27.6.06

immortalitat

Us parlava l’altre dia de les meves impressions sobre Bogeries de Brooklyn i confirmo el que em semblava: un llibre de fades en què fins i tot algun personatge es converteix o es pot convertir en immortal. És una simplificació negativa l’afirmació anterior? Al contrari, és la constatació que l’autor es troba en plena forma i no té cap necessitat de comptar amb la crítica ni fer cap concessió. L’autor en aquesta novel·la ha estat lliure i ha fet el que ha volgut, perquè podia; en la propera, ja es veurà. Jo m’ho he passat força bé amb la lectura, i això, en el meu cas i avui, és el que compta.

Dit això, us copio un fragment del final que crec que no desvetllarà res que us faci llegir o no el llibre i que a mi em sembla que conté un dels nombrosos elements de reflexió de la novel·la, d’aquells que no expressen cap novetat ni cap complexitat interpretativa, i que potser per això fa que alguns crítics hagin valorat negativament el llibre.

La majoria de vides s’esvaeixen. Algú es mor i, a poc a poc, , tots els rastres d’aquella vida desapareixen. Un inventor perviu en els seus invents, un arquitecte perviu en els seus edificis, però la majoria de gent no deixa ni monuments ni realitzacions perdurables; uns quants àlbums de fotos, una cartilla de notes de cinquè, un trofeu de bitlles, un cendrer pispat de l’habitació d’un hotel de Florida l´últim matí d’unes vacances gairebé oblidades. Uns quants objectes, uns quants documents i quatre impressions mal comptades que conserven els altres. Aquests sempre tenen històries per explicar sobre els difunt, però molt sovint canvien les dates, es deixen fets i la veritat es deforma cada cop més, i quan aquesta gent es mor, la majoria d’històries desapareixen amb ells.

Podria acabar aquí la cita i fer la reflexió pertinent i potser seria el més lògic, però afegiré el següent paràgraf, curt i mig desvetllador del final.

La meva idea era la següent: crear una empresa que publiqués llibres sobre els oblidats, rescatar les històries, els fets i els documents abans que desapareguessin, i convertir-los en una narració continuada, en la narració d’una vida.

És curiosa aquesta necessitat d’immortalitat dels humans que esmenta Auster, que em sembla força, o molt, compartida. Sovint, a més, no només es tracta de ser recordat després de la mort, d’obtenir una continuïtat a través dels fills o, si més no dels amics, sinó de convertir-se en més o menys immortal en vida, és a dir, d’obtenir un reconeixement per la feina que es fa, per les qualitats que es tenen, per una mirada de complicitat que algun dia has dirigit a algú...

No incidiré en aquest segon aspecte, que s’entén a partir de la naturalesa gregària dels humans i –paradoxa- del seu individualisme, sinó en el primer aspecte. Quina necessitat hi ha que un/una sigui recordat/recordada després de la mort, quan ha arribat al no-res, a l’absència de record propi? Quin estrany mecanisme racional o emocional fa que pensem quan encara som que també voldríem ésser quan ja no som? Emocionalment participo en aquest misteri, intel·lectualment no l’acabo d’entendre. El que si que entenc és que les persones que ens estimen, aquelles per qui hem representat alguna cosa, ens vulguin recordar, a la fi som una part seva i la nostra desaparició és una mica de la seva desaparició. Aquesta, però, és una percepció elemental que no cal que desenvolupi més.

Com a acabament marginal: se m’acut que els qui escriuen aquí i tenen també l’oportunitat de dir el mateix, o menys, sobre paper publicat prefereixen aquest segon mitjà no per raons econòmiques, que potser també, sinó perquè entenen que només els serà possible la immortalitat –quants anys?- i el reconeixement social o intel·lectual -durant quants anys?- a través d’un mitjà de provada consistència –fins a quant?.

Una vegada més em deixo un paràgraf per comentar. Feu-ho vosaltres si voleu.

5 comentaris:

Arare_ ha dit...

Auster m'agrada moderadament. M'agrad més Saragatona.
Quant de temps durara la literatura dels blocs? Fins que ens els comencin a cobrar, ni més ni menys. Llavors tornarem a escriure per a nosaltres mateixos.
No?

Acabo de sentir això de la Marta Mata, tchts, tchts... no som ningú (ai, si em llegís la Moliner, amb tant de punt suspensiu, tant de parèntesi i tanta exclamacmó, marededeu!!!!)

Arare_ ha dit...

Abans se m'ha disparat sol i s'ha enviat sense correcció (sempre faig errades, però la de l'exclamació és important)

"Això" de la Marta Mata és que s'ha mort, com ja deveu saber i "això" de la immortalitat a través del que escrivim és per rumiar-hi.

Perquè, vejam: si els que ens agrada escriure ens és igual vendre com no, per què no escrivim al nostre diari privat i prou? I si en realitat escrivim per als altres, com és que diem que ens és igual que ens publiquin com que no? (ah no, no es tractava de publicar simplement, sinó de vendre o no vendre)

Em sembla que a mi si que m'és ben igual que em venguin o no (vull dir que venguin el que escric o que ho deixin de vendre)el que m'agrada és que em llegeixin... i a vosaltres?

Vaig a posar menjar al gat, que remuga.

júlia ha dit...

Opino com Arare, millor Saragatona que Auster, o sigui 'Pere l'Auster'. Personalment crec que als que ens agrada escriure ens agrada també que 'algú' ens llegeixi. Potser hi ha persones a les quals els és igual, una vegada vaig estar discutint això amb un profe de literatura i em deia que hi ha autors que mai van pensar en publicar. Per altra banda, crec que hi ha hagut gent ben dotada que ha escrit per necessitat econòmica i ho ha fet molt bé. Balzac, per exemple, l'aspiració del qual era casar-se amb una vídua rica i no fer res. Hi ha molts casos diferents. Jo podria dir que no m'importa guanyar o no diners escrivint, però és que mai no n'he guanyat, per tant, qui sap... davant de la temptació. Lligant amb el post d'ahir, conec gent que criticava molt els qui es venien la seva casa pairal fins que la pròpia ha pujat de preu, en aquests darrers anys he vist coses molt patètiques. I sense una necessitat econòmica excessiva, la veritat. Tots-totes tenim un preu, més o menys alt, penso, de vegades no és un preu en diners, sinó en altres coses, fama, poder, en fi, paro que m'estic desviant del tema, si és que hi havia tema. Sobre això que ens llegeixin, és que jo, quan veig que no tinc comentaris al blog, em deprimeixo i em desmotivo, he, he, (je-je, per a l'arare).

jaka ha dit...

Sobre el últim paràgraf: I qui llegiria els llibres sobre els oblidats?
Crec que per molt que es faci a la vida, el nostre es passar, encara que ens dolgui.

pere ha dit...

Agraït, arare, però jo m'ho he passat millor llegint-lo a ell que llegint-me a mi, i més en aquesta novel·la. A més, començo a pensar que la meva grafomania és excessiva. Has fet malemnet de dir-me això ... i si no dormo aquesta nit? No et correpondre perquè vull que tu si que dormis, en tot cas dissabte en parlarem.
Que ens cobrin pels blocs és una possibilitat a tenir en compte, per+ò sempre trobarmm la manera de saltar la barrera de la pela -perdó, l'euro- De fet ningú no escriu per si mateix, arare, fins i tot els que ho fan tenen l'esperança de ser llegits en algun moment, o, com a mínim, tenen en ment un lector o lectora ideal. Què en penses?
És clar que el què volem és que ens llegeixen, la qüestió és arribar a concretar el motiu, d'una manera general i amb detall. I aquí entraríem en els diversos gèneres que conreem i quin tipus de lectors esperem. Uf, llarg i complicat!


Júlia, una segona mentida aquesta nit? Aquest llibre d'Auster és tan extraodinàriament senzill, tan vital...
És clar que ens agrada que ens llegeixen. Una cosa és tenir el desig de publicar i una altra el desig de ser llegit. Crec que fins i tot els qui no pretenen ser llegits -existeixen?- és converteixen en lectors i crítics de la seva pròpia obra, és a dir, que l'escriptor passa a ser lector, juga un doble paper. Té una mica de sentit el que dic? Això sexualment s'anomenaria onanisme, literàriament no sé quin nom tindria, potser li haurem de trobar.
És veritat l'argument de la necessitat econòmica,però tot io així, aquesta va ser la tria (en el fons no m'acabo de creure que fos només necessitat econòmica).

A mi també em passa una mica el que tu dius quan no trobo comentaris (larare es veu que tambñé n'és conscient i me n'ha deixat dos, per si de cas no n'apareixien d'altres). També em passa que de vegades llegeixo algun post que m'agrada molt i no sé o no vull escriure cap comentari, perquè em sembla tan rodó que afegir alguna cosa seria gairebé com una profanació -exagero- (és clar que l'escriptor o escriptora no és conscient de la meva reacció i podria simplement deixar un aplaudiment, però...)
Tots tenim un preu, segur. A mi, de totes maneres, no em vol comprar ningú: que tens algun contacte?
En qüestió immobiliària, ja ho sé, també hi ha possiblitats de vendre's. Poder i diners, quin tàndem!

Aquesta és també la meva resposta, jaka, que tu concretes en una interrogació retòrica: Ningú, no ens enganyem. Passem, més ràpid o més lents, però passem. La qüestió és que el passar sigui passador o alguna cosa més, que ja és prou i no tothom ho aconsegueix.