immortalitat

Us parlava l’altre dia de les meves impressions sobre Bogeries de Brooklyn i confirmo el que em semblava: un llibre de fades en què fins i tot algun personatge es converteix o es pot convertir en immortal. És una simplificació negativa l’afirmació anterior? Al contrari, és la constatació que l’autor es troba en plena forma i no té cap necessitat de comptar amb la crítica ni fer cap concessió. L’autor en aquesta novel·la ha estat lliure i ha fet el que ha volgut, perquè podia; en la propera, ja es veurà. Jo m’ho he passat força bé amb la lectura, i això, en el meu cas i avui, és el que compta.

Dit això, us copio un fragment del final que crec que no desvetllarà res que us faci llegir o no el llibre i que a mi em sembla que conté un dels nombrosos elements de reflexió de la novel·la, d’aquells que no expressen cap novetat ni cap complexitat interpretativa, i que potser per això fa que alguns crítics hagin valorat negativament el llibre.

La majoria de vides s’esvaeixen. Algú es mor i, a poc a poc, , tots els rastres d’aquella vida desapareixen. Un inventor perviu en els seus invents, un arquitecte perviu en els seus edificis, però la majoria de gent no deixa ni monuments ni realitzacions perdurables; uns quants àlbums de fotos, una cartilla de notes de cinquè, un trofeu de bitlles, un cendrer pispat de l’habitació d’un hotel de Florida l´últim matí d’unes vacances gairebé oblidades. Uns quants objectes, uns quants documents i quatre impressions mal comptades que conserven els altres. Aquests sempre tenen històries per explicar sobre els difunt, però molt sovint canvien les dates, es deixen fets i la veritat es deforma cada cop més, i quan aquesta gent es mor, la majoria d’històries desapareixen amb ells.

Podria acabar aquí la cita i fer la reflexió pertinent i potser seria el més lògic, però afegiré el següent paràgraf, curt i mig desvetllador del final.

La meva idea era la següent: crear una empresa que publiqués llibres sobre els oblidats, rescatar les històries, els fets i els documents abans que desapareguessin, i convertir-los en una narració continuada, en la narració d’una vida.

És curiosa aquesta necessitat d’immortalitat dels humans que esmenta Auster, que em sembla força, o molt, compartida. Sovint, a més, no només es tracta de ser recordat després de la mort, d’obtenir una continuïtat a través dels fills o, si més no dels amics, sinó de convertir-se en més o menys immortal en vida, és a dir, d’obtenir un reconeixement per la feina que es fa, per les qualitats que es tenen, per una mirada de complicitat que algun dia has dirigit a algú...

No incidiré en aquest segon aspecte, que s’entén a partir de la naturalesa gregària dels humans i –paradoxa- del seu individualisme, sinó en el primer aspecte. Quina necessitat hi ha que un/una sigui recordat/recordada després de la mort, quan ha arribat al no-res, a l’absència de record propi? Quin estrany mecanisme racional o emocional fa que pensem quan encara som que també voldríem ésser quan ja no som? Emocionalment participo en aquest misteri, intel·lectualment no l’acabo d’entendre. El que si que entenc és que les persones que ens estimen, aquelles per qui hem representat alguna cosa, ens vulguin recordar, a la fi som una part seva i la nostra desaparició és una mica de la seva desaparició. Aquesta, però, és una percepció elemental que no cal que desenvolupi més.

Com a acabament marginal: se m’acut que els qui escriuen aquí i tenen també l’oportunitat de dir el mateix, o menys, sobre paper publicat prefereixen aquest segon mitjà no per raons econòmiques, que potser també, sinó perquè entenen que només els serà possible la immortalitat –quants anys?- i el reconeixement social o intel·lectual -durant quants anys?- a través d’un mitjà de provada consistència –fins a quant?.

Una vegada més em deixo un paràgraf per comentar. Feu-ho vosaltres si voleu.