en desmesura acaba caient, i diria, dintre de la meva ignorància, que quan s’ensorri el totxo a molts ens agafarà a sota.

Volia continuar parlant del paper dels polítics en tot aquest assumpte i de les barbaritats que diuen (avui he sentit en Matas i penso en en Matutes: demencial) , i de l’ínclit Montilla i del que opina el meu barber –segona generació procedent d’Andalusia-, que des del seu punt privilegiat d’observació veu el destí de la vanitat humana, sobre l’ensulsiada del PSC en les properes eleccions, o de com caldria que es presentes alguna candidata a la presidència, que ja n’està tip d’inútils mascles... Voldria, però ho deixarem així, de moment, que avui és dilluns i la represa laboral després de dos diumenges seguits és dura i no us vull cansar.


P.S. La imatge bucòlica del dia és la de Gio (holandès) i Deco (portuguès), tots dos del Barça i avui teòrics enemics irreconciliables , xerrant arran d’herba després de ser expulsats del camp. I és que el Barça, tothom ho sap, és més que un club: és un factor d’integració de primera categoria. Permeteu-me que de tant en tant us parli de situacions que queden absolutament allunyades de la vostra experiència.