hi ha dies...que no sé qui sóc.

Hi ha dies que, encara que sigui en començar la setmana, un no té el cap clar. Hi ha dies, sobretot els parells, que un ha de llegir dues vegades el que sembla evident i encara no té la certesa d’haver-ho entès. Hi ha dies, no importa quin dia de la setmana sigui, que un dubta sobre qui és. Segons sembla, dubtar sobre un mateix vol dir que un pensa i si un pensa, vol dir que existeix. Bé, no em marejo ni us marejo més. Avui, via l’efecte Jauss, he arribat al següent text publicat per Valèria Gaillard al Punt:

Paral·lelament a la proliferació de blocs de política, els dedicats a la literatura també es multipliquen i connecten els lectors d'arreu del món ja sigui per afinitat de gustos literaris o per interès pels mateixos autors, tal com passa amb Carner a Carneriana, de Jaume Subirana. En els blocs, els internautes hi poden penjar –si volen de forma anònima– els seus comentaris en un diàleg interminable. Entre les blocs literaris més visitats hi ha El Llibreter, guardonada amb el premi Lletra; Llegit, Món de Llibres, llunÀtic, Tinta Xinesa, Totxanes, Totxons i Maons, de Joan Josep Isern, La segona perifèria, L'Efecte Jauss; Tirant el Cap, de l'editor de Bromera J.C. Girbés i Oi?, del també editor Oriol Izquierdo. Un dels blocs pioners és Saragatona, portat per Carles Bellver, que també té l'hiperbloc http://www.carlesbellver.com/wiki/html/. D'altra banda, Internet permet donar a conèixer nous valors de la literatura, ja que els és més fàcil penjar els textos a la xarxa que trobar un editor. És el cas de la traductora Tina Vallès, que des del desembre del 2003 porta el bloc L'Aeroplà del Raval. Vallès ha passat de la ciberliteratura al paper amb Labreu Edicions, que li ha publicat un recopilatori dels articles penjats del 2003 al 2005. «Fa temps que escric i el bloc m'ha servit de plataforma per difondre els meus textos; no crec que es tracti d'un nou gènere literari, simplement és un nou suport», comenta.

Què puc dir? Després de temps de procurar mantenir el meu nom en l’anonimat, va la periodista i, ai!, em descobreix i, a més, publicita el meu hiperbloc, que, no cal insistir-hi, també m’agradaria que visitéssiu. No us ho esperàveu, oi? Ni jo. Sigui com sigui, encara que no estic gaire convençut de ser Carles Bellver (no sóc pere palau, pintor d’ofici?), ni que l’amic Bellver porti el bloc Saragatona (on el porta?); la cosa, però, deu ser certa perquè, com he afirmat aquí altres vegades –segur que alguns de vosaltres em llegíeu incrèduls-, el que importa no és qui penses que ets, sinó qui saben els altres que ets: indiscutible (mireu, per exemple com aquests dies una cosa era el que deien els polítics i una altra la que sabíem nosaltres). En fi, si Valèria Gaillard diu que... i ho diu al Punt, doncs deu ser així, tot i que hi ha dies... Aneu a saber si demà... Per cert, un dia hauré de fer un post sobre la importància de les preposicions: de literatura, sobre literatura, amb literatura, sense literatura...

P. S. Visionari, o es diu espectador?, del programa Àgora, aquesta nit m’ha decebut un pèl per la suavitat. L’amic Miquel P. P. ha tingut unes intervencions poc estimulants, en canvi trobo que l’Arcadi –quin “pajaro”!, sempre em recorda Cassen- parla un castellà excel·lent: m’hi he fixat tant que gairebé m’he perdut el contingut. Dels altres no en dic res, que són periodistes i han fet el seu paper. En tot cas, recordar als ingenus que els partits no només tenen vots de les bases –jo en dic afiliats-, sinó, sobretot, dels votants com tu o com jo; que si algú se sent enganyat pels pactes, que s’ho faci mirar; que en alguns països de llarga tradició democràtica, fins i tot amb només dos partits hegemònics, l’abstenció és majoritària; que les eleccions ja han passat i que s’ha de veure “l’acció” de govern...
No hauria d’escriure P. S.