de mesures i desmesures i reflexions inútils, o allò que el vent no s'endurà (desgraciadament)

Els articles de Sala i Martín sovint es mouen entre la desmesura, el sofisma i el convenciment que un es pot expressar i pontificar sobre allò que li es propi i el que desconeix; totes tres característiques, no ens enganyem, generalitzades i compartides aquí i allà. A “La Vanguardia” d’avui, en canvi , m’ha interessat el que diu en la segona part del seu article –en la primera opta una vegada més per presentar una part de la situació-, tan assenyat, tan mesurat, tan desacostumat, tan senzill, que no simplista, i ho transcriure amb finalitat exclusivament didàctica. Com que no puc establir l’enllaç amb l’article –que els bombin als promotors dels canvis en el diari (en el seu llit de mort vaig prometre al meu pare que el continuaria llegint) - i he de copiar el contingut, us faig una adaptació al català, perquè em serà més ràpid fer-ho sense gaires faltes.

Això ens porta al tema de l’Estatut, un Estatut que alguns de vostès votaran demà en referèndum. Un Estatut que també és fruit del desequilibri entre un positivisme i un negativisme intencionadament exagerats. Exageren els qui vaticinen que la desintegració d’Espanya. Exageren els qui diuen que aquest Estatut ens portarà la felicitat, la sostinibilitat i muntanyes de diners. Exageren els qui diuen el contrari i auguren conseqüències catastròfiques per a Catalunya i les seves finances. Exageren els qui diuen que és el millor que es podia aconseguir. Exageren els que prometeren quelcom que mai no van tenir intenció de complir. Van exagerar els qui anunciaren que havíem d’actuar ara perquè, gràcies a una curiosa alineació austral, al Govern d’Espanya hi havia bons amics. Van exagerar aquests amics quan passaren el ribot i, en presumir del fet, es burlaren de tot un país. Van exagerar els qui començaren el procés com a arma llancívola (uf, quina traducció!). Van exagerar els qui acceptaren rebaixes per esquivar l’arma. Van exagerar els qui, després d’intentar prendre’ns el pèl amb sís crítics i vots nuls polítics, ara es vanen de ser els més demòcrates només perquè s’han vist acorralats per les seves pròpies intrigues internes. Van exagerar els qui intentaren fer servir el país per posar-se una medalla per passar a la història. I exageren els qui inciten a la confrontació dels pobles i escupen la paraula nazi per amagar una alarmant debilitat intel·lectual i una repugnant baixesa moral.

Podria fer els meus matisos, però seria interminable i, essèncialment, no tinc cap inconvenient a firmar el paràgraf i a sortir a la foto, encara que no porti americana vermella, verda o groga de color llampant.

I la meva posició personal demà? Què votaré? No crec que tingui cap importància, la meva contribució és insignificant en la marxa del país perquè els impresentables que el dirigeixen, i els altres impresentables, se n’encarreguen i se n’encarregaran que sigui així, voti el que voti, surti el que surti –el que sortirà tots ho sabem-, però ja que potser alguns teniu una mica de curiositat, us ho resoldre també a través d’una altra veu.








P. S. No us penseu que estic gaire interessat en el mundial sobre la gespa, però en canvi sí que segueixo amb atenció i amb desconcert relatiu –no us he de mentir- algunes reaccions populars i institucionals.
A l’Argentina han decidit omplir les aules de televisors per tal de contrarestar l’absentisme dels alumnes. La primera impressió que em produeix la notícia es de sorpresa i de rebuig, però després em convenço que és una bona mesura: una de les finalitats de les aules, cada vegada més, és mantenir els nens fora del perill (sic) dels carrers, controlats; una altra finalitat és mostrar-los la realitat de la vida, el món en què s’han de moure; i encara, una tercera finalitat és la possibilitat d’establir un diàleg entre professors i alumnes per tal de ser crítics amb aquesta realitat exterior... I encara més aspectes positius que tots vosaltres podeu anar afegint.
Veig el president de Mèxic vestit amb la samarreta de l’equip i la bandera del país al front que canta les excel·lències de la selecció i fa una al·legoria amb el poble mexicà. De moment no se m’acut cap comentari favorable, però no us penseu que no li he donat voltes.
Unes 800 parròquies alemanyes instal·len pantalles en dependències diverses, inclòs el propi temple, per seguir comunitàriament els partits. Els cristians sempre han estat molt proclius a les experiències comunitàries místiques i al cant, no és cap misteri. Cal aprofitar l’oportunitat.