abúlia (variacions sobre un mateix tema)

Aquests dies estic abúlic. Sempre em passa el mateix quan s’acaba el període de feina amb horari fix i només em queda alguna reunió i poca cosa més. Dormo de manera irregular, no m’organitzo perquè encara no tinc clar què he d’organitzar, tinc poques ganes de llegir. Estic cansat físicament sense raó aparent. Tot plegat, aquesta situació no durarà gaire més: aviat reprendre un altre ritme que no serà tan estricte quant a horaris i que em deixarà la possibilitat d’improvisar. De moment, però, és així i segurament es deu notar en el mateix bloc, és a dir, en el que dic i en la manera d’expressar-ho.

Una de les poques coses que tenia endarrerides i que sí que he fet és una mica de tasca fotogràfica: actualitzar i afegir en alguns webs imatges que tenia pendents. És una feina llarga, monòtona, avorrida, que només em ve bé de fer quan tinc unes quantes hores seguides sense cap altre pla.

De tant en tant, enmig d’aquesta feina obligatòria em distrec amb les fotos que faig per gust: les edito, les modifico, les fixo, les torno a modificar. Encara que la qualitat de les càmeres digitals és inferior a la de les réflex convencionals, és un plaer la seva facilitat d’ús i de manipulació posterior, cosa que, per altra banda no ha augmentat la meva capacitat com a fotògraf.

M’agrada fotografiar persones, però és un repte difícil, perquè, ja ho sabeu, quan veiem que ens volen immortalitzar fem uns posats que poques vegades es corresponen a la nostra realitat més habitual: gairebé sempre un somriure forçat –com si el somriure fos el pa nostre de cada dia-, un gest poc convincent, i un rebuig al resultat final: ”soc així, sóc jo?”. Per poc que pugui procuro agafar el subjecte despistat, i això sol ser possible si faig servir un zoom.

El dissabte em va cridar immediatament l’atenció la noia que estava recolzada en el pal esperant, potser, que s’acabés el joc o a punt per entrar a participar-hi quan fos el seu torn. Les textures, els dibuixos, els colors i l’expressió, difícil de definir, el cos (posat, roba) –el resultat no en fa justícia- eren estimulants: matisos de daurats a marrons i negres amb els contrapunts dels objectes, una xarxa (possibles simbolismes?) que parteix la imatge irregularment -tot i res-, un pal vertical just al mig, una noia que reposa i mentrestant... ¿pensa, està absent, està trista, està contenta, mira algú?; entremig totes les possibilitats. Us presento algunes propostes, cap d'absolutament real.

La imatge i les seves variacions només em presenten un dubte amb matisos: ¿és lícit que, tot i trobar-se en un espai públic, doni publicitat a la imatge d’una persona que no sabia que havia quedat per sempre més entre les meves imatges fixades? No hi ha cap intenció de vexació, de manipulació negativa, al contrari, però, ¿tinc dret a utilitzar la imatge? Tindria dret la noia a protestar si la veiés? Tindria raó? I si fóssiu vosaltres, els que apareguéssiu sense consentiment explícit? I si en lloc d’haver-la fet jo, la foto fos l’obra d’un artista de reconegut prestigi? I si...?