en el 33è aniversari

Ja sé que no són els 25 ni els 50, però avui m’agafa per aquí, encara que ja, o només, faci 33 anys que va morir. Rellegeixo el llibre sense portada que tinc des dels 18 o potser des dels 19 i m’aturo en un poema, crec que no gaire conegut, de Ricardo Eliécer Neftalí Reyes Basoalto, més tard Pablo Neruda. Versos de pedra dura per fora i tendresa per dintre. Versos vells potser oblidats perquè la història va diferent aquí i allà...?

I just avui, comença el discurs d’investidura d’un altre president. Qui li farà versos? Quins versos li faran?
Temps difícils, Montilla:
d'avellaners en crisi
que berenen Nocilla.
No creguis que per vici.

Canto en la muerte y resurrección de Luís Companys

Cuándo por la colina donde otros muertos siguen
vivos, como semillas sangrientas y enterradas
creció y creció tu sombra hasta apagar el aire
y se arrugó la forma de la almendra nevada
y se extendió tu paso como un sonido frío
que caía desde una catedral congelada,
tu corazón golpeaba las puertas más eternas:
la casa de los muertos capitanes de España.

Joven padre caído con la flor en el pecho,
con la flor en el pecho de la luz catalana,
con el clavel mojado de sangre inextinguible,
con la amapola viva sobre la luz quebrada,
tu frente ha recibido la eternidad del hombre,
entre los enterrados corazones de España.

Tu alma tuvo el aceite virginal de la aldea
y el áspero rocío de tu tierra dorada
y todas las raíces de Cataluña herida
recibían la sangre del manantial de tu alma,
las grutas estelares donde el mar combatido
deshace sus azules bajo la espuma brava,
y el hombre y el olivo duermen en el perfume
que dejó por la tierra tu sangre derramada.

Deja que rumbo a rumbo de Cataluña roja,
y que de punta a punta de las piedras de España
paseen los claveles de tu viviente herida
y mojen los pañuelos en tu sangre sagrada,
los hijos de Castilla que no pueden llorarte
porque eres en lo eterno de piedra castellana,
las niñas de Galicia que lloran como ríos,
los niños gigantescos de la mina asturiana,
todos, los pescadores de Euzkadi, los del sur, los que tienen
otro capitán muerto que vengar en Granada,
tu patria guerrillera que escarba el territorio
encontrando los viejos manantiales de España.

Guerrilleros de todas las regiones, salud,
tocad, tocad la sangre bajo la tierra amada:
es la misma, caída por la extensión lluviosa
del norte y sobre el sur de corteza abrasada:
atacad a los mismos enemigos amargos,
levantad una sola bandera iluminada:
unidos por la sangre del capitán Companys
reunida en la tierra con la sangre de España!

P. S. Em rebenten, sempre moderadament, per suposat, els nyaps –siguem suaus- d’aquells que tenen els mitjans i no els fan servir. En el web del Saló del Llibre d’aquest any hi ha una secció dedicada a enllaçar blocs; molt bé, res a dir, com si volen fer un monogràfic sobre la literatura xinesa: són ben lliures. Ara bé, quan es tria una opció cal fer-la bé. Fins ahir gairebé tots els blocs (blogs) esmentats –hem de suposar que literaris en el sentit ampli de la paraula- eren en llengua castellana. Evidentment, aquesta animalada va originar una protesta, que vaig començar a llegir a l’Efecte Jauss, i que va continuar pel Llibreter i altres, fins arribar a Vilaweb, que ha produït una rectificació i una nova tria, després de les excuses pertinents i les comprensions adients. Potser alguns trobaran els resultats satisfactoris. Bé alguna cosa ha canviat i s’ha mig equilibrat l’espectre bloquístic castellà-català, però continua sent un misteri, parlo per mi, evidentment, el criteri de la selecció, i que encara perdurin enllaços que no tenen res a veure amb els blocs (o blogs). Què hi fan Lletra, portal català de visió obligatòria, però que, en la meva opinió, no té res a veure amb un bloc, o El rincón del vago, o fotografia.net, o digitalcalidad.com, o arquitectura de las palabras? O el que us sembli a vosaltres. I continueu la selecció. I només un bloc en gallec? En fi... Ep, i jo no em puc queixar, que m’han enllaçat - avui, potser demà desapareixeré- , i els n’he de donar les gràcies, però em sembla que hi ha molts blocs més interessants que el meu des de la perspectiva literària. En resum, que quan es fa una tasca, cal fer-la ben feta, i si el temps és un enemic, doncs tal dia farà un any , i si no s’hagués fet esment dels blocs (blogs) ningú no s’hagués queixat.

Tinc curiositat, i no ho dic amb segones, per saber qui ha fet la nova tria.