de caputxetes i llops...

-Caputxeta, caputxeta
de la cara boniqueta,
a on vas tu per aquí?
-Vaig a casa la padrina
a portar-li medecina,
que és que voldríeu venir?
-Caputxeta, caputxeta,
això és una mentideta;
i és castigat el mentir.
-Senyor Llop, mentir no sé,
el que porto ja us diré:
és un pastís, vet-ho-aquí.
-Un pastís fet per tes mans
tan fines com diamants,
que dolç deu ésser. Oi que sí?
-El que fa dolç el pastís
no sóc jo, senyor llop vell,
que és l'avellana i el vi.
-L'avellana és ta boqueta,
el vi n'és ta caputxeta.
-Deixeu seguir mon camí.
-Ja et deixo passar endavant.
Adéu siau, llop galant...
-Adéu llavis de robí...!


(Després de llegir això, un es malfia dels desenllaços que s'han escrit de la història. Un no s’ho pot creure. Un imagina que sempre hi ha tercers, envejosos i amb obscurs desitjos. Un sap que llops i caputxetes sempre s’han entès. Què va passar realment perquè s’acabés d’aquesta manera el que oferia tantes possibilitats?)


No us fieu pas mai del llop
si un dia pel bosc aneu,
perquè de lluny o de prop
sempre que us vol mal, penseu.
Dic el llop i ja és sabut
que els llops no tots són iguals,
no us fieu dels més formals
ni del que sia sorrut,
ja que el de parlar melós
i de maneres més fines
per empaitar les fadrines
és el llop més perillós.

Jordi Canigó, pseudònim de Salvador Bonavia i Panyella. La caputxeta vermella (versió entre la Caputxeta d’en Perrault i dels Grimm)