esforços

Que curiós, després de molts dies d’hores extra de feina, per fi demà tinc una jornada lleugera: començaré cap a les sis de la tarda i acabaré cap a les dotze, i en canvi avui és el dia que tinc menys ganes d’escriure. Al fons, a penes el sento i no sé que diu, parla Josep Termes –m’agraden els autodidactes, els heterodoxos- a Saló de Lectura. Gravo el diàleg i ja me’l miraré en un altre moment. El programa no m’interessa com abans, però no espereu que em justifiqui. M’adono una altra vegada que no aconseguiré escriure un post curt d’acord amb la meva voluntat, però aliè a la meva misteriosa incontinència verbal blocaire.

Avui només volia posar imatges, i les posaré, però ja sé que sóc incapaç de deixar-les despullades. Parlo poc i escric massa. Com m’agradaria arribar a les síntesis de la Katrin.

Les imatges m’han fascinat des de petit. Em refereixo la fixació de les imatges, és a dir a la fotografia en la seva versió de les imatges síntesi, a les imatges història sense paraules. Vaig començar amb la màquina del meu pare, una d’aquelles d’acordió que vaig acabar desmuntant, després, una Kodak Instamatic amb bombetes de flash d’un sol ús –la gata de casa va ser la meva model preferida-, vaig continuar amb una Weslisa amb poca història. Després d’uns anys a Barcelona, em vaig fer amb una Minolta reflex força elemental, i va seguir una altra Minolta sensacional, i els objectius corresponents, i la bossa per portar-ho tot. Van passar els anys i vaig decidir que la meva L5 –ei, xurri!- no em permetia tanta carrega, així que m’ho vaig vendre pràcticament tot i vaig anar a parar a una Nikon... i més objectius. Encara amb la Nikon, em vaig comprar la primera Olympus digital, i la segona, amb menys resolució però més prestacions. Fa uns mesos em van robar la Nikon, tot i que, no sé per què, es van oblidar els cinc objectius. M’hauré de comprar una Nikon reflex digital per aprofitar els objectius?

Ja ho veieu, volia deixar-vos imatges –avui n’he fet seixanta-dues: les càmeres digitals acabaran amb el misteri i la creativitat- i m’ha estat impossible no deixar una petita història, i encara penso que només he escrit titulars. Continuo i acabo. Tenia decidit emular Vilapou, és a dir, fixar escales, i ho faré. Vosaltres mateixos.

Anem al cas. La primera escala és una al·legoria del comerç: una mica d’inclinació, però poques traves per aconseguir l’objectiu; la segona és una al·legoria de la religió: no es pot arribar als objectius d’una manera directa. Ara us toca a vosaltres situar les escales en el seu espai. Us hi atreviu?